Dissabte passat, dia 17, Odei A.-Etxearte deia en aquest diari que “la política catalana i espanyola postprocés han restat atrapades en el temps: es repeteixen els discursos i les propostes de fa gairebé deu anys, encara que el present no tingui res a veure amb la Catalunya i l’estat espanyol postestatutaris”. Hi estic plenament d’acord; i encara afegiria que, en la manera d’estar, restem atrapats a quaranta-cinc anys enrere, quan la massa de la “transició” entrava al forn. En aquells temps, intel·lectuals i activistes, polítics amb carnet i gent de base, organitzacions de masses i grupuscles es trobaven macos, bonics i convençuts de posseir, si no la veritat, almenys la raó moral enfront del règim encara vigent i, sobretot, d’una població esporuguida després de quaranta llargs anys de dictadura. Només calia participar en qualsevol acte del Congrés de Cultura Catalana per sentir-se reconfortat, decidit, convençut que el vent de la Història bufava a favor nostre: encara recordo una xerrada a Roda de Ter, amb les historiadores Eva Serra i Irene Castells, en què la gent, enfervorida, ens demanava informació, bibliografia, contactes. I si topaves amb els que manegaven el cotarro per dalt, estil PSUC o Bandera Roja, amb el prestigi que s’atorgaven pel fet de remenar el personal a la fàbrica o al carrer, aleshores gairebé calia demanar-los audiència perquè se sentien els pilots de la nau que ens havia de portar a la llibertat i derivades –allò que ara anomenen “necessitats de la gent”. Entretant, però, havia fet via la reforma de Suárez de 1976; les eleccions del juny del 1977 van donar la victòria al partit transformista del mateix Suárez per fer el pas de la llei a la llei, o sigui, el trànsit indolor del règim franquista a la monarquia constitucional; el 1978 es va fer la constitució espanyola, de la qual no cal fer glossa a la catalana; i el 1979 es va aprovar l’estatut de Sau, amb l’ex-ministre franquista López Rodó i el col·laborador franquista Carlos Sentís dins la comissió encarregada de redactar-la. Però, nosaltres, els protagonistes de la Història, els progres, els compromesos amb els temps i el poble ens continuàvem veient igual de bonics, de macos i de convençuts d’estar en possessió de la veritat. (Bé, no tots: un colla menor, però significativa per a l’esdevenidor, vàrem crear un Comitè Català contra la Constitució Espanyola, que va esgarrapar una miqueta els rengles serrats dels avaladors del transformisme franquista.)

Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè hom està fart de sentir dir als polítics recentment alliberats que “ho tornarem a fer”… i “ho farem junts”… i “ho farem molt més bé”, o sigui, que continuem trobant-nos macos i bonics i convençuts entre abraçades i senyals indissimulats d’autocomplaença pública. Entretant, no cal descriure la situació del país: tenim un govern regit per un passant de notari i un notari que només apareix, en forma d’estat, per dir el que li agrada i el que no, per posar-hi firma o no, per fer anuncis o amenaçar-nos. Tampoc no cal baixar les escales de l’infern social, car David Fernàndez ja s’encarrega, dia rere dia, de recordar-nos-ho: un 26,3% del país en risc de pobresa –1.993.000 persones–; un 45% amb dificultats per arribar a fi de mes –o de dia, o de setmana–; un 30,6% que no es pot permetre una sola setmana de vacances anual; un risc d’exclusió en augment: 35,7% els menors de 16 anys; 19,7% els avis; 27,8% les dones; els sensefeina en un 53,8%; i els migrants en un 61,6%. I deixo de banda la repressió política, insomne i planificada a tots els nivells. Demagògia, dirien els columnistes a sou, de la situació? Doncs, sí, una micona, perquè la distància entre les maneres i la realitat la propicien t’ho miris com t’ho miris. Al cinisme dels que voldrien un retorn a la normalitat normalitzada i normalitzadora de la mà de l’estat, responem amb la ingenuïtat de foc de camp dels nostres polítics alliberats. No són pas categories semblants, hi estic d’acord, però ens deixen travats dalt de la tanca. Mentre fem abraçades entre macos i boniques, a la bona gent li ha quedat cara de moniato, una tristor irreprimible, i un descoratjament abismal: perquè no estàvem esporuguits, com fa quaranta-cinc anys, sinó valents, decidits i organitzats. I encara som a l’espera que se’ns digui, en veu alta, davant la multitud –que no és badoca, perquè va fer l’1-O (i això, dispensin, són molts galons)–, en què ho vàrem fer malament –tothom?–, com ens ajuntarem –els rivals per fer de passant de notari?–, i com ho tornarem a fer de bé –els mateixos de sempre, que no hem sabut reflexionar críticament sobre el procés? I si no se’ns diu, tot això, és perquè conservem les maneres de fa quaranta-cinc anys: les coses importants es cuinen de portes endins; a la gent, se li ha de donar pinso optimista, no pas veritats que la facin avançar en el coneixement; i si, a l’altre cantó, hi ha les elits de l’estat, aquí tenim les elits corresponents per a tractar-les “de tu a tu”. I un bon dia ens llevarem com sempre, contents com gínjols, i direm a la bona gent que és hora de reprendre la marxa cap a l’illa promesa per antics capitans. Però ja hi som, en una illa, nàufrags d’un periple que semblava ben governat, però que no ho va ser. I, de promesa en promesa, d’illa en illa, pots esdevenir un aventurer romàntic, o un guaita, però no fundar un estat.

Perquè allò que no hem après és que els espanyols romanen al lloc que els fa sentir-se segurs –a ells i als seus aliats (llegiu la patronal catalana i els seus tentacles mediàtics). No els ha calgut treure cap lliçó que la Història no els hagi servit: la repressió brutal que fa perdre la memòria, que liquida conviccions i lideratges, que aïlla dirigents i bases, que desorganitza i esfilagarsa moviments, que esborra pobles. Ja ho deia Eva Serra: “Som dins un Estat –deixem-nos de malgirbades constitucions, sigui la de 1812 sigui la de 1978– que, en els segles contemporanis, ha reproduït tots els mecanismes del seu poder històric, basat secularment en una aristocràcia terratinent, en una burocràcia de l’Estat, en uns mecanismes d’espoliació via estatal al marge de qualsevol criteri de producció de riquesa i de benestar social. Massa sovint la representació política ha estat segrestada pels mecanismes d’un aparell d’Estat de fortunes anacròniques i opaques, d’un exèrcit imbuït o obsedit per una tradició de pronunciamientos (la paraula és intraduïble a una altra llengua), i una justícia prevaricadora i venal, i en cap cas independent” (desembre del 2016 al IEC). Això no ho han desaprès mai, els espanyols i els seus aliats; en canvi, nosaltres sí que hem desaprès allò que érem. Recordem, per a l’ocasió: “El geni dels naturals és amant de la llibertat, afeccionadíssims a tota mena d’armes, promptes a la còlera, cercabregues i venjatius, i que sempre en cal desconfiar. Són apassionats de la seva pàtria, amb un excés tal que els fa perdre l’oremus i només parlen la seva llengua nativa” –José Patiño, secretari d’estat de Felip V-el-de-la-comuna, president de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno en resposta a la “Consulta del Consejo de Castilla sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña”, 1714.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.