La setmana passada vam saber que Joaquim Maria Puyal deixarà les transmissions del Barça després de –ho he hagut de llegir unes quantes vegades– cinquanta anys i més de tres mil partits narrats. El 1976 va començar a fer-ho en català, i, arran d’això, en una entrevista al programa ‘Identitats’ de TV3 (1984) va explicar:

‘En aquell moment se’m va acudir la idea de transmetre el futbol en català […] tot i que jo personalment no tenia gaire seguretat en el meu català des del punt de vista de sofrir una anàlisi estricta. […] Jo m’ho havia preparat molt, és a dir, abans d’aquella transmissió potser havia fet unes vint o vint-i-cinc transmissions enregistrades en casset. I després les escoltava amb correctors i amb assessors lingüístics. Per exemple, en Jordi Mir, amb una tenacitat extraordinària […] feia una relació de les incorreccions, una relació lèxica, una altra de sintàctica. Primer amb un grau crític reduït, després més ambiciosa.’

Ja ho veieu: el mateix professional que en castellà tenia totes les eines per a excel·lir en la seua feina –eines que li havien vingut donades–, quan ha de treballar en l’idioma propi es troba que dubta, que no se sent del tot segur per a difondre’l amb la qualitat que hom espera de tot bon comunicador. A diferència dels seus col·legues monolingües, ell ha de tornar a una espècie d’etapa de ‘pràctiques’, com si fos un estudiant de la seua disciplina, i per aquest motiu parla de preparació, parla de correctors i assessors lingüístics, de lèxic i de sintaxi, de grau crític i d’ambició. I tot per posar-se professionalment al nivell que ja tenia en la llengua impròpia, amb la qual era més que competent.

Mai cap monolingüe castellà es farà puta idea de què vol dir, això. Portat al 2018, i al dia a dia de molts catalans, cap monolingüe pot fer-se puta idea de què significa que els nostres pares, avis i besavis ens hagin d’escriure al Whatsapp o al Facebook esgarrapant lletres com criatures de primària, si l’encerto l’endevino, traduint-se fonèticament la parla, fent un esforç que per edat no els pertoca, per poder comunicar-se de manera natural amb els seus. Quina humiliació no és obligar les persones a sentir-se ignorants sense que ho siguin, insegurs a l’hora d’expressar-se plenament en la seua llengua, ridículs, fins i tot, davant dels propis fills i néts. Robant-los la possibilitat d’explicar-se la vida en la llengua pròpia, els aniquiladors robaven l’ànima a tot un poble. I això es fa especialment palès en l’àmbit de la quotidianitat, ja sigui per comentar les fotos dels néts, compartir la recepta d’un fricandó o explicar als nanos una jugada de futbol.

Després de quaranta anys de dictadura i quaranta més de miratge, ara que el franquisme sociològic ens situa de nou a la boca d’un túnel negre que no sabem com serà de llarg, torno a la qüestió: tal com ho va fer el Club Súper 3 amb els menuts i adolescents, Ràdio Flaixbac amb el jovent, o TV3 amb el públic familiar, la feina de Puyal amb els futbolers suposava recuperar un trosset més de l’ànima de país, perquè si el Barça és més que un club, narrar el Barça és més que narrar futbol. I Puyal era conscient d’això, era conscient del forat que havia d’omplir, de l’enorme responsabilitat que emprenia, per exemple, quan decidia d’anar a l’origen de les paraules que necessitava per a treballar: a l’anglès per traduir el vocabulari futbolístic, o a l’idioma que toqués per traslladar els noms estrangers a la pronúncia catalana. És a dir, treballant la llengua bilateralment, sense terceres d’interposades com ara el castellà. Més o menys com el president que va pensar que la televisió catalana s’havia d’inspirar en el model de la BBC, i no aspirar a ser una còpia de la televisió espanyola, amb la idea d’encetar el projecte des de l’excel·lència i l’autodeterminació mental, mirant cap als referents.

Sí que Puyal ha fet més que ràdio, i ha narrat més que futbol, però amb l’adéu de les seues ‘transmis’ molts sentim que s’acaba una època. L’època que tota una gent es va esforçar per (re)construir un patrimoni que avui, de tant de creure’ns que l’hem assolit, de tant de donar-lo per descomptat, no ens ve d’aquí de bandejar-lo amb aquella alegria. I mentre els nostres pares i avis encara no poden enviar un whatsapp sense faltes, tenim que la majoria dels mitjans de comunicació que ells llegeixen en línia ja han claudicat de servir-los de referents. I, al mig de l’entrepà, els fills de la immersió intentem recordar com anava allò del català correcte, passa’l, en un univers comunicatiu cada vegada més diversificat i amateuritzat, on els comunicadors i els creadors de continguts no troben el temps de cuidar la llengua que difonen, perquè prou feina tenen a piular els primers a Twitter o a publicar les notícies abans que ningú.

Per tot això em demano si seria possible, a l’era de la immediatesa, que sorgís un altre Puyal. O, més ben dit, molts Puyals, perquè amb la diversificació de la comunicació de masses cada vegada hi ha més àmbits on el català ho té magre, ja no per excel·lir, sinó per treure-hi el nas. Perquè fora de les quatre parets escolars la desimmersió és més ràpida i persistent que la immersió; perquè les llengües fortes han colonitzat l’entreteniment, que és la quotidianitat, que és per on els idiomes cauen en gràcia a les etapes crucials. I en el context actual, ens trobem que els referents de la comunicació van plegant sense que hàgim pogut consolidar el seu llegat, ans al contrari: amb l’excusa de la immediatesa tornem a conformar-nos amb poc, si no amb gens, a desfer el camí abans d’haver-lo acabat de caminar, per aquesta cosa que amb el català val tot mentre ja ens entenguem. Per això necessitem molts Puyals que ens vesteixin l’ànima segons les necessitats del nostre temps: puyals youtubers, puyals instagrammers, puyals gestors de xarxes socials, puyals programadors, puyals creadors de llengua per als nous camps de joc on ens toqui jugar. Perquè si badem i ho continuem deixant passar, encara se m’acudeix un desenllaç més tràgic en aquesta vida accelerada: que, quan s’hagin retirat tots els mestres, ni tan sols els trobem a faltar.

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb