Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’empresari i polític andorrà Òscar Ribas Reig s’ha mort aquest divendres a 84 anys d’edat, segons que ha anunciat el Diari d’Andorra. Ribas va jugar un paper fonamental en la moderna institucionalització democràtica d’Andorra i va ser l’home que, com a cap de govern, va portar el català a l’Assemblea General de l’Organització de Nacions Unides.

Ribas va ser elegit el 1982 primer Cap de Govern d’Andorra i tingué un paper fonamental en la redacció de la Constitució que s’aprovaria l’any 1993, modernitzant així l’estat andorrà i adaptant-lo a les característiques de qualsevol estat democràtic europeu. Liderant les forces liberals andorranes, al capdavant de l’Agrupament Nacional Democràtic, Ribas va exercir en quatre ocasions com a Cap de Govern, deixant una petjada política molt fonda en el país.

En aquesta condició, el 28 de juliol del 1993 es va adreçar a l’Assemblea General de l’ONU en un discurs històric ja que va ser el primer discurs oficial que s’hi pronunciava en llengua catalana -Pau Casals havia fet servir el català  l’any 1971 però en un acte no oficial.

No va ser, però, només l’ús de la llengua el que va causar impacte sinó el que s’hi va dir. Ribas va afirmar que “aquest és un dia històric per a Andorra. El meu Estat ha estat admès com a membre de l’Organització de les Nacions Unides; hem vingut aquí a Nova York per hissar la nostra bandera junta amb les dels altres Estats. Culminem així moltes de les aspiracions del nostre poble i tot un procés de serena i tenaç transformació” però va ser molt contundent en dir, també i amb tota solemnitat, que “per obrir-se a la projecció exterior, convé donar primer cohesió a la pròpia identitat. Tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglots, però també que per ser cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga -a l’Aragó– fins a Maó -a l’illa balear de Menorca– i des de Salses -al Rosselló francès- fins a Guardamar -a les terres meridionals del País Valencià. És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat.”

Aquelles paraules i la referència explícita als quatre punts cardinals dels Països Catalans li van valer a Òscar Ribas el reconeixement i l’aplaudiment unànime del catalanisme, que l’acompanyaria ja al llarg de la seva vida. Ribas, posteriorment, va regalar el text original a l’Arxiu Municipal de Salt, lloc on havia nascut el seu pare.

 

El seu discurs complet va ser aquest:

Excel·lentíssim Senyor Secretari General.
Digníssims representants dels Estats.
Senyores i senyors.

Avui és un dia històric per a Andorra. El meu país ha estat admès com a membre de l’Organització de les Nacions Unides; hem vingut aquí a Nova York per hissar la nostra bandera junt amb les dels altres països. Culminem així moltes de les aspiracions del nostre poble i tot un procés de serena i tenaç transformació. Andorra ja no és un vestigi del dret feudal i medieval, sinó un Estat homologat segons els criteris del dret internacional modern. I d’aquesta manera s’ha tancat tot un secular procés de formulació jurídica que es va iniciar amb els Pariatges ara fa més de set-cents anys i ens ha conduït a la cerimònia que estem vivint.

En aquest moment, i en aquesta ocasió, és just que ho faci, i així ho faig, que tingui un especial record pels nostres dos caps d’Estat, els Excel·lentíssims Coprínceps, que han impulsat, col·laborat i acceptat la modernització institucional; i per a tots aquells dels meus conciutadans que des de l’any 1925, amb un primer intent d’aproximació a la Societat de Nacions, han lluitat per fer possible que aquest acte se celebrés.

Permetin, també, que els digui que per a mi personalment és un altíssim honor el fet de representar avui i aquí el poble andorrà i que em considero molt privilegiat de viure aquest moment i complir aquest deure tan gratificant. Perquè, avui, en assolir aquesta fita, Andorra obté els objectius de normalització o d’integració a la comunitat internacional als quals moltes persones de la meva generació i jo mateix hem dedicat els millors anys de la nostra vida.

Vull expressar el sincer agraïment al Consell de Seguretat i al Secretari General pel suport que ens ha estat atorgat en la tramitació de la nostra entrada. I de manera molt singular, vull fer constar la nostra viva i profunda gratitud als Excel·lentíssims representants de la República francesa i del Regne d’Espanya, que, de fet, apadrinen avui l’ingrés del meu país. Els prego que facin arribar als seus Governs respectius l’expressió dels nostres sentiments, que són els que tradicionalment han marcat la nostra franca i lleial col·laboració, que estic segur que no solament es mantindrà sinó que encara s’enfortirà en el futur. I també estic convençut que, de manera semblant, es consolidarà la nostra integració en tot allò que la Comunitat Europea representa, perquè territorialment hi estem enclavats, però filosòficament i com a model de societat volem igualment estar-hi immergits.

Som un país petit però conscient del valor d’allò que és autèntic i que, en un món segons com desmesurat, la dimensió reduïda pot significar una aportació positiva d’equilibri i convivència. Quina hauria de ser la talla ideal d’un Estat? Evidentment ni l’economia ni la ciència política poden donar l’adequada resposta. Aristòtil nota, en la seva Política, que el volum de la polis ha de permetre que tothom conegui el caràcter dels altres; el territori, segons diu, ha de poder contemplar-se en la seva totalitat des del cim d’una muntanya: Andorra respon a aquestes característiques humanes i geogràfiques.

Amb altres microestats del món, temem més el gegantisme polític com més lligats estem a la noció de mesura i a l’accessibilitat del fet polític, una de les característiques dels nostres costums que s’ha de salvaguardar; perquè, encara creiem d’actualitat la fórmula de Protàgores: l’home és la mesura de totes les coses. Els grecs sabien perfectament que la diferència de volum comporta una diferència de qualitat. En un món que ha de lluitar per la pau, em sembla que hi ha un espai per als que hem optat per conviure i no imposar. I, per tant, Andorra té el decidit propòsit de fer, tan modestament com es vulgui, a escala de les seves possibilitats, aquesta contribució a la pau i la cooperació mundial i també la del seu antic i present amor per la llibertat.

Som un país que no té riqueses naturals. No té cap altra forca ni riquesa que la seva gent. Som un país del Pirineu, aquesta muntanya d’Europa que no separa, sinó que és un lloc de trobada. Estimular el desenvolupament econòmic del Pirineu és una prioritat que respon a criteris de benestar, prosperitat i qualitat de vida, però també, a part de consideracions de justícia i solidaritat, a la necessitat de fixar i retenir les poblacions autòctones a la muntanya per raons d’interès general com les de conservació de la natura. Andorra no és, però, una zona deprimida. Sempre ha estat capaç d’adaptar-se a les noves circumstàncies per aconseguir un elevat nivell de renda. Amb l’adopció de la nostra Constitució de forma democràtica i l’obertura de participació en el món internacional que iniciem en aquest acte d’avui, Andorra mira el futur amb optimisme, i ho fa confiant en les seves capacitats i esperances en les noves oportunitats que té al seu abast.

En realitat som una vall. I la vall és una forma de vida. És casa, aigua i habitatge i, per tant, una comunitat a mida de la persona i de la família. Tal com les grans valls del Ganges o del Nil han estat bressol de grans civilitzacions, la nostra petita vall del Valira també ha decantat, a través de segles, una identitat nacional que no s’ha fet contra res ni contra ningú. Ans al contrari, hem estat sempre un país d’acollida i una vall oberta a tothom que hi ha vingut. És precisament des de la nostra identitat que volem l’aportació de la nostra personalitat col·lectiva. Perquè identitat i universalitat són perfectament compatibles i juntes constitueixen la sòlida base de l’intercanvi de cultures, fonament necessari per bastir un món de pau i llibertat. És per això que, per obrir-se a la projecció exterior, convé donar primer cohesió a la pròpia identitat. Tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglots, però també que per ser cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga -a l’Aragó- fins a Maó -a l’illa balear de Menorca- i des de Salses -al Rosselló francès- fins a Guardamar -a les terres meridionals del País Valencià. És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat.

Permetin que acabi citant la llegenda que figura en el nostre escut nacional – Virtus, Unita, Fortior (l’acció o la forca unida és més més forta)-, que s’adiu amb els objectius que s’han fixat les Nacions Unides.
Moltes gràcies.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.