Sergi Sabrià (Palafrugell, 1975) és una de les cares més visibles d’Esquerra, des de la posició de president del grup parlamentari d’aquest partit. L’entrevistem per parlar del 21-D i també per aprofundir més l’estratègia d’Esquerra durant els mesos vinents. Sabrià, que va ser batlle a trenta-un any, està acostumat a relacionar-se amb la premsa. Potser per això sovint té el vici de posar-se a la defensiva i tancar-se com un caragol. Ens explica que, de vegades, una conjunció li pot complicar la vida. Al final, però, amb el seu somriure indefinit i una mirada que no para de moure’s, acabem parlant d’ell. El seu pronòstic és optimista: ‘Això només pot acabar en victòria.’ I afegeix: ‘Acabarem la feina i ho farem bé.’ A les parets del despatx, les fotos de Junqueras, Comín, Bassa, Forcadell ens interpel·len tota l’estona.

Com us l’imagineu, el 21-D?
—El 21-D és la passejada del virrei per Catalunya. Seria molt important per a tots que hi hagués moltíssima gent al carrer i que una vegada més fos una mobilització pacífica. En les circumstàncies actuals, buit de treball previ i de propostes, ens costa molt d’entendre. Ens hauria agradat que vinguessin aquí a parlar de solucions polítiques. No a parlar de Rodalia, que un dia ja en parlarem perquè tenen molts deutes amb els catalans. El problema que té avui Catalunya és un altre que es diu repressió, presos polítics i solució democràtica a un conflicte polític.

Guia: Totes les protestes contra el consell de ministres espanyol del 21-D a Barcelona
Quin missatge voleu donar a la gent que vol sortir al carrer el 21-D?
—Cercar els actes unitaris. Hem estat capaços de posar-nos d’acord una altra vegada. Això s’emmarca en un treball conjunt respecte de l’estratègia. Això havia de ser secret, però ara ja se sap que s’hi treballa i que hi ha hagut reunions. És positiu que la marxa lenta de vehicles és una cosa de tots, que el concert d’Òmnium és cosa de tots, que la manifestació també… Hi ha uns acords respecte de com actuar. Els aldarulls ens sumen zero. Al nostre moviment, al nostre discurs i a la nostra imatge internacional li suma zero. Per tant, provocar incidents només resta. Cerquem una victòria conjunta, democràtica i pacífica.

Els incidents són el relat de la justícia espanyola.
—Efectivament. Les fotografies agressives del procés són d’ells. No els podem regalar les nostres. Qui pegava cops de porra eren ells. Ara ens hem d’estalviar les imatges d’agressions cap a nosaltres.

Parlàveu de l’acord estratègic que negocieu amb JxCat i la CUP, a més de les entitats. En quin punt es troben les converses per a arribar a la unitat estratègica?
—És imprescindible d’arribar-hi i valoro positivament que hi hagi converses. Sé que la gent té molta pressa. És important de tenir-ho com més aviat millor, però és més important de tenir un consens real sobre quins són els passos que convenen al país. Segurament serà després de Nadal. Vam caminar junts fins a l’1-O, el 3, el 10, el 27… i després d’això hi ha visions diferents de gent que vol exactament el mateix, que hi hagi una República Catalana independent. Això vol dir que els camins s’han d’anar ajustant per a fer-los compatibles o per a trobar-ne un de sol. Totes dues coses funcionen. Trobar una manera de continuar avançant conjuntament des de la pluralitat que ens fa forts, des de la CUP a una banda fins a l’amalgama del món postconvergent. Aquesta pluralitat ens fa potents, però també difícils els consensos estratègics. Sóc de Palafrugell i allà la gent em diu que ja està bé i que ens posem d’acord. És molt difícil de posar-se d’acord en una amplitud tan gran. Ara, quan ho fas, ets indestructible. I ho hem fet moltes vegades. Hem vist el país patir en moltes situacions. Recordo per exemple quan havíem de decidir la pregunta del 9-N.

Som en una situació similar? En aquell moment, semblava que tot se n’anava en orris i que de cop i volta…
—No sé si som en un moment així, n’hem tingut molts. Però sí que sé que si arribem a l’acord ens fa indestructibles. Perquè és tan ampli i ajunta tanta gent que la potència que ens dóna ens fa molt forts. Estic segur que l’aconseguirem.

Què us separa per a arribar a l’acord si l’objectiu és el mateix?
—Si entro a fons en les discrepàncies, l’acord serà més difícil. Només hi afegiria complexitat. Tenim moltes coses positives. La set de república, el fet de tenir el mateix objectiu hi ajuda molt. La certesa de tots plegats que això s’ha de fer per vies absolutament pacífiques i democràtiques. Això també hi ajuda molt.

Quin és el camí i la proposta d’Esquerra Republicana en aquest moment?
—És la que més s’ha explicat, segur. Ha passat per una conferència nacional del partit. En un consell nacional. S’ha explicat de manera reiterada a tot arreu. M’agradaria pensar que el camí d’Esquerra és el més explicat de tots; si no, alguna cosa hem fet malament.

Més enllà d’eixamplar la base…
—Eixamplar és un trosset petit.

Per exemple, en el vostre full hi ha un moment que diu que primer cal que surtin els presos i després ja en parlarem?
—No. O sigui, no són compartiments que van primer l’un després l’altre… Hi ha una estratègia antirepressiva que ha de ser compartida. En aquest país hi ha aquestes majories del 80% que tothom ha fet seves i que Esquerra fa molt temps que en parla. Ara el president Torra en parla tot sovint i Òmnium fins i tot n’ha fet una gran campanya. Òbviament ha de ser una prioritat que tots els presos surtin de la presó com més aviat millor, i serà el primer pas perquè els exiliats puguin tornar. Aquesta és una capseta que és a l’estratègia d’ERC i que ha d’estar a l’estratègia conjunta, segur. Que ens hem de posar reptes respecte del creixement del moviment és part de l’estratègia d’Esquerra. Potser la gent ens ha posat la bandera, però no crec que ningú tingui dubtes respecte d’això. Hi ha reptes que hem d’assolir en aquesta nova fase de procés. Si sempre hem estat el 47%, cal posar-se el repte de superar el 50%. Això ens fa fortíssims. Que som més forts amb les institucions que sense i amb el 155, també ho entén tothom. Que som més forts quan tenim els Mossos que quan no els tenim malgrat que en alguns moments patim, segur. Que som més forts quan tenim els serveis socials, segur. Hi ha una capseta de l’estratègia d’ERC que és governem, governem-nos bé i des del control propi de les institucions. Hem de ser capaços de contraposar una Generalitat que ajuda la seva gent, encara que sigui amb mitjans migrats, amb un estat que el dia que el que opines no li sembla bé et pega i et tanca a la presó. Això ho hem de fer cada dia. Que l’estratègia internacional és cabdal, també ho hauríem de compartir tots. Hem de treballar des de tots els àmbits. Sigui el Consell per la República, el conseller Bosch o l’estratègia jurídica, on hem obtingut grans victòries. Esquerra Republicana diu que si fem tot això alhora arribarem a una situació d’un nou embat. Això ho hem explicat reiteradament. Algú pot dir que només parlem d’eixamplar la base. Nosaltres parlem de tot, tota l’estona.

Aquest embat, a vegades –per declaracions de Junqueras o Tardà– sembla que pot significar una prolongació de l’autonomia durant cinc anys o sis.
—Si algú ha entès això, he de dir-li que no. No té més història. Ser realistes, a algú li pot semblar malament?

Què enteneu per ser realistes?
—Ser realistes és que algú havia de sortir i explicar que haurem de fer tot això a la vegada per a ser independents. I que no serà demà. És així. Hi havia molta gent que no hi estava disposada. Esquerra Republicana què volia? Que fóssim independents el 28 d’octubre. Un munt de circumstàncies fan que el 28 no poguéssim exercir com una república independent. I això ens porta al final d’una part del procés com l’havíem entesa fins ara. Això és així. Hem de definir una nova etapa per a guanyar-la. A Esquerra fem això. Si el dia que érem més forts no ens en vam sortir, ens hem de preparar per a guanyar el següent embat. Jo no vull perdre més. Esquerra va estar molt sola en el moment d’explicar tot això. Algú va voler convertir això en un discurs dient que Esquerra és autonomista. Esquerra és independentista des del dia que la van parir. Això no pot posar-ho en dubte ningú. Nosaltres volem guanyar. Ni fer veure que ho volem ni equivocar-nos.

Guanyar vol dir anar més a poc a poc?
—Si no s’entén aquesta part, tenim algun problema. Algú té cap proposta per a ser independents demà? És molt important aquesta pregunta.

Demà, no…
—Per tant, hi ha molta gent que no s’atreveix a dir que això sigui una mica més lent? Esquerra no vol que això sigui més lent. Esquerra vol guanyar. I diem que demà no podrem guanyar. Això és molt important que s’entengui i que els mitjans ens ajudeu i que no es falsifiqui dient que Esquerra vol ser una autonomia més temps. Esquerra diu: demà no estarem en condicions de ser independents i ens hem de preparar per a ser-ho com més aviat millor. Això ens fa més autonomistes que algú altre? Doncs digueu-me qui ens fa independents demà.

Això és el momentum de què parla el president Torra?
—No ho sé.

Dit d’una altra manera, la pregunta seria si el moviment independentista s’ha de marcar un límit temporal perquè la República esdevingui inevitable.
—A veure si em sé explicar. La política va molt més de pressa que no anava. Nosaltres posem sobre la taula uns reptes que en altres moments haurien pogut trigar moltíssim. En aquest país els independentistes creixen del 15% al 40% en deu anys. I ara crec que un repte que ens fa molt més forts és travessar la línia del 50% com sigui. De l’enquesta de l’Ara de l’altre dia, la part més interessant no és que ERC en tregui tants, sinó que per primera vegada l’independentisme supera el 50%. Que és igual, que és una enquesta i té el valor que té. Però n’és la part més interessant. Perquè això vol dir que faríem un pas importantíssim. I això quan pot ser? Potser d’aquí a vuit mesos o d’aquí a dos anys o potser passarà a les municipals.

Tardà ha parlat de tornar al referèndum forçat o inevitable. Ho veieu possible a llarg termini, amb aquest govern espanyol o el que pugui venir?
—Inevitable m’agrada molt, perquè no és directament contrari a no acordat. Inevitable vol dir que hi ha un moment en què no pots evitar d’acordar-lo. A mi una cosa que em sembla potent, també de les últimes enquestes publicades, és que cada vegada hi ha més catalans que voten Ciutadans i que creuen que l’única solució és un referèndum. Per tant, és brutal un consens del 80% a favor de decidir el conflicte votant. La defensa del referèndum inevitable em sembla potent. Ara, això vol dir que hem de fer la feina. Que passem del 50%, que no ens aturem en l’àmbit internacional, necessitem suport de fora… És evident que l’estat tot sol no ho farà això motu proprio. Per més que nosaltres mantinguem sempre la porta oberta al diàleg, no li sortirà de dins. Ho necessitem tot. És una estratègia amb molts fronts.

Si l’estat no cedeix, tornem a la via unilateral?
—Nosaltres no abandonem cap via.

Però de vegades s’ha de prioritzar.
—Si em dieu de tenir oberta la via del diàleg, d’aprofitar aquestes majories amplíssimes del 80%, doncs sí. Aquesta és la que toca ara. L’unilateral hem demostrat que la podem exercir una vegada… La pregunta que m’han fet més vegades a la meva vida, en una conferència de premsa, és: quan es demostri clarament que el referèndum del primer d’octubre no es pot fer, què fareu? I els responia sempre: un referèndum… I no ens creien. Hi ha coses que ens fan més forts, com és complir les amenaces. Avui som més forts que el primer d’octubre. Els vam dir que votaríem i ho vam fer. L’estat sap la capacitat d’aquest país per a anar endavant i nosaltres sabem més clar els límits que té això. L’estat hauria d’haver après que quan aquest país decideix de tirar endavant arriba fins al final.

Com a persona també teniu la sensació de ser ara més fort?
—En l’àmbit personal, tots n’hem après. Hi ha un dia que, com tots, m’assec amb la meva família i els dic: pot passar de tot, que hem de fer? Aquesta conversa la tinc amb la meva dona un dia a casa, al vespre, i em diu: continuar, ens en sortirem. La meva família és més forta avui que abans d’aquell dia. Vam compartir els dubtes i tot. Això ens ha passat en el terreny personal, com a organització i també com a país. Veure que la persona que t’acompanya et diu: ens en sortirem, a fons, ho hem de fer, és molt important. Allò que passa a casa meva al juliol o a l’agost, crec que li passa al govern d’aquest país al setembre. Ets mort i dius ho farem igualment i això, al cap d’uns dies, es trasllada al país sencer, que entén que allò ho hem de fer tots: el poble, que és qui ho ha aixecat des del primer dia. L’1 i el 3 som un país alçat. Ens sabem molt forts.

Però la repressió fa efecte.
—És cert que tenim una repressió brutal, els companys a la presó… I com a organització també. A mi, en aquest despatx, la Marta em mira i em diu: ‘Me’n vaig, però que me’n vagi no ens ha de fer canviar res i ens ha de mantenir determinats fins a la victòria. Tots al costat de l’Oriol, que és a la presó, i jo us ajudaré com pugui des del lloc on vagi.’


—Això va passar aquí mateix, on parlem ara. De cada episodi d’aquests, que són duríssims, n’hem de sortir enfortits i més determinats que mai. Aquest patiment conjunt forma part d’aquest final d’etapa. El procés ja no és la revolució dels somriures, potser és una altra cosa, però ens hem fet grans i no estem disposats a perdre. Potser no riem tant, però sabem que això només pot acabar amb una victòria.

Fa poc que heu vist Marta Rovira?
—La veig, però ara fa dies que no.

Ara és molt més activa. Tindrà un paper cada vegada més present?
—Internament, ha estat molt present en tot moment i qui conegui el partit sap que la Marta Rovira n’era el puntal. En cap moment ha deixat d’exercir de secretària general. L’Oriol era la cara cap enfora i al govern. La Marta és qui sempre havia aguantat el partit i no ha parat en cap moment de fer-ho. Una altra cosa és en quin moment ha pres la decisió de ser més present públicament. I això creixerà. L’entrevista a Catalunya Ràdio és un punt d’inflexió, des de llavors és més present a molts més espais.

Es diu que Oriol Junqueras mana molt des de la presó, és veritat?
—L’estructura de partit és molt sòlida i al comandament de la maquinària sempre hi ha hagut la Marta. L’Oriol és un visionari. Per tant, aquesta funció la continua fent des de la presó. Sempre sol endevinar amb molta claredat què vindrà i ara també. Ho veiem en els seus articles i els qui tenim l’oportunitat de veure’l ens trobem l’Oriol de sempre, que té clar tot això que abans us explicava. Hem de fer moltes coses i si les fem bé i totes alhora guanyarem.

Ell també s’ha fet més fort?
—Quan vas als Lledoners et trobes que allà dins hi ha set monstres, set persones enormes. És un procés que han fet tots. Estan absolutament convençuts que seguien un mandat democràtic i que posar les urnes no pot ser mai delicte. Són grandiosos.

Si la sentència és dura, quina estratègia teniu?
—Si això passa haurem de treballar conjuntament. Hi hem de lluitar en contra. Això fem. No vull dir que tinguem gaires oportunitats, és evident quins jutges hi ha i que hi ha un pla en què s’ha dissenyat com ha d’acabar, però per a mi, aquests judicis al final seran una altra finestra al món. Una altra oportunitat d’explicar-nos. Els ho hem de fer difícil, malgrat que tinguin la decisió presa. Els hem de guanyar cada dia. I quan els hàgim guanyat durant noranta dies, que són els tres mesos que pot durar el judici, que surtin i dictin una sentència en contra. Potser no tombarem els jutges, però potser l’estat entendrà que li costarà més cara aquesta sentència, potser el món ens entendrà una mica més. Per tant, hem de guanyar cada dia.

Què en penseu del Consell per la República?
—Hauríem de centrar el 80% dels esforços en la tasca d’internacionalització en els dos àmbits. En l’àmbit més institucional d’ambaixades, consolats… i també en l’àmbit judicial. Carles Puigdemont els ha posat del revés en les seves victòries judicials i hem de continuar, des d’un òrgan més preparat amb dues fundacions al darrere, fent-ho des d’allà.

Però Puigdemont l’entén més com un organisme de democràcia directa…
—També poden ajudar en temes de mobilització, o donar un cop de mà a l’Institut Ramon Llull de Cultura. Està bé fer processos participatius; jo quan era batlle en vaig fer molts, però crec que la tasca fonamental és la internacionalització.

A la tribuna del parlament sembleu molt emotiu i feu un discurs patriòtic, però davant la premsa us veieu més fred.
—Patriota ho sóc sempre! [Riu] Vaig ser el primet batlle independentista de Palafrugell després de molts anys. Va ser un miracle.

Per què?
—Perquè érem molt joves. Al final la política municipal són les circumstàncies. Hi havia dos batlles que es passaven la batllia entre ells i que tenien setanta anys. Vam arribar uns nens i la gent va dir, provem-ho. Pensava que faria de regidor i vaig acabar essent batlle.

Sembleu molt emocional, però no hi ha qui us mogui d’un discurs molt concret.
—La premsa sou difícils! Al parlament dic el que vull, responc… treballo els discursos amb l’equip. Han estat dies difícils. El meu primer discurs va ser el de la investidura de Turull.

Fèiem referència a aquest…
—Era dalt d’un avió i em diuen torna. Anava cap a Brussel·les a veure en Comín. I em diuen que he de fer el discurs. No vaig entendre per què, però entremig marxa la Marta Rovira. Aleshores vaig entendre moltes coses. No vaig dormir en tota la nit, preparant el discurs. I sentia el pes de tota la història a sobre. En Jordi [Turull] me l’estimo molt i patia molt. Es veia d’una hora lluny que allò acabava malament, que allò que era a punt de fer l’estat seria absolutament transcendent. Pensar en la transcendència de tot plegat i preparar-ho amb temps m’agrada. El faristol davant la premsa, en canvi, té una part més defensiva. Surts a dir alguna cosa i que no et moguin d’allà. M’agraden molt els periodistes. Dels que es dediquen a la política, n’hi ha que tenen pànic a la premsa. A mi em sembla que feu una feina molt difícil i m’ho passo molt bé. Ara faig de president del grup parlamentari, però abans tocava més el món de la comunicació.

Sou també molt pragmàtic.
—És probable que davant la premsa tinguis una actitud més defensiva perquè pateixes. Vols dir una cosa i potser et fan sortir un titular que no hi té res a veure. Quan fas les conferències de premsa… alguns matins hem patit per relliscades mínimes per una conjunció. Després has de trucar, tornar-ho a explicar, alguns t’accepten les explicacions, alguns no… És complicat. Jo ho visc molt. El meu estat natural és molt emotiu, la gent em nota si estic content o enfadat. Sempre m’ha passat. En Gordó un dia em va dir que no servia per a aquest negoci, perquè se’m veia d’una hora lluny. En canvi, ell –deia– sempre feia la mateixa cara. M’agrada més la versió de viure-ho molt.

Parlàveu de Turull, però no hem parlat de la vaga de fam. Us va fer impacte?
—Ara sóc un diputat antic. Aquesta casa ha canviat molt. Esquerra venia d’una renovació molt gran, hi entrava tot l’equip Junqueras. Però aquí era ple de diputats que ho eren de feia vint anys. Ara els que n’hi hem passat cinc som els veterans. En Turull era una mica això. Ho sabia tot i ens discutíem a mort, però era un paio de paraula. Quan et donava la mà, sempre complia els acords. Li tinc molta estima. En la batalla parlamentària acabes fent amics, també. Amb en Jordi ens estiràvem els cabells, però quan feies un pacte amb ell era insubornable.

Si us haguessin dit fa un any que Turull faria una vaga de fam, us ho hauríeu cregut?
—No. Però ho entenc tot. Les circumstàncies són descomunals. Hem de respectar la decisió de cadascú. Em sembla brutal això que fan i la imatge que donen cap enfora. És molt potent. Tot el respecte. Els vam anar a veure de seguida i ara fa dies que no hi vaig, m’agradaria. Ens diuen que estan bé. Tinc ganes de veure’ls.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb