En l’article ‘La unitat i l’ús, sentenciats’ hem vist les conseqüències devastadores per a l’ús públic i oficial del català que imposa la sentència 319/18 (i les tres successives) del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ), sentències que tomben la majoria de les mesures del decret de 12 de maig de 2017 del govern, que regula els usos institucionals i administratius del valencià en l’administració de la Generalitat.

Ara analitzarem l’altra de les dues línies bàsiques de les sentències: l’atac frontal contra la unitat del català i contra la possibilitat d’utilitzar-lo en la comunicació entre les administracions públiques del País Valencià, Catalunya i les Illes. I, a més, comprovarem també fins a quin punt la ideologia i els prejudicis dels ilustrísimos magistrados, exhibida amb prepotència, s’imposa a qualsevol consideració més, no sols científica, sinó també la provinent de les sentències de tribunals superiors, com el Suprem i el Constitucional espanyols.

Com hem dit, el decret de la Generalitat Valenciana estableix en uns quants articles que les comunicacions amb les administracions del ‘mateix àmbit lingüístic’ han de ser valencià. Contra la impugnació feta per diputats del PP, la Generalitat i el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV), havien adduït les sentències del Tribunal Suprem (de 15/03/2006) i fins i tot del Tribunal Constitucional (75/1997) espanyols que reconeixen explícitament la unitat del català i l’equivalència de les denominacions valencià i català. En concret, aquesta darrera confirma que ‘la valenciana, llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, per això, de la seva Universitat [la de València], també podrà ser denominada “llengua catalana” en les universitats, sense que açò contradiga l’estatut d’autonomia ni la llei [d’ús i ensenyament]’. És arran d’aquesta sentència del Constitucional que les universitats de València, d’Alacant i Jaume I de Castelló han confirmat en els respectius estatuts la doble denominació equivalent: ‘tant l’acadèmica, llengua catalana, com la recollida en l’estatut d’autonomia, valencià’ i que recullen la cooperació ‘amb les universitats de la resta de l’àrea lingüística catalana’ (art. 6 i 9 dels estatuts de la Universitat de València).

Però els jutges no sols ignoren olímpicament aquests tribunals superiors i fins i tot, el fet que la institució de referència lingüística fixada per l’estatut d’autonomia valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, diu en el seu diccionari oficial que el valencià és la llengua que en uns altres territoris s’anomena català. Els ilustrísimos magistrados del TSJ no tenen cap problema a reduir a un partit pres i a una simple opinió no únicament l’evidència científica sinó també la jurisprudència espanyola del nivell més alt que hem citat. Noteu els termes en negreta: ‘Al voltant de la problemàtica que hem tractat, diverses sentències dictades pel Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i aquest mateix semblen alinear-se amb tal tesi: STC 75/1997 i STS 22/11/2009.’ Els pronunciaments inequívocs dels tribunals superiors semblen alinear-se amb tal tesi? I tornen en la mateixa línia: ‘fins i tot si s’admetés sense matisos que científicament són la mateixa cosa el valencià i el català i no llengües semblants –aquesta Sala no es defineix en aquest punt.’ És obvi que aquesta Sala s’hi defineix, amb tots els seus prejudicis, de manera incontestable.

Però, a més, per si encara hi ha cap dubte del partit pres dels jutges i perquè es comprove que allò que dèiem de ‘prepotència’ no és cap exageració, vegeu la perla que dediquen a les direccions generals de Política Lingüística de Catalunya i les Illes Balears: ‘Que els directors generals de Política Lingüística de les administracions autònomes citades consideren innecessària la traducció al castellà dels documents no passa de ser manifestació del criteri, parer (i desig) dels susdits òrgans administratius, que no diem buit o capritxós.

Després d’haver desacreditat tribunals d’instàncies superiors i institucions oficials, els il·lustríssims llancen l’as definitiu que, sota l’aparença d’argument jurídic, s’imposa a totes aquelles minúcies: que l’article 13.2 de la llei d’ús i ensenyament, en una de tantes mostres de provincianisme i apocament, afirma que en tot cas es redactaran en castellà les còpies o comunicacions d’aquells documents que hagen de tenir efecte fora del País Valencià. Una blaverada que els jutges aprofiten per a concloure: ‘[No hi ha] res en la llei autonòmica […] sobre territoris fora de la comunitat que pertanyen al mateix àmbit lingüístic.’ I ho fan amb una postil·la impregnada d’aquella prepotència que comentàvem: ‘El decret no respecta ni tan sols el principi de jerarquia normativa […] perquè no se cenyeix al que disposa la llei valenciana.’ Per alguna raó inexplicada, aquests jutges que clamen respecte pel principi de jerarquia normativa, ací sí que fan prevaler un article d’una ‘llei autonòmica’, com ells diuen, sobre tota la resta d’instàncies que hem citat i fins i tot sobre les estatals espanyoles d’enjudiciament civil (article 142.4) i sobre l’orgànica del poder judicial (art.  232.4), les quals estableixen que es pot utilitzar entre comunitats autònomes la pròpia llengua i oficial si en tenen d”oficial pròpia coincident’.

No sabem si, amb la mateixa literalitat cega, impediran també, en estricta lògica, a l’estat espanyol relacionar-se en ‘castellà’ amb aquelles repúbliques americanes que reconeixen l”espanyol’ com a llengua oficial o a Navarra, amb el ‘vascuence’, respecte al l”èuscar’ de la Comunitat Autònoma Basca. Segurament no cal respondre, perquè als ilustrísimos el llautó se’ls veu de quilòmetres. I han trobat l’excusa formal perfecta en un lamentable article –un entre tants– de la inservible llei d’ús i ensenyament. Inservible, perquè és precisament invocant aquesta llei –juntament amb el mantra de ‘només hi ha el deure de conèixer el castellà’, que aquests jutges destrossen la més mínima possibilitat de normalitat en l’ús oficial del valencià.

Si volem disposar de cap possibilitat de normalitat mínima inajornable, només tenim una alternativa: impugnar aquest al·legat supremacista vestit de ‘legalitat’ i, en comptes d’una llei d’ús que avala el desús, dotar-nos d’una llei d’igualtat lingüística en els termes que han demanat Acció Cultural del País Valencià i les universitats públiques valencianes. D’ací a uns mesos tenim eleccions a les Corts Valencianes: ara és l’hora de posar-s’hi i començar a canviar unes regles de joc que ens condemnen a perdre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb