Una segona vida per a la roba usada: de l’armari a les façanes dels edificis

El grup de recerca TecTex de la UPC ha desenvolupat un nou material de construcció a base de residus tèxtils amb nombrosos avantatges

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Cada any al món es generen entre trenta-cinc milions i noranta-cinc milions de tones de residus tèxtils. És una quantitat enorme, que a l’hora de tractar-la té encara una dificultat afegida: separar els elements cosits, com ara els botons i les cremalleres, i els tipus de fibres segons la composició. Per això la major part dels residus tèxtils van a parar a abocadors o bé a incineradores.

Tanmateix, al grup de recerca TecTex de la Universitat Politècnica de Catalunya hem desenvolupat un procés que ens permet de fer servir aquests residus com a material de construcció.

El nostre futur comú

Enguany se celebra el trenta-cinquè aniversari de la publicació de l’informe Our Common Future” (“El nostre futur comú”), més conegut per “informe Bruntland”. Fou elaborat amb col·laboració amb l’ONU i defineix el terme “desenvolupament sostenible”, que és allò que satisfà les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les generacions futures.

Rere aquesta definició tan simple s’amaga, tanmateix, un concepte difícil de quantificar. Encara que es pugui comparar si un producte o servei és més sostenible o menys que no pas un altre, determinar el valor absolut d’aquesta “sostenibilitat” és sempre complicat.

Però trenta-cinc anys de reflexió sobre aquest tema han servit per a conscienciar la societat de la importància de preservar el medi.

La construcció, un sector clau per a la sostenibilitat

Avui dia tots els sectors econòmics han començat a prendre consciència ambiental i és evident que la construcció és una de les indústries clau per a millorar la sostenibilitat del planeta. A la Unió Europea, la construcció és responsable del 35% de les emissions de diòxid de carboni, el 40% del consum d’energia i el 45% dels residus sòlids.

Aquest càlcul inclou el període sencer de vida d’un edifici, des que el construeixen fins que és enderrocat, a més de l’ús. És aquesta fase d’ús, de fet, la que té un impacte ambiental més gran. Gran part del consum energètic i de les emissions de diòxid de carboni del sector de la construcció es produeixen en l’ús dels edificis. D’aquí ve que, aquests darrers anys, l’estratègia del sector de la construcció per a millorar la sostenibilitat s’hagi centrat a prendre mesures relatives a la fase d’ús dels edificis.

Actualment, les normatives sobre climatització i consum energètic dels edificis són més estrictes que no pas abans. Això ha afavorit que es milloressin els sistemes d’aïllament tèrmic dels edificis, que augmentés el consum d’energies renovables i que es reduís el consum elèctric de les construccions. És gràcies a aquest esforç que l’impacte ambiental de la fase d’ús dels edificis s’ha abaixat considerablement. Però, a desgrat d’aquests avenços, la reducció de l’impacte ambiental de totes les fases de l’edificació continua essent un objectiu prioritari.

Com podem continuar millorant la sostenibilitat del sector de la construcció?

Una via per a continuar millorant la sostenibilitat dels edificis és reduir l’impacte ambiental dels materials de construcció. L’estratègia actual va adreçada a disminuir l’energia dels processos productius, per una banda, i a emprar materials més sostenibles, per una altra.

Entre aquests materials, hi ha matèries primeres renovables, reciclades o bé procedents de la revaloració de residus. Aquesta darrera opció permet a la construcció de donar una segona vida a residus que, altrament, haurien anat a parar a abocadors o bé s’haurien acabat dispersant pel medi. Això té molts beneficis ecològics.

Més sectors que s’afegeixen a la sostenibilitat

Un altre sector clau per a millorar la sostenibilitat del planeta és el tèxtil. La indústria de la moda, per exemple, en va prenent consciència i comença a actuar en favor de la sostenibilitat. Un dels principals propòsits ambientals d’aquest sector és gestionar la gran quantitat de residus que genera, entre trenta-cinc milions i noranta-cinc milions de tones anuals.

De residu tèxtil a material per a les façanes dels nostres edificis

És en aquest context que el grup de recerca TecTex, de la Universitat Politècnica de Catalunya, ha desenvolupat un nou material de construcció fet amb residus tèxtils. El material (desenvolupat, ara com ara, solament al laboratori) conté –a més del residu tèxtil– aglomerants i càrregues minerals. Per les característiques i propietats que té, és òptim com a revestiment de façanes ventilades. També pot ser utilitzat com a paviment flotant o bé com a fals sostre acústic, per exemple.

La façana ventilada és una solució constructiva moderna que deriva de l’antic mètode de construcció anglès anomenat cavity wall. Per mantenir una temperatura interior confortable, els edificis britànics van adoptar solucions que s’han acabat adaptant i consolidant a tot el món.

Les façanes d’aquesta mena d’edificis són formades per unes quantes capes contínues, com una ceba. Generalment, tenen una capa interior, un sistema d’aïllament contra la humitat i temperatura, una cambra d’aire ventilada i, finalment, una capa exterior de protecció.

Aquest últim revestiment atenua els canvis tèrmics i repel·leix la radiació solar. Pel lloc on és situada, aquesta capa s’ha de construir amb un material lleuger i resistent que permeti de reduir tant com sigui possible l’estructura que li fa de suport.

El material desenvolupat per TecTex compleix fil per randa aquests principis perquè combina la lleugeresa i la resistència aportada pel reforç tèxtil, que també millora la capacitat d’aïllament tèrmic i l’absorció acústica de l’edifici. Si es combina amb additius especials, aquest material pot tenir més beneficis, com ara l’autoneteja.

El procés de fabricació i les propietats del material

Aquest material es desenvolupa a partir de residu de roba trinxat que, després d’un processament mecànic de baixa energia i sense productes químics afegits, acaba formant un feltre de poc gruix. Paral·lelament, s’elabora una pasta amb ciment i càrregues minerals. Tot seguit, les napes de fibres es barregen amb pasta i s’apilen per capes, tot formant laminats amb gruixos entre un centímetre i dos, segons l’aplicació final.

 

A continuació, aquests laminats es compacten per a reduir-ne la porositat i millorar l’adherència entre la pasta i el reforç tèxtil. Finalment, el material s’introdueix en una cambra d’enduriment.

Per a les plaques de façana ventilada, l’aglomerant ideal és el ciment, perquè resisteix millor la intempèrie. De tota manera, s’estudia l’ús d’aglomerants més sostenibles, com ara la calç i els polímers minerals.

El resultat de tot aquest procés és un material molt lleuger i amb una bona resistència a la flexió i als impactes. A tall de comparació, resisteix tan bé la flexió com la pedra compacta o bé el maó de més bona qualitat. Quant a l’impacte, té una resistència cent vegades superior a la de qualsevol d’aquests dos materials. A més, una façana construïda amb pedra natural pesaria cinc vegades més, i una de feta amb ceràmica pesaria dues vegades més.

I, cosa més important: un edifici com ara la Casa Milà (la Pedrera), la darrera obra civil d’Antoni Gaudí, es podria “vestir” amb el residu equivalent a més de vuit mil samarretes.

Heura Ventura i Mònica Ardanuy són professores d’enginyeria tèxtil al Departament de Ciència i Enginyeria de Materials de la Universitat Politècnica de Catalunya. Josep Claramunt Blanes és professor associat de la Universitat Politècnica de Catalunya. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes