La setmana passada va ser la Setmana de la Llengua a 3Cat i Catalunya Ràdio, just després de la que havia estat la Setmana pel Català de la Plataforma per la Llengua, que no sé si al seu torn agafava el testimoni de cap altra setmana del català anterior. Confesso que no n’he estat pendent –de la primera, la segona l’he descobert ara–, cosa que em permet de fer-me a la idea de la repercussió que pot haver tingut en els qui viuen més lluny del català que servidora.

Tot i això, l’algorisme sap on visc i me n’ha subministrat retalls, i més dels que no voldria de la mena que tracten els catalanoparlants d’adopció com una cosa d’anar-ho a veure. Si era per a alimentar-nos l’autoestima, a alguns ens encongeix veure com continuem demanant als nouparlants les raons que els han portat a aprendre la nostra llengua, amb qui és que la fan anar, si els ha servit de molt o de gaire, quina utilitat dirien que té als qui s’ho estan pensant, buscant en els qui menys culpa tenen el rastre dels nostres complexos i de les nostres pors –o potser una mica d’amor.

Trobo que continuar insistint en aquesta mirada d’agraïment caní no ens fa cap favor. Tot el contrari diria del projecte estrella de la Setmana de la Llengua, el Català fàcil, una sèrie de clips que, a diferència del Digui-digui del segle passat, s’adreça a qui comença de zero amb el català. Roger Coma el presenta que te’l menjaries, i els actors els convidaries tots a sopar. Està disponible en els formats horitzontal i vertical, per a l’aplicació del 3Cat –que és com no dir res, de tan impracticable que és– i per a les xarxes més populars. I ara ve el però, que més aviat és un tanmateix, perquè a l’era de la intel·ligència artificial i les pantalles de butxaca, podem superar de molt els models didàctics tancats i unidireccionals.

Segons l’última enquesta d’usos lingüístics, hi ha 521.000 persones que tenen interès a aprendre català o millorar-ne el coneixement, però no tenim prou oferta de cursos per a atendre’ls. És clar que a les enquestes tots volem sortir afavorits, però només que fossin la meitat, o la meitat de la meitat, o, més versemblantment, les 1.714 –he, he– de les llistes d’espera del Consorci per a la Normalització Lingüística, no ens en podem deixar perdre cap. I, ves per on, la falta de places de català és un dels arguments preferits dels bilingüistes a l’hora d’excusar la vulneració quotidiana dels nostres drets, però d’això que una llengua només es pot aprendre en una aula hi tindrien molt a dir els nostres avis vinguts de fora que no van passar mai examen i van absorbir el català tot i treballant dotze hores al dia, sis dies la setmana. Perquè encara hi ha molt de català despistat que espera que qui no el parla li porti el nivell C per començar-li’l a enraonar.

I aquí és on entra la IA, diguem-ho en general i sense especificar. Perquè la IA és vinguda a girar el món que coneixem damunt davall, també aquest món en què els catalans hem estat adoctrinats per a acceptar certes limitacions com el nostre fat. Però ara mateix, tothom qui ha començat a integrar la IA a la feina –no per fer-la servir com un Google espavilat, sinó per fer feina– ja s’ha adonat d’una realitat que a molts ens ha trencat tots els esquemes mentals: l’únic límit que té la IA és el de la nostra pròpia capacitat d’imaginar què pot fer. I els catalans hem d’adquirir la capacitat d’imaginar-nos lliures en aquests nous territoris on no ens demanen què diu al teu DNI.

On anàvem: tothom qui té interès per les llengües ha sentit a parlar d’una aplicació amb un nom que comença per “Duo-” i acaba per “-lingo” i que fa de l’aprenentatge un joc. Doncs de moment, la plataforma més popular del món per a aprendre idiomes només ofereix un curs de català i des del castellà, deixant de banda la quarantena de llengües més amb què treballa. Inspirada per aquest model, m’imagino una aplicació semblant que oferís cursos de català a partir dels idiomes més parlats pels nostres nous conciutadans, un model lingüístic que produís exercicis orals i escrits des del romanès, l’àrab, el xinès o l’urdú, i que pogués estar alineada, o no, amb els nivells oficials. Però això encara és somiar en blanc i negre, perquè el mateix esquelet curricular es podria adaptar temàticament a la feina o els interessos dels interessats, per exemple als àmbits de l’hostaleria, la infermeria o la lampisteria. I, encara més, perquè tot plegat, també, es podria personalitzar amb la variant dialectal que convingués.

Abans de la IA generativa, una empresa com aquesta era cosa de ciència-ficció, començant pel fet que cada combinació d’idiomes hauria exigit milers d’exercicis preparats per experts, amb desenes d’enginyers i lingüistes suant tinta per gestar la criatura i les lliçons. Doncs tot això avui podria ser a l’abast d’un equip relativament petit i per un pressupost de riure al costat del dispendi de, jo què sé, portar la Copa Amèrica o la sortida del Tour a Barcelona. De fet, coneixent la mena de poble que som digitalment, estic convençuda que a hores d’ara ja hi ha algú que hi maquina i que m’ho farà saber.

Per a qui trobi a faltar aigua al vi, aquesta va dedicada: certament, per a entrenar els models d’aprenentatge cal una quantitat de dades ingent, i el català té menys volum de text de qualitat a disposició que un idioma anglès o un de castellà, el reconeixement de veu menys precís i unes veus sintètiques amb més marge de millora que les llengües hegemòniques. Però aquests són esculls temporals per a l’excepcionalitat del cas català: recursos de veu com els del projecte Aina, de correcció com els del Softcatalà, terminològics com els del Termcat i altres corpus combinats poden fer que la IA més sibarita se’n llepi els dits. En definitiva, que tenim bons fonaments, i tenim qui sap construir catedrals digitals.

L’ambició del teixit lingüístic català fa que l’arribada de la IA sigui una oportunitat d’or per a la llengua, l’accés a eines de primera divisió que fa cosa de mesos no hauríem pogut ni somiar. Amb aplicacions d’aprenentatge de butxaca, personals i personalitzables, els cursos a l’antiga passen a ser una alternativa més, l’opció B per a qui tingui temps, mitjans o sort a la rifa. I ja ho deixo dit abans no m’ho hagi de sentir dir: sí, sense el retorn lingüístic d’aquells que no som màquines, els nouparlants ja en poden tirar un bon tros a l’olla, de la IA. Però si hem de continuar lamentant-nos per les places que falten, les demandes i els professors que no les abasten, posem el límit en una aula infinita per a una demanda infinita i problema solucionat.