Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Els valencians tornem a viure una celebració. Si la setmana passada era l’editorial Bromera que complia trenta anys, ara és Saó, la revista degana en català al País Valencià, que fa quadre dècades. Per a commemorar la fita, ahir tingué lloc al Paranimf de la Universitat de València un acte en què participaren el vice-rector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, Antoni Ariño; el president de les Corts Valencianes, Enric Morera; el fundador i primer director de la revista, Josep Antoni Comes; i l’actual director, Vicent Boscà.

Cap a les set i vint del vespre –gairebé vint minuts després de l’hora acordada; aquests esdeveniments sempre prenen la cortesia d’esperar que el públic s’assega, etcètera–, es projectaren en dues pantalles vídeos d’agraïment i de bons desigs per a la revista: en el primer, dos xiquets de la Nova Muixeranga d’Algemesí ens contaven el paral·lelisme entre l’acció de fer pinya dels castellers i la que havia fet durant quaranta anys Saó. Després, l’actriu valenciana Pilar Almeria llegia, amb una cadència i un ritme perfectes, l’editorial del primer número de 1976. Ja des del principi, la revista volia donar opinió amb l’objectiu que el lector també hi digués la seua; pretenia obrir les pàgines al diàleg, sempre sense cap filiació política ni eclesial. Perquè, no ho oblidem: Saó naix de la confluència entre el cristianisme progressista, el valencianisme democràtic i el socialisme humanista. Fou, doncs, una rara avis en uns moments convulsos i d’incertesa.

A continuació, dos vídeos més. En un, la periodista Amàlia Garrigós recordava algunes de les signatures més destacades de la publicació mensual, com ara Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor i Joan Francesc Mira, que hi era present. En l’altre, Josep Escribano, president del Tempir, comentava –des del sud del sud– que Saó sempre ha tingut voluntat de fer avançar el País Valencià, sempre al servei de la llengua i de la cultura.

Sense més preàmbuls, començaven els parlaments. El primer fou el de ‘l’amfitrió’, el vice-rector Antoni Ariño, que remarcà la doble fidelitat de la revista: d’una banda, al cristianisme progressista; d’una altra, al valencianisme. Igualment, enumerà quines eren, al seu parer, les tres raons de la revista: la primera, que era un espai de llibertat per a la societat i la cultura valencianes; la segona, que era un espai de convivència natural entre els diverses sectors culturals (‘capellans i agnòstics’), que sempre havien avançat dialogant; i la tercera, el lideratge davant dels canvis, atès que s’havia sabut adaptar a les noves circumstàncies i als nous temps. Abans d’acabar, encara ens va deixar una frase sintetitzadora: ‘La revista Saó ha tingut la tasca de sembrar valencianisme en moments difícils. Per això és la revista degana.’

Tot seguit, dos vídeos més. En el primer, el còmic Eugeni Alemany, fent ús del seu humor particular, felicitava els quaranta anys de la revista ‘esta dels capellanets nacionalistes’. En la mateixa línia, però ja més seriosament, els desitjava molts anys més el director de la Institució Alfons el Magnànim, Vicent Flor, que destacà l’heroïcitat de la revista, els quaranta anys de la qual eren un premi a la paciència.

El següent parlament fou a càrrec del periodista Francesc Martínez Sanchis, autor del llibre La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes. Féu un resum de la història de la revista, que naixia –en presentació en conferència de premsa– el 2 de juliol de 1976 a la llibreria Fontanal de València. Així, Saó és hereva de les idees del concili Vaticà II (aperturisme i ús de llengües vernacles) i de la nova concepció del valencianisme que significà el Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. Tanmateix, no fou fins l’any següent, el 1977, que hi arribaren els agnòstics. Per això, en certa manera, deia Martínez, escriure a Saó era fer país. I ho era per la defensa del valencianisme democràtic, basat en cinc idees principals: 1) la recuperació i desenvolupament d’un govern autonòmic; 2) la normalització de la llengua; 3) el foment de la cultura; 4) el fet comarcal o la cohesió territorial; i 5) la defensa dels símbols en la mal anomenada ‘batalla de València’.

Després de les paraules en pantalla de l’escriptora Anna Moner i del director literari de Bromera, Gonçal López-Pampló, que remarcava que la revista era un espai de reflexió múltiple i generós, li tocà el torn al fundador i primer director, Josep Antoni Comes, que es mostrà molt emocionat i content. Recordà que dos dels ponents –Antoni Ariño i Enric Morera– havien estat col·laboradors de la revista, col·laboradors que, com la majoria, hi treballaven gratuïtament. I ens explicà dues idees per les quals nasqué la revista: una, perquè al País Valencià hi havia fets que per diversos motius s’amagaven al camp eclesiàstic i cívic. Per això calia mostrar-ho. L’altra idea era que Saó no era cap òrgan de cap estament, ni eclesiàstic (‘som una revista eclesial, però no eclesiàstica’) ni polític. De fet, remarcà que ‘mai no s’ha demanat a ningú ni la partida del bateig ni el carnet del partit’. Per a acabar, deixà un enigma en l’aire: com és possible que hi haja tants lectors però tan pocs subscriptors? Comes en tenia les seues explicacions personals, però preferí deixar-ho córrer.

En els vídeos, ara Ignacio Blanco, ara Jordi Sebastià, donaven l’enhorabona a la revista, que havia defensat els valors de l’humanisme cristià. I tingué el torn de paraula l’actual director, Vicent Boscà. Abans de començar, lliurà una rèplica de la clau de la ciutat de València –’com fèiem als inicis als diferents homenots que hi participaven’– a Josep Antoni Comes. Boscà recalcà que sempre havien dit la seua humilment, sense alçar la veu, però sense cap recança, raó per la qual resultaven incòmodes al poder. I llançava la pregunta que molts li havien fet: com és que no havien tancat ja? Per la il·lusió i l’estima al país i a la cultura, i perquè una societat amb una llengua pròpia necessita mitjans en aquesta llengua, moment que aprofità per a preguntar a Enric Morera quan tindríem la nova ràdio televisió valenciana, ‘perquè sense un periodisme lliure, no hi ha democràcia’.

Explicà també com portaven –econòmicament– la revista endavant: cada gener planejaven tot l’any. Així, amb els diners dels subscriptors en tenien fins al juliol, i després anaven fent amb alguns ingressos que hi entraven. Destacà que havien obert noves seccions per tal d’arribar al nou públic i que també s’havien interessat molt per la música valenciana en català. Finalment, comentà que molt aviat tindríem a l’abast tot el fons de la revista, la qual cosa era ‘un regal per a ells mateixos, però també un regal per a la societat valenciana’.

El vídeo del conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esports agraint l’esforç de la revista i convertint en sinònims el sintagma ‘fer cultura’ i ‘fer saó’, donà pas a l’últim discurs, el d’Enric Morera. El president de les Corts Valencianes explicà la nova situació actual, molt llunyana de la que ens havien venut els del PP. D’aquesta manera, per exemple, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), a la qual feia pocs dies que havien entrat nous membres, havia obert la mà a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), cosa impensable fa uns mesos. No obstant això, lamentà que no tinguéssem ni televisió ni ràdio per on s’hagués pogut retransmetre aquest esdeveniment. Ara bé, contà que dijous, 14 de juliol, aprovarien la llei que donarà cos a la nova RTVV. Els assistents aplaudiren amb ganes aquestes declaracions, tot i que hi surà un punt d’escepticisme. Finalment, etzibà que la societat valenciana avança, però no al ritme que voldrien per factors aliens, com el blocatge econòmic de Montoro, per exemple.

A tall de clausura dels parlaments, l’actiu Pilar Almeria llegí el darrer editorial publicat, que acabava amb unes paraules d’esperança i de futur: ‘Havent travessat vint anys de desert, dels quaranta que ha fet, Saó se’ns apareix com una presència ben digna i ben plantada. Com una publicació dreta i feta: disposada, ara com abans i com el seu país i nostre, a seguir vivint la seua pròpia història.’ Sens dubte, la revista quarantina s’ha sabut fer un espai; fins i tot es ven a Madrid, com subratllà Vicent Boscà! Encara, però, tinguérem temps de dialogar els uns amb els altres, got d’orxata i fartons en mà, mentre esperàvem que la Muixeranga posàs fi a l’acte.

Tant de bo que els qui han fet i fan possible l’existència de la revista continuen, indesinenter, com deia el poeta, si més no quaranta anys més. A l’altra banda de les pàgines, ens tindran a nosaltres, els lectors, esperant-los amb ganes de celebrar que avui són –som– més vius que mai.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.