La conversa es fa sota un pollancre magestuós, al costat d'una bassa, amb vistes al mar, a la vall de Rials d'Alella. © Beth Magre

Seiem sota l’ombra d’un gran i majestuós pollancre, al costat d’una bassa, a la part baixa de la vall de Rials, a Alella. Gaudim d’unes vistes impagables de la costa, tenim el mar a tocar, i més enllà ja trobem les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs i al darrere Montjuïc. A sota, la imponent Barcelona. Només ens separen setze quilòmetres de la gran urbs. Som en un territori que anomenen periurbà, on la pagesia viu amb dificultats. Queden molt pocs pagesos al Baix Maresme, tot i que els que avui trobem són pagesos encara joves, i malgrat que aquest territori és de policultiu: vinya, flor i horta.

Som una societat que hem perdut el vincle amb la pagesia i la natura. Hi ha un gran desconeixement sobre el món agrari, sobre el món pagès. Per això és corrent que el pagès en aquest territori no sigui prou valorat. A voltes és invisible. I som uns grans ignorants dels valors i qualitat de vida que aporta la pagesia a la nostra comunitat: salut ambiental i alimentària, disminució del risc d’incendis, qualitat en el paisatge… És important que socialment es comencin a valorar tots aquests elements, no tangibles, que ens aporten els pagesos i que no els retornem de cap manera. Per una altra banda, sovint els mateixos pagesos no són prou conscients de la importància que tenen per a la qualitat de vida de tota la comuntiat.

Però per valorar, primer cal conèixer. Per això hem convidat cinc pagesos dels tres sectors principals de cultiu del Baix Maresme, per conèixer la seva realitat en diferents àmbits. Ens parlen de la competència a l’hora de vendre els seus productes, que sovint prové d’uns altres països; del valor que avui es dona al producte de proximitat i la importància que tindrà per a la pervivència de la pagesia d’aquest territori; de la manca de polítiques públiques, ni tan sols en l’àmbit municipal; de la utilització de les noves tecnologies i xarxes socials; de la dificultat del relleu generacional…

Parlem amb Albert Federico i Samuel Garcia de l’àmbit de la viticultura; Jordi Arenas i Pau Gutiérrez, pagesos d’horta; i Ramon Lladó, que es dedica al cultiu de la flor. Hi ha empatia entre ells i col·laboració. La seva no és tan sols una feina, sinó una forma de vida. Aposten per la qualitat. Saben que si es guanyessin més bé la vida hi hauria més pagesos, no costaria tant el relleu generacional i hi hauria més sòl disponible per conrear.

Quants de vosaltres heu estudiat, us heu format per treballar el camp, per ser pagesos? I quants sou pagesos per tradició familiar?

Ramon Lladó: Jo he triat ser pagès perquè d’alguna manera m’ha vingut donat. Ja ho feien els meus pares i ho feien els meus avis. Vaig fer la carrera d’enginyer tècnic agrícola i he seguit el negoci familiar, que és de la flor.

Jordi Arenas: A mi també em ve per tradició familiar. De ser pagès, me’n va ensenyar el meu pare. Em dedico a l’horta.

Albert Federico: A mi no em ve de tradició familiar. Tenia passió pel vi i per la feina a l’aire lliure. Vaig començar per recuperar unes vinyes velles a Teià. Fa quatre anys que em dedico al vi. Soc molt autodidacte i ara estic fent una formació en agricultura biodinàmica, per incorporar-la al conreu de la vinya. També pregunto molt als companys, als pocs pagesos que queden. Aquesta és la meva formació. Vaig estudiar educació social i vaig treballar molts anys d’educador. I entremig vaig treballar de jardiner, que em va donar un coneixement sobre les plantes, això sí. L’avantatge que hi veig, de ser autodidacte, és que comences de zero. Soc un llibre en blanc. Segons quins estudis, de vegades et condueixen per camins una mica viciats.

Pau Gutiérrez: Jo vaig començar de zero, com l’Albert. No em venia per tradició familiar. Vaig néixer a Barcelona, però ja de petit volia ser pagès. Vaig estudiar medi ambient i quan vaig acabar vaig llogar una finca aquí a Rials i vaig començar a fer horta. Des del principi sabia que volia treballar en ecològic. Va ser per vocació. Com a pagès tinc una formació autodidacta i em vaig passar moltes hores al costat del pare d’en Jordi. Em va esbroncar molt, però també em va ajudar molt. També vaig aprendre molt del meu sogre, en Toni Armengol, perquè ell ve d’una família pagesa.

Samuel Garcia: A mi tampoc em ve de tradició familiar, però sempre m’havia agradat el camp. Amb la compra del celler [Alella Vinícola] va sorgir l’oportunitat de dedicar-m’hi. Si no fos per aquest context, segurament no m’hi dedicaria. Vam començar a plantar vinya i vam treballar-la per aconseguir les qualitats desitjades. Compagino la pagesia amb unes altres feines relacionades, però si pogués només em dedicaria a les vinyes.

Compartiu que fer de pagès té una part vocacional important, també vinculada a treballar la terra i tenir una feina a l’aire lliure?

Ramon Lladó: A veure, en aquesta taula som cinc i treballem en sectors molt diferents, encara que sembli que tot sigui el mateix. En el meu cas, no em dedico a la flor per un tema sentimental, d’amor a la terra. M’haig de guanyar la vida i me l’haig de guanyar molt bé, perquè si no no val la pena. En aquest sentit, has de competir amb molta gent de tot el món, perquè de flor en ve de tot el món. En temps del meu avi, la flor era només d’aquí i els floricultors es guanyaven molt bé la vida. Però avui això s’ha acabat: amb els avions, la flor ve de Colòmbia, de Kenya, d’Holanda… El mercat s’ha fet petit i molt competitiu. I la cosa principal és que ens hem de guanyar la vida.

Pau Gutiérrez: Amb l’horta també competeixes amb tot el món.

Albert Federico: I amb el vi, també.

Ramon Lladó: En el cas de la flor, els marges són molt petits actualment, i el preu és molt estable tot l’any. Per una altra banda, la flor, com també l’horta, té un període de vida molt curt. No és com una ampolla de vi, que té una vida llarga i la pots arribar a vendre al Japó. I amb el producte d’horta d’agricultura ecològica arribes a un client que ho valora i ho paga. Potser el rendiment és una mica més alt.

Jordi Arenas: Sí, certament, la flor no es menja. I nosaltres amb l’horta elaborem un producte de proximitat que tenim gent que valora. Amb el producte de proximitat ens podem defensar, tot i que això no vol dir que hi fem diners, però el producte de proximitat avui conté un valor afegit de cara al client. Quan tens pèsols d’aquí o mongeta d’aquí, la gent ho valora i cada vegada més. I les botigues petites opten pel producte de proximitat.

Tot i que cada sector agrari té uns condicionants diferents, en general, us sentiu supervivents com a pagesos del Baix Maresme?

Jordi Arenas: Sí, som molt pocs. Perquè no és una feina de vuit hores i després te n’oblides. Ser pagès vol dir treballar sempre. Diumenge passat vaig treballar una estoneta al matí i em va quedar feina per fer i després de dinar hi vaig tornar una altra estona. I el dia que fas festa, fas alguna cosa relacionada amb la terra. No és una feina, és una forma de vida.

Pau Gutiérrez: Sempre estàs pendent dels horts.

Albert Federico: I si no trepitges la vinya, tens el cap ocupat pensant en com vendré el vi, els números…

Pau Gutiérrez: La diferència entre un pagès i algú que té una professió liberal que també dedica moltes hores al seu petit negoci, és que per al professional que té un negoci, quan el tanca, el temps s’atura, diguem. I quan torna, tot és allà on ho havia deixat. En canvi, per a nosaltres, els pagesos, el cultiu continua viu, el temps no s’atura: els tomàquets van creixent, les herbes van creixent, els animals salvatges també hi són, pot caure una tempesta… Aquí el temps no s’atura. Fins i tot, quan és estiu i la gent se’n va de vacances, les plantes continuen creixent. I tu tens producte que no pots vendre. En el cas del vi, això és diferent. Però un tomàquet, quan han passat pocs dies de collir-lo, ja el pots llençar. I amb la flor no tens gaire marge, tampoc. El producte de l’horta és de consum molt immediat.

I com ho viviu? Us genera molt de neguit? Com conviviu amb el handicap del temps?

Albert Federico: Jo diria que has de tenir un caràcter especial per fer de pagès, per aguantar l’estrès, el neguit que suposa. Faig una collita l’any, si passa qualsevol cosa ara, un mes i mig abans de la verema, ja he begut oli. És això que deies, Ramon, que ens hauríem de guanyar molt bé la vida, perquè si un any perds mitja collita, tinguis una recambra. Però ho visc amb un punt d’aventura, que a mi m’agrada. És clar, només fa tres anys que hi treballo i encara no m’hi guanyo del tot la vida, amb el vi. L’aventura de pensar què passarà aquest any amb el raïm, si madurarà bé o no madurarà bé, com puc aconseguir aturar els senglars…

Samuel Garcia: Sí, penso que és una feina que t’ha d’agradar, perquè té molts inconvenients. I, indubtablement, t’hi has de guanyar la vida.

Albert Federico: Cada any que passa, el cultiu va millor i cada cop en trec més raïm i de més qualitat. I això farà que el vi també vagi adquirint més qualitat. És una part molt gratificant de la feina.

Jordi Arenas: Jo treballo per aquesta raó. El que em fa moure és veure el resultat final. A mi m’agrada portar a Mercabarna la verdura perfecta, que la gent la valori i que compri el meu producte un bon client, el millor de Mercabarna. Però per arribar a aquest nivell, hi ha molta feina al darrere. Perquè el producte surti bo, per portar el millor producte, també has de fer moltes hores de tria al magatzem. I al camp. No treballo en ecològic, però treballo amb una biòloga que em ve a fer el seguiment del cultiu, per combatre les malures amb insectes i flors. Faig un cultiu integrat, tot i que no el tinc registrat. Fa cinc anys no treballava pas així. Però avui faig servir productes químics molt menys nocius i en una proporció molt més petita. Potser de deu a un.

La pagesia ha evolucionat molt en aquest sentit, de vincular l’aliment a la salut i, per tant, anar eliminant progressivament herbicides i insecticides.

Jordi Arenas: És clar, d’entrada el pagès és reticent a treballar amb insectes, per exemple. Fins que no ho proves, no t’adones que va bé. Però no és tan fàcil canviar, quan tota la vida ho has fet d’una mateixa manera, per tradició familiar.

Pau Gutiérrez: Un any, jo feia tomàquets en una feixa i en Jordi feia tomàquets a la feixa del costat. Ell ruixava dos cops per setmana per la plaga d’una papallona, la tuta, i jo només vaig arruixar dos cops en tot l’estiu. Jo no tenia tuta i ell n’estava ple. Jo la combatia amb uns insectes i va ser quan va veure que eren molt efectius, que en Jordi va decidir provar-ho.

Jordi Arenas: Sí, un dia vaig obrir els ulls i ara ja treballo d’una manera completament diferent.

Albert Federico: Una de les bases en biodinàmica és que la terra mateixa conté tot el que necessita. Si regeneres la terra, ella mateixa ja aportarà tot el que necessita. Jo no llauro. Per intuïció i perquè la biodinàmica em demostra que podem cultivar la vinya sense llaurar. I produeix. Treballo en coberta vegetal espontània i permanent. Miro de tenir-la baixa o alta, depèn, i això crea una capa d’humitat i genera una gran vida a la terra.

Pau Gutiérrez: No sé si els que treballeu la planta…

Ramon Lladó: Jo soc als antípodes del que expliqueu. En el meu cas, és molt important triar les flors que cultives tenint en compte les que venen de fora. Per exemple, cultivar roses al Maresme avui no és rendible. Perquè les roses venen de Colòmbia i de l’Equador, que tenen un microclima semitropical i et venen a un preu molt bo. Per tant, és molt important triar la flor que cultives. Per exemple, jo cultivo lilium. Poso les malles negres a terra per oblidar-me de les herbes. El bulb del lilium ja em ve d’Holanda amb unes caixes, i el planto en un substrat de torba especial que ve de Lituània. Amb aquest substrat la planta va sola i no pateix plagues. El lilium no s’ha d’arruixar. Cada quinze dies rebo quinze caixes de liliums d’Holanda. A cada caixa hi van de 350 a 400 bulbs. Hi ha dues caixes de lilium vermell, dues de blanc, dues de groc, dues de rosa. I al llarg de l’any vaig plantant i vaig collint. Ara a l’estiu el cicle és molt curt. S’ha de cultivar sota malla i sense plàstic i a l’hivern, amb plàstic i sense malla.

Tenir el Mercat de la Flor a Vilassar és una avantatge per als floricultors del Baix Maresme?

Ramon Lladó: Sí, i tant.

Conreus d’horta, vinya i flor hornamental a setze quilòmetres de Barcelona. © Beth Magre.

Quins problemes importants detecteu en l’àmbit de la pagesia al Baix Maresme? La disponibilitat de terres, per exemple? Parlem d’una zona periurbana que, per les seves condicions, ha patit una agressió urbanística molt important.

Jordi Arenas: Per mi, la terra no és el principal problema que tenim.

Pau Gutiérrez: Home, si vens de tradició familiar i coneixes els propietaris, potser és més fàcil. Però quan comences de zero… He buscat terres i m’he trobat amb animalades, com ara demanar-me mil euros el mes per hectàrea.

Jordi Arenas: Això és una animalada. Però crec que, si busques, ho trobes.

Pau Gutiérrez: Per mi sí que forma part del problema.

Jordi Arenas: Però no hi ha gaire gent que vulgui agafar la terra per cultivar. No hi ha demanda.

Pau Gutiérrez: Jo m’he trobat gent que vol urbanitzar i que no vol llogar la terra per a cultiu, esperant que es pugui requalificar.

Samuel Garcia: Hi ha especulació. Encara que el terreny sigui agrícola i no s’hi pugui construir res, que només s’hi permeti plantar, la gent es pensa que té qui sap què, pel fet de trobar-nos tan a la vora de Barcelona. Com que el camp dona poc, prefereixen no fer-hi res, per si de cas algun dia… Els que ens dediquem a la vinya necessitem moltes hectàrees per plantar ceps. Els que us dediqueu a l’horta, amb una hectàrea o dues potser ja en teniu prou. En canvi, amb dues hectàrees de vinya no fas res. I amb la vinya paguem preus que no crec que es paguin a la resta de Catalunya.

Pau Gutiérrez: He preguntat què es paga per un tros d’horta al Baix Maresme, a l’Alt Maresme, al Vallès, a Tarragona… Al Vallès ja canvia molt: 500 euros per hectàrea i any, amb aigua. A l’Alt Maresme, 900 euros per hectàrea i any. Aquí, des de 12.000 euros per hectàrea i any fins a 2.000 per hectàrea i any amb aigua, que és el preu més econòmic que he trobat.

Sembla que en el Pla d’Actuació Municipal (PAM) 2015-2019 de l’Ajuntament d’Alella s’havia previst fer un banc de terres. No es va tirar endavant. Un banc de terres per adquirir sòl rústic o perquè l’ajuntament fes d’intermediari i facilitar el tràmit. Creieu que podria ser una solució, que us podria afavorir?

Albert Federico: En el cas de la vinya, crec que sí. Ara, en el cas de l’horta, qui treballaria aquestes terres?

Ramon Lladó: Trobo que els que ens dediquem al sector agrari som una minoria, tan petita, que no se’ns té en compte. I el principal problema no és que no hi hagi terra, sinó que no hi ha recanvi generacional. Al Mercat de la Flor hi ha molts bons pagesos, però quan es jubilen no hi ha cap descendent que continuï el negoci. I què en fa, dels seus terrenys?

Pau Gutiérrez: Home, si hi hagués més demanda, hi podria haver un relleu d’algú que no fos de la família, però que continués el conreu de la terra.

Jordi Arenas: Per mi, el problema més gran que tenim, tots, és el preu del producte. Si els pagesos ens guanyéssim molt bé la vida, hi hauria bufetades per la terra i per tot. Però com que anem al límit, perquè el preu és tan just… Ara mateix, el tomàquet a Mercabarna puja més d’un euro. Arriba tomàquet de Bèlgica, d’Holanda, del Marroc, i què passa? El preu del tomàquet cau en picat. Això és el que ens mata.

Es tracta de legislar-ho.

Pau Gutiérrez: Sí que es pot fer, des de l’àmbit municipal per exemple, és que quan es faci el concurs dels menjadors municipals de les escoles bressol es posi la condició que els productes que es comprin siguin de proximitat.

Jordi Arenas: Home, però jo amb aquesta mesura des de Mercabarna no ho notaria. El que cal és agafar l’exemple de França, on la gent compra producte nacional i els pagesos van molt bé. I tenen diversos ajuts per adquirir maquinària, etc. Quant als ajuts, a Alella no ens podem queixar, perquè l’ajuntament dona una sèrie d’ajuts als pagesos.

Ramon Lladó: A Teià això ara per ara és inimaginable. I si ens posem a comptar la gent que treballem la flor, a Teià ja som set o vuit. I són productors prou importants.

Pau Gutiérrez: Tots els hivernacles que hi ha a Teià de flor són un motor econòmic, és un potencial que té Teià, i s’hi hauria de donar suport. Jo soc a cavall entre Alella i Teià. A Alella, són uns ajuts que primer eren al món rural i ara s’emmarquen dins la promoció turística. Et donen diners per cultivar. Va per punts: si fas horta o vinya ecològica tens més punts, i també va per nombre d’hectàrees. Són ajuts que també preveuen els plans d’explotació forestal, les barraques de vinya, elements patrimonials i l’adquisició de maquinària. Si, per exemple, compres plàstic biodegradable, que és més ecològic i sostenible, però més car, l’ajuntament et dona un ajut, que pot arribar al 50%.

Jordi Arenas: Ara, insisteixo, si ens paguessin un 10% més pel producte que fem, no caldria cap ajut. És la diferència entre guanyar o no guanyar. Però, sobre això, un ajuntament no hi pot fer res.

Pau Gutiérrez: Doncs crec que sí que hi pot fer. Jordi, així com dius que està molt bé que l’Ajuntament d’Alella doni aquests ajuts, des de l’ajuntament també es poden fer unes altres accions. Ja n’he dit una: que les escoles bressol, que són municipals, consumeixin productes de proximitat al menjador. O tota la flor que es planti al poble, que és vila florida, provingui de floricultors del Baix Maresme o dels voltants. O des del Consell Comarcal del Maresme, crear polítiques que afavoreixen la pagesia de la comarca.

Albert Federico: Hi veig el risc que acabis depenent de la política d’un ajuntament, que pot canviar cada quatre anys.

Pau Gutiérrez: No. Mira, hi ha una línia d’ajuts d’àmbit europeu, que es donen des de la Unió Europea, que es diuen ajuts Leader, que donen molts diners i que permeten construir una formatgeria o un escorxador. Però nosaltres ens trobem en una zona d’influència urbana i en aquest territori no tenim dret a demanar aquests ajuts. Perquè es considera que aquí no hi pot haver agricultura per la proximitat amb Barcelona.

Us volia introduir un nou tema: amb l’incendi de la Ribera d’Ebre, un dels fets que va quedar demostrat és el valor de tenir uns espais agraris diversos i cultivats. La vostra feina aporta qualitat de vida a tota la comuntat: salut ambiental i alimentària, disminució del risc d’incendis, qualitat en el paisatge… Però ni la societat ni els organismes públics no són conscients d’aquests paper important que teniu. Sabíeu que ni l’Ajuntament d’Alella ni el del Masnou ni el de Teià tenen regidoria d’Agricultura?

Pau Gutiérrez: Ves a Barcelona, al Masnou o a Teià i pregunta com es valoren els pagesos.

Jordi Arenas: No se’ns valora i no s’entén la nostra feina. La gent es molesta perquè tirem fems o perquè fem foc. A la gent li agrada molt tenir camps cultivats i vinyes davant de casa seva, però alhora molestem. I hi ha altra gent que passeja amb el gos pel mig dels cultius i ens els fan malbé.

Albert Federico: Amb això, la vinya és diferent. El viticultor està valorat, segurament perquè darrere d’una vinya hi ha un vi i el vi té glamur.

Pau Gutiérrez: Un tomàquet no té el mateix glamur, però hauríem de trobar la manera de donar-n’hi.

Samuel Garcia: Tot i tenir glamur, hi ha restaurants d’Alella, el Masnou i Teià que no tenen vi de la DO Alella.

Un dels elements que podria afavorir la vostra situació és crear estratègies de col·laboració. Us coneixeu tots, perquè sou pocs, i en general diria que teniu una bona relació, afinitats. No us considereu competència. De quina manera col·laboreu o creieu que podríeu col·laborar en el futur?

Jordi Arenas: Ens ajudem compartint maquinària, coneixements, donar un cop de mà… Però en el mercat, cadascú fa una guerra diferent.

Pau Gutiérrez: Jo he iniciat amb pagesos de Teià, el Masnou, Mataró, Òrrius i també del Vallès una cooperativa d’agricultura ecològica. És una via, però no és fàcil. Tal com es troba el sector ecològic, evolucionant molt, o ens unim o molts dels petits no aguantarem. Perquè el mercat d’agricultura ecològica canvia i encara canviarà més en els propers anys. I crec que cada vegada la venda de producte ecològic s’assemblarà més a la venda de producte convencional, en el sentit que vindran productes ecològics de tot el món i a uns preus amb el quals no podrem competir. El mateix que ha passat amb la flor. Per mi, la proximitat és l’únic fet que ens salvarà i si ho aconseguim a través d’una cooperativa, serem més forts. Perquè no puc competir amb un hivernacle d’Almeria ni del Marroc ni de Kenya.

Ramon Lladó: Al Mercat de la Flor de Vilassar també han engegat una campanya que es diu Cultiu d’aquí, que mira de ser una marca de qualitat que fomenti la compra a productors del Maresme. Aquesta etiqueta et garanteix la procedència.

Pau Gutiérrez: Producte de proximitat.

Per estimular que sorgeixin nous pagesos, joves, potenciar accions com la masoveria, els acords de custòdia, els bancs de terres, el cooperativisme… no poden ser un camí? I constituir fòrums agraris, per compartir problemes i consensuar objectius i accions?

Jordi Arenas: Els pagesos del Maresme d’horta ens trobem un cop l’any i som un centenar.

Pau Gutiérrez: Això ens ha permès conèixer-nos i compartir necessitats i tenim un grup de WhatsApp que ens manté vinculats.

Les noves tecnologies i xarxes socials són importants per al vostre negoci? Les feu servir?

Jordi Arenas: Per mi són molt importants. Abans d’anar a Mercabarna fotografio el producte que tinc per vendre, envio les fotos per WhatsApp a una llista de difusió i abans de deu minuts molts clients ja m’han demanat i encarregat el producte. I el que també faig és anar enviant fotografies de com creix un cultiu. Perquè la gent vegi d’on ve i la feina que hi ha al darrere. Això dona un valor afegit al producte.

Ramon Lladó: Les noves tecnologies en el sector de la flor són una passada. Vaig a vendre flor al Mercat de la Flor de Vilassar i la Mercabarna. A Mercabarna hi ha més majorista que cultivador. I el que s’ha posat de moda és gent que fa actes (casaments, reunions…) i també funciona molt bé la venda per internet de rams. Uns nois que venen d’Esade han muntat una empresa de venda per internet i venen a França, Alemanya, Holanda, Portugal… I aquests van començar anunciant que treballaven directament amb elaboradors i els funciona d’una manera increïble. Dominen el màrqueting digital.

Albert Federico: És clar, la flor és un producte molt visual. Però en el cas del vi, la foto pot ser molt bonica, però si el vi no és bo… No treballo gaire amb xarxes, però no és que no hi cregui. Ara, el vi és un producte que funciona quan el pots tastar.

Pau Gutiérrez: A través d’Instagram he rebut molts encàrrecs i molta gent m’ha conegut.

Per acabar, quines perspectives de futur teniu cadascú?

Ramon Lladó:  El meu futur passar per cultivar molt bé. No cultivar en quantitat, sinó en qualitat: cultius variats i ben fets. Crec que els nostres cultius no tenen res a envejar els que venen de fora. Una altra cosa és que de fora et pot arribar un producte que no és de temporada. Hem de cultivar bé i hem de saber vendre el nostre producte.

Pau Gutiérrez: Veig que en els propers anys hi haurà molts canvis quant a l’horta ecològica, respecte al que hi ha hagut fins ara. No sé si anirà a millor o a pitjor, però hi haurà canvis. Confio que la venda de proximitat ens ajudi a mantenir-nos. Perquè si la venda de proximitat no creix, molts pagesos ecològics plegaran.

Samuel Garcia: La clau és la proximitat, la tipicitat, que la gent reconegui el nostre producte. Que es consumeixi vi DO Alella. Al final, els productes que triomfen és perquè tenen una tipicitat i una qualitat que no tenen els altres. Ara, la gent ha de valorar-ho.

Albert Federico: Estic en aquesta mateixa línia: la paraula clau és qualitat. Si optem per la qualitat, penso que els projectes que defensem podran tirar endavant. Jo soc positiu, perquè a la comarca tenim un bon terroir, que diem en el món del vi. Tenim una terra molt bona al Maresme i la qualitat va lligada a això, també. I sobre el consumidor, també seria positiu, perquè la gent cada vegada es mira més els productes que compra.

No n’hem parlat perquè és obvi, però al Baix Maresme només es pot fer agricultura de petita escala. Això també és un valor, que juga a favor de la qualitat del producte i de la qualitat del paisatge. Jordi, faltes tu per tancar la ronda i el reportatge.

Jordi Arenas: Les meves perspectives de futur són anar fent millores per produir més i millor. Aquest és el meu objectiu: fer-ho cada vegada una mica millor. Vull produir cada vegada més i millor.

*Aquest reportatge s’ha publicat originàriament al número 60 de la revista Papers de Vi.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb