‘Sempre amb tu, Guillem!’

  • Crònica de Núria Cadenes de com milers de persones homenatgen Guillem Agulló a la manifestació del 25 d'Abril, a València

VilaWeb
Núria Cadenes
22.04.2018 - 09:30
Actualització: 24.04.2018 - 10:09

‘De colors’. Així és com ha definit Maria, tan pocs anys, tan poc cos, tant de somriure, la manifestació que ha omplert els carrers de València per commemorar el 25 d’Abril. I té raó: concisa, clara, la millor manera de definir-la és aquesta: de colors.

Perquè aquest 21 d’abril, dissabte, milers de persones han recorregut el centre de la ciutat, des de la plaça de Sant Agustí (tradicional punt de partida) fins al Jardí de Vivers (punt d’arribada especial), seguint les dolçaines i els tabals i les muixerangues, en una serpentina que, efectivament, tenia més colors que mai.

Amb el lema ‘País Valencià, país obert’, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha convocat la manifestació que commemora el 25 d’Abril, data de la desfeta d’Almansa. I el lema és la resposta i la proposta al context d’aquest 2018, tres-cents onze anys després de la batalla que va comportar la pèrdua dels drets del País Valencià a mans del borbó Felipe V: perquè s’han complert vint-i-cinc anys de l’assassinat del jove independentista i antiracista Guillem Agulló a mans d’un grupuscle feixista: ‘L’assassinat, amb el trist paper de determinada premsa i un judici ple d’ombres que acabà amb condemnes molt lleus dels assassins confessos, provocà una extraordinària mobilització; la figura del jove Guillem ha quedat en la memòria com a exemple i record’, raonen des d’ACPV.

Precisament les entitats que es van unir a ACPV per a reclamar que l’Ajuntament de València dediqués per fi un carrer a Guillem Agulló han encapçalat enguany la convocatòria i la marxa reivindicativa. Així, junt amb la Federació Maranatha d’Associacions Gitanes hi ha també Ververipen Rroms per la Diversitat; el seu representant, Demetrio Gómez, destaca aquest treball conjunt, i hi afegeix: ‘Tenim la sort que ací, en el País Valencià, ens manifestem d’una manera plural i diversa. Això serveix per a desmentir els qui, interessadament, presenten el nacionalisme com un moviment contra la diversitat: és el contrari; perquè la terra la fa la gent’.

Al seu costat,  Samar Hammadeh, que hi representa la Comissió d’Ajuda al Refugiat (CEAR), assenteix: ‘A l’acte d’homenatge, hi llegiré un poema de Joana Raspall, escrit ja fa anys i que es podria aplicar perfectament a la situació actual, a la situació a Síria, d’on jo sóc, per exemple’. I ho rebla: ‘la manifestació d’avui mostra les mans obertes; i així, precisament, és com s’acaba el poema de Raspall: “amb les mans ben obertes”. En nom de Lambda, col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, duu la pancarta Yatta Myers, que somriu, i que hi afegeix: ‘Avui veiem la representació de la diversitat i la pluralitat que hi ha a la societat valenciana: i això és el País Valencià’.

La manifestació enfila tranquil·lament el carrer de Colom. Continuem a la pancarta inicial, seguint el ritme que marquen dolçaines, tabals i muixerangues. Mariam Barouni, presidenta del Centre Cultural Islàmic, coincideix en la importància que ‘diferents entitats socials i culturals unim les nostres veus contra la violència i els delictes d’odi: així transmetem més força’. Hi coincideix Amparo Sànchez Rosell, de la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia: ‘És molt important que tots els col·lectius que podem sofrir atacs o delictes d’odi estem units ací, reivindicant que la diversitat és molt important’.

Hi ha un moment de silenci. Per un segon, en un espai concret d’aquesta llarga manifestació, es farà el silenci, com si el món hagués aturat el seu batec. Pepa Alòs, d’Acció Cultural, ha quedat parada davant d’una pancarta. És la tercera. Hi diu ‘Per la llengua i la cultura’ i avui la porten els representants de partits, sindicats i entitats (Bloc, Esquerra Unida, ERPV, Intersindical Valenciana, Comissions Obreres, Societat Coral El Micalet, Plataforma per la Llengua, Ca Revolta, Plataforma pel Dret a Decidir…). Va fent camí pausat. Pepa Alòs l’assenyala amb un somriure trist: ‘Mira, li guarda el lloc a Francesc Aledón’. I així és: hi ha un adhesiu de color taronja fosforescent, amb un sol que abraça cases: és una icona, la imatge històrica de la Plataforma Salvem el Cabanyal. Enganxat a la pancarta. Per la part de fora, és clar, perquè es vegi. El mestre i escriptor Francesc Aledón, membre d’ACPV, activista bonhomiós, cabanyaler de cor, en duia sempre per a les ocasions. I en deixava també sempre en lloc visible. I ell, que no es perdia cap manifestació, va faltar el passat novembre. L’adhesiu li és un discret i efectiu homenatge. Com ell era.

‘És que duren molt! Molt!’: Tino Villora, activista de Salvem el Cabanyal, també ha vist l’adhesiu, i somriu per la perseverança que representa: ‘La gent del Cabanyal sempre estem ací, el 25 d’Abril: la resistència és important i resistir és guanyar’.

‘Hem d’entendre el tema de la manifestació com a element fonamental d’una actitud que forma part de la nostra subsistència: és l’obertura, la democràcia, el diàleg… tot el contrari de l’opressió i del tancament ideològic’: és Joan Francesc Mira, president d’ACPV, que somriu i raona i cedeix la paraula a les dues entitats germanes que el flanquegen, Obra Cultural Balear (OCB) i Òmnium Cultural. Josep de Luis és el flamant nou president de l’OCB (‘encara duc un poc de cel·lofana i tot’, comenta, rient), i se suma a les veus que trenen els fils de la convocatòria: ‘No oblidem mai qui som i d’on venim, celebrem la diversitat i recordem la necessitat de democràcia’. A l’altre costat de Mira, Marcel Mauri, vicepresident i portaveu accidental de la junta d’Òmnium, recorda d’entrada la seva condició d’accidental, precisament, a causa de l’empresonament de Jordi Cuixart, president de l’entitat: ‘Faig de la veu i dels ulls d’en Jordi: ell, de cor, avui és a València, encara que el tinguin tancat en una presó espanyola. Des d’Òmnium avancem amb les nostres entitats germanes de la Federació Llull, i volem agrair la immensa solidaritat que el País Valencià expressa per la repressió que patim. Ens sentim poble, som poble, i per això estem aquí.’

Passeig de Guillem Agulló
La reivindicació de la llibertat dels presos polítics ha estat molt present a la manifestació, i a l’acte posterior. De fet, el color groc, en llaços, en cartells, en mocadors, samarretes o globus, aquest groc austriacista que ja portaven els partidaris de Joan Baptista Basset i que els borbònics ja van intentar prohibir (infructuosament, si fem cas de la reiteració de prohibicions que s’allarga en el temps i ens parla, precisament, de la resistència de la població, al segle XVIII o al XXI), el groc, dèiem, ha estat sense cap dubte el color de la jornada.

És un recorregut nou, en el seu darrer tram. El sol va caient i vora el Jardí de Vivers se sent l’olor d’herba fresca, de fulles noves i primavera. Ara, passat l’antic llit del riu, la manifestació ja esdevé una passejada. Tranquil·lament, la gent va fent cap a l’espai on hi ha preparat l’escenari, una placa encara tapada i llesta per a la inauguració. Des de dalt d’un balcó, un home sol s’esgargamella mentre agita frenèticament una bandera espanyola. No s’adona que ningú no hi para esment, que el tapa una palmera, que si hi ha gent que se’l mira, riu: ‘Què li passa?’ ‘No ho sé, pobre’ ‘I què crida?’ ‘Mes-ta-lla, Mes-ta-lla, no?’

De mica en mica, els globus grocs, les banderes de colors, dolçainers i muixeranguers van entrant a la plaça. L’acte d’homenatge comença amb el parlament del batlle de València, Joan Ribó, acompanyat per la primera tinent de batlle, Sandra Gómez, i per la regidora Pilar Soriano: ‘L’Ajuntament està avui on hauria d’haver estat fa dècades’, recorda, i expressa directament un sentiment compartit: ‘Des de les institucions democràtiques tenim l’obligació de fer costat a les lluites de Guillem Agulló. I no perdrem de vista l’objectiu de propiciar una societat on la diversitat siga una oportunitat meravellosa per a tots i totes’. I rebla, entre aplaudiments: ‘València és Guillem Agulló’.

L’acte és senzill. I solemne. Hi ha els pares de Guillem, Carme Salvador i Guillem Agulló, les germanes, Betlem i Carmina, hi ha el batlle i les regidors i un núvol de fotògrafs i la gent, que guarda silenci i alça els mòbils. I hi ha el rètol oficial, amb l’escut de la ciutat i el nom que a partir d’ara ja té aquest passeig, coberts de moment amb un vel negre. Fins que fins que queda destapat i sona la Muixeranga i s’alcen les torres, i una avança cap a la placa, que ja es veu, cap a la família, que vol contenir l’emoció. Davant seu, lentament, solemnement, la muixeranga s’agenolla.

És difícil d’escriure aquest moment preciós i trist i necessari.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any