‘Inútil qualsevol discussió amb els actuals representants de l’actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències.’

Fa pocs dies em va caure a les mans el ‘Manifest groc’ dels incomparables Dalí, Gasch i Montanyà, que arrenca com acabeu de llegir. I l’atzar va voler que, del tot impremeditadament, aquesta lectura coincidís amb la presa de possessió dels nous consellers del govern constituent. I mira com n’és, de capriciós, el cap: em va semblar que, dites avui, no havien perdut gota de força interpel·ladora i subversiva. De vigència, abstracció feta de l’adscripció estètica que va inspirar el manifest. Que per què ho dic?

Perquè, a parer meu, des de la perspectiva de les polítiques públiques, al nostre país la cultura viu en estat de col·lapse. No, no pretenc fer balanç de la legislatura anterior, que, com que va començar amb mesures com el meu cessament, encara hi hauria algun miop que entendria que parlo ressentit –però si voleu fer-ne, de balanç, podeu llegir l’opinió contundent de Minguet, que s’ho val–, sinó plantejar una qüestió una mica més general.

D’ençà de la recuperació de les institucions, després de la dictadura i durant aquesta llarga transició, ens hem convençut que un dels eixos de l’acció de govern havia de ser i seria la política cultural. Catalunya serà cultural o no serà. Però el fet és que, més enllà dels fonaments que en va posar Max Cahner, de política cultural n’hi ha hagut més aviat poca. Fixeu-vos-hi. Preocupació per les indústries culturals, força. I maniobres de distracció perquè la cultura no fos una molèstia, prou. Però la política cultural que mereixia el mite de la civilitat catalana ha estat minsa. Molt minsa.

Fixeu-vos-hi, dic. Durant trenta-cinc anys les successives conselleries de cultura han focalitzat la seva acció, en el millor dels casos amb més bones intencions que no recursos, en polítiques de protecció del patrimoni i de suport a les indústries culturals. Però només ocasionalment han pogut o han volgut posar el focus en la creació i encara menys en l’experiència cultural dels ciutadans. Posaré dos exemples d’això que vull dir, per no allargar-me gaire més.

Un: el gruix de les polítiques públiques de cultura a casa nostra consisteix a concedir subvencions. I la principal obsessió de l’administració i del sistema mediàtic i polític que la tutela, per dir-ho suaument, ha estat garantir que la política d’ajuts sigui justa, transparent i objectiva. Semblen tres bons adjectius. Però a la pràctica han implicat que fos cada vegada més difícil que l’eina de les subvencions permetés de fer política cultural. Els criteris de concessió s’han de poder explicar objectivament i la concessió mateixa hauria de ser, és clar, transparent. Però la distribució de diners no ha de ser justa, sinó que ha de servir per a uns objectius polítics –que no vol dir, és clar, ideològics ni, encara menys, de partit. Si no, ja no hi ha política cultural. Hi ha repartidora de menjadores. I, a sobre, de pela amb cinc. És aquí on som encara.

L’altre exemple. Busqueu i rebusqueu, i si trobeu en cap paper oficial aquest concepte de ‘experiència cultural’ que he escrit fa un moment, m’ho expliqueu. No, el terme que administració i agents culturals fan servir de deu, de vint, de trenta anys ençà és un altre: consum cultural. No diu ben bé el mateix, oi?

Dalí, Gasch i Montanyà van deixar anar, en el seu manifest del 1928, una pregunta que és per a pensar-hi: ‘De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques?’ M’agradaria esperar que, aquesta legislatura crucial, arribés l’hora, finalment, d’enfilar l’agulla d’una política cultural de debò, ambiciosa i compromesa, per a l’estat que hem de construir i la societat que aquest estat servirà. Aquells que creieu que la cultura no és només una pàtina de vernís per a enlluernar les tietes, ni una cirereta sobre el pastís ensucrat de l’entreteniment, no trobeu que ja en seria hora?

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.