Sergi López: “És ridícul i fatxa dir que els actors no hem de parlar de política”

  • Entrevista a l'actor Sergi López, que torna a interpretar durant cinc dies una de les seves obres emblemàtiques: 'Non Solum'

VilaWeb
Txell Partal
26.06.2024 - 21:40
Actualització: 27.06.2024 - 16:51

Sergi López torna a pujar a l’escenari del Teatre Poliorama per representar Non Solum, l’obra que va escriure ja fa dinou anys amb Jorge Picó, i que continua entusiasmant el públic. López confessa que després de quatre anys sense interpretar-la ha decidit de fer-hi canvis, que a parer seu han fet que l’obra creixés i fos més completa. Ara, no tot són coses positives. Aquells que vulgueu tornar a gaudir de Sergi López dalt l’escenari teniu molt pocs dies: Non Solum tan sols es podrà veure fins diumenge.

Aprofitem l’avinentesa per parlar amb Sergi López sobre el teatre i el món de la interpretació, i també de la societat en què vivim i el paper de les xarxes socials.

Només fareu sis funcions, això es farà molt curt.
—Sí, es farà molt, molt curt. Després de tantes representacions que ja he fet amb el Non Solum, és una passada més per la capital. Potser és tot ple, de manera que estarà bé. Es farà curt, però serà potent.

No és la primera vegada que el feu a Barcelona. M’imagino que molta gent deu repetir, però no hi trobarà ben bé la mateixa funció, oi?
—Espero que vingui gent que no l’ha vista mai, així riurem plegats. Encara que és difícil, segurament hi haurà gent que ja l’ha vista. Han passat dinou anys d’ençà que la vam estrenar. Però tenim un avantatge: que, com que és una comèdia amable, fàcil d’entendre i de digerir, però a la vegada és una obra que té una estructura molt surrealista, és difícil que la gent recordi què era. Per tant, m’imagino que tornar-la a veure és com redescobrir-la de nou. Però també s’ha de dir que el gran privilegi que tenim amb en Jorge Picó és que, com que és una idea nostra, que hem escrit nosaltres, la podem anar reescrivint. L’anem canviant. De fet, més que afegir-hi coses, n’anem traient. Hem tret alguna de les escenes més divertides, que la gent més recordava. Però feia anys que tenia la idea de dinamitar-les.

L'actor Sergi López al Teatre Coliseum, durant l'entrevista.

Ostres, treure el tros que reien no fa impressió?
—Fa uns quants dies una persona que escriu guions de cinema m’explicava que si un tros de l’obra funciona sola, i s’entén sense el context, t’has de plantejar si serveix a la resta. És el que hem fet. Hem tret aquest tros, que era molt icònic, però era un bolet. I això ha fet créixer la resta de l’espectacle.

Heu fet més de nou-centes funcions. Encara motiva fer-la?
—Era una de les preguntes que em feia. Ara feia quatre anys que no l’havia fet. Tenia la sensació que Non Solum havia mort. Però de cop uns amics argentins em van proposar de dur-la a Avinyó… Per presentar-ho, vaig pensar que calia reescriure-ho. Ho vam fer i ho vam presentar a Vilanova, durant el Tinglado de l’any passat. Va anar molt bé. La sorpresa va ser que, de cop, tenia ganes de fer-ho. Em feia por pensar que potser ja no em motivava, o que s’havia fet vell. Però em vaig retrobar amb aquest Non Solum més concentrat, més honest, radical i rigorós… Continua funcionat. En realitat és un espectacle pensat per passar-m’ho bé. Però passa que jo no m’ho passo bé tot sol, amb les meves coses. A mi m’ha canviat la vida el diàleg amb el públic. Quan tu fas una cosa còmica i veus que el públic reacciona, és el millor. És molt agraït quan veus que el públic està despert i es retroba amb tu. La comèdia i el riure d’una sala plena és una bomba atòmica.

L'actor Sergi López al Teatre Coliseum, durant l'entrevista.

D’alguna manera l’obra parla d’una cosa que tothom es demana: qui sóc, qui som.
—Sí, això fa que l’obra sigui més atemporal o universal. Parlo de la identitat, perquè sóc d’aquí, i és una idea a què sempre he donat tombs. Però després t’adones que arreu del món la gent se sent reflectida en aquesta idea que molts personatges siguin a la vegada diferents però iguals. Ens passa a tots, que sempre ens etiqueten i no ens agrada mai que ens etiquetin. Tots som una barreja. Tenim una personalitat polièdrica.

L’obra l’heu feta en uns quants idiomes. El públic canvia?
—Sí, però sorprenentment no canvia tant com podria semblar. Sí que vaig notar una diferència quan la vaig fer a París. El públic francès em coneixia de fer pel·lícules dramàtiques, no sabien que em dedicava a fer el pallasso. I llavors, al principi era curiós perquè no s’autoritzaven a riure. Recordo que quan la vaig estrenar, en el primer lloc on normalment la gent riu, de cop sento algú rient, i un altre que el fa callar. Però després l’obra es va imposar. De fet, a mi ja m’agrada. És una ximpleria, però jo, quan actuo, ho faig pensant en la gent que no riu, en aquells que no vénen al teatre preparats per riure, sinó que hi van entrant durant l’obra. Al final, fem servir l’humor per parlar de coses més profundes, doloroses o estranyes…

Ara deveu estar molt acostumat a treballar en llengües diverses, però actueu de manera diferent si és en la vostra llengua materna, la catalana?
—És una cosa curiosa, tot i que ara ja m’he acostumat. Pensa que al principi, no controlava ni el castellà. Però de fet, parlar una altra llengua t’obliga a actuar. Quan tu no saps romanès i et diuen que es diu d’una manera que tu no entens, no tens alternativa, només pots aprendre-ho tot fonèticament, i ho has de carregar de veritat. Has de trobar la veritat no en la paraula, no en la manera de dir-ho, sinó en una cosa més profunda. En el fons, això a mi m’ha ajudat a centrar la meva feina en allò en què s’ha de centrar, que és què passa, més que no pas com ho dius. Tot plegat m’ha ajudat a centrar-me en el joc d’actuar.

Però ara fer l’obra en francès us deu ser senzill. Deveu haver rodat més en francès que en cap altra llengua… Ja deu ser casa.
—Si, és veritat, tot i que és una casa una mica estranya, eh! Encara em trobo amb gent que em pregunta si soc francès, o si visc allà. En realitat, no hi he viscut mai, allà, sempre he viscut a Vilanova i la Geltrú. En canvi, formo part de l’imaginari col·lectiu del cinema francès… És curiós perquè considero que no he fet res d’especial per arribar aquí, però ells m’hi consideren. En realitat, ja ho tenen això, els francesos: que quan els hi interessa Picasso és francès.

L'actor Sergi López al Teatre Coliseum, durant l'entrevista.

No heu amagat mai què penseu. En una societat que cada vegada està més polaritzada, sembla que a la gent li costa més d’atrevir-se a parlar obertament de què pensa. Molts actors sembla que tenen por de dir què pensen.
—Sí, però és que això és aquest món de merda que vivim, tan estrany. Pot semblar una mica senzill, dit així, però la proposta capitalista fa que durant molts de temps s’alimenti l’individu, la cosa personal. És aquesta cosa que trobo molt fatxa, que et diuen que és millor que no parlis de política. “Ets actor, no parlis de política. Dedica’t al que és teu.” Això és ridícul i fatxa. És als antípodes del que penso. Crec que les peixateres, les ballarines i les periodistes han de parlar de política, perquè la política ho és tot: com ens organitzem, com ho fem per entendre’ns… Però durant molt de temps s’han alimentat i legitimitat discursos que són molt tòxics. La gent no s’atreveix a parlar de política. En canvi, segons com, no li fa res defensar posicions d’extrema dreta. És un desgavell total.

—…
—La gent més jove té una feinada impressionant davant. La idea virtual s’ha instal·lat tant que no se sap què és veritat i què és mentida, està tot barrejat. De fet, hi ha qui defensa que la cosa és més important no és si és veritat o mentida, sinó quants seguidors té. Això és una conya. És un burla en l’àmbit polític i personal. El jovent es fot uns mastegots perquè no sap qui collons són. Per què tu qui ets? Si tu et construeixes la teva personalitat virtual és molt probable que després t’adonis que la teva, hòstia!, al costat d’aquesta no acaba de quadrar i és més súper aquesta, que té un filtre i que expliques que t’agrada fer parapent… Però és que ets com tothom, i també tens mal de panxa i et passen coses com tots, però això no ho expliques. Aquesta distància amb el que ets és crucial. Tota la societat té una crisi existencial. Qui som? Som demòcrates i votem, però votem l’extrema dreta? Hola? És com una mena de contradicció estranya que tots hem assumit. Et pots presentar amb un partit que defensa idees xenòfobes? Sí? Això és democràcia? Crec que ens hem perdut. En tot el desgavell que hi ha, hi ha molts actors i futbolistes que acaben pensant que és millor no dir res i no buscar-se problemes.

L'actor Sergi López al Teatre Coliseum, durant l'entrevista.

I en el vostre cas, no us ha passat? No us han dit mai que val més que no parleu?
—Sí, suposo que sí. He tingut la sort que no he pensat així. També és veritat que el Non Solum l’he escrit amb el Jorge, l’hem produït i distribuït nosaltres. Si no ens surten actuacions ja farem una altra cosa. Mai no he tingut por per això. Tampoc no em miro gaire les xarxes. Recordo, fa molts anys, una entrevista que vaig fer a Madrid. Era quan es feien aquells xats amb lectors. Recordo que vaig dir per exemple que era independentista. I llavors el redactor que hi havia amb mi anava llegint les preguntes i les anava passant… Em deia que hi havia una mica de garbuix en el xat… I com que era anònim, hi havia molta gent que deia coses com: “És independentista? Doncs ja no veuré cap més pel·lícula seva.” S’ha de ser imbècil per dir això. Altres deien coses com: “No m’ho pensava, tan bona persona que semblava.” O: “Mira, català, però simpàtic.” Aquests llocs on tothom pot dir coses és molt tòxic, perquè hi arriben els discursos més senzills, més prims… Estem tots una mica perduts, però prendre posició és obligatori, no entenc com pots viure sense això.

Les xarxes també afecten molt la vostra professió? De cop, hi ha productors que miren més quants seguidors teniu, que no pas si ho feu bé o no?
—Sí, hi ha produccions que es fan amb aquesta configuració. Busquen influenciadors que tenen molts seguidors. Això és un peix que es mossega la cua. Però en aquest cas em sento molt privilegiat, i a vegades penso que haig de callar, perquè sóc conscient que el meu cas és un privilegi. No utilitzo gaire les xarxes, no miro els missatges que m’arriben. No sóc conscient d’aquella part de la humanitat que m’odia… És veritat que alguna vegada m’han dit que m’havien proposat per a algun projecte, però els productors han dit que millor que no fos jo. Però tinc la sort que no depenc d’això. Tinc molta altra gent aquí i a França que els importa molt poc això, i em continuen donant feina.

En aquest joc hi tenen molta culpa les plataformes. Molts actors joves surten en una sèrie de Netflix i veuen com de cop guanyen milers de seguidors a les xarxes. Tampoc no deu ser fàcil de pair… Les plataformes canvien la professió?
—Sí, recordo que el mestre Lecoq, quan acabàvem l’escola ens deia: “Ara que entreu al món professional, no feu qualsevol cosa. Però l’únic que no us podeu permetre és no treballar.” Ara si em truca un ajuntament de Vox, li puc dir que no hi vaig, tinc aquest privilegi. Però, en el fons, no saps quant durarà això. Tinc molta sort, però no sé de què treballaré d’aquí a un any. Em sortirà alguna cosa, com m’ha sortit sempre, amb alts i baixos, tanmateix. Aquesta feina és així i t’hi has d’adaptar. A les plataformes, ara hi ha molta feina. I hi ha molta gent amb ganes de treballar d’això… Tinc la sensació que hi ha una mica una bombolla, que potser petarà, i llavors ens trobarem que hi ha milers d’actrius i actors que es foten una castanya perquè no poden continuar-ne vivint. Però, sí, és com la resta, és una mena de món virtual on se suposa que tu, amb molts seguidors, tens més poder, arribes a més gent, i llavors, si surts a la plataforma, a la pel·lícula o a la sèrie de Netflix, encara en tindràs més. Tots hem acceptat molt fàcilment aquesta idea de creixement, una mica immadur, una mica infantil. Trobo que tots també hem acceptat molt fàcilment la idea que créixer està bé, és el que s’ha de fer, créixer. Si tens una botiga de mitjons i vens prou per viure, per què has de créixer? Ens han dit que no créixer és morir, i això és mentida. Tot no pot créixer de  manera constant.

L'actor Sergi López al Teatre Coliseum, durant l'entrevista.

M’ho sembla a mi o sou crític amb la manera com produeixen les plataformes?
—Un episodi de cinquanta minuts es roda en dues setmanes. Una pel·lícula d’una hora i vint es roda en vuit setmanes. Tens menys temps. Has de trobar resultats. És una mica com passa a la societat. Has d’anar de pressa i trobar un resultat. Cal tirar endavant. Tot i que he de dir que com a actor també és interessant. És una gimnàstica interessant. Però l’exigència no és la mateixa.

I això afectarà el cinema?
—Sí, ja l’afecta. Al final crec que el cinema ha d’acabar essent un oasi, un lloc on es defensin valors cinematogràfics i artístics. On et puguis trobar una pel·lícula que no entens, on hi hagi autors que facin pel·lícules més arriscades i complexes. Després hi ha les plataformes, en què els personatges s’entenen, però espero que el cinema continuï essent el lloc on els formats es posen en qüestió. Jo vinc d’aquest lloc, del cinema francès, d’autor… Jo no sé qui és el productor. Treballo amb la directora que m’explica la seva visió de la pel·lícula i el personatge, això és el que em motiva. Ara, això no significa que no hi hagi sèries molt bones. Però hi ha una mentalitat més de producció, i no tant d’autoria. Les plataformes al final pensen a tenir clients.

Per acabar, com valoreu el procés d’independència? Hi ha qui diu que el procés s’ha acabat, però no, oi?
—No, no, és com tot. Quan no vols deprimir-te del tot, penses que som molt més lluny que no hem estat tota la vida. És a dir, quan era més jovenet érem quatre independentistes. Érem quatre matats, però s’ha mantingut aquesta flama sense haver viscut el Primer d’Octubre. En canvi, els meus fills ja han viscut el Primer d’Octubre. Ho tenen en la memòria col·lectiva, és una brutalitat. Al meu poble tots vam anar al matí a veure què passava, i efectivament hi havia urnes. No hi havia els partits, hi havia la gent. Em vaig trobar gent del barri, castellanoparlant, que ho defensaven perquè atacaven el seu poble. Hòstia, jo vaig plorar, em vaig emocionar. Va passar una cosa col·lectiva, de pura democràcia, que no sé si n’hi ha hagut gaires exemples més al món. A la gent li era igual si era il·legal, es van posar d’acord. Hi havia gent de totes les edats. Aquest llegat, malgrat que no l’han defensat gens els partits i fa ràbia, crec que continua dins el cap de gent. És clar que hi ha qui pensa que s’ha acabat, però ningú no li pot esborrar el Primer d’Octubre. A mi em seria molt difícil d’oblidar que un dia el meu poble va posar unes urnes i va votar. A més, és que trobo que és l’única solució. Mirant què s’acosta, no hem de pensar tan individualment, ens hem d’organitzar, passi el que passi. Això no s’ha acabat, ni s’acabarà mai fins que siguem independents. Sempre hi haurà algú que voldrà lluitar. Si existeix un poble i el poble es vol governar, no tens cap argument per a anar-hi en contra. El procés? El procés d’en Mas? Potser això s’ha acabat perquè ara li interessa dir que s’ha acabat, però hi ha una cosa latent. Potser no és present en els partits, però sí en la gent. Espero que sortim d’aquesta depressió i tornem a bellugar-nos.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor