18.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 19.01.2016 - 07:53
Del 1881 és la primera referència als arxius de The New York Times sobre Andorra: es tracta d’una breu descripció històrica de ‘la famosa vall d’Andorra […], l’única al Pirineu que manté una vida pròpia’. Amb l’excepció d’una columna el 1884 i d’un breu el 1910, el territori andorrà no va reaparèixer a les pàgines del prestigiós diari novaiorquès fins al cap de tres dècades. El 1916 s’hi va tornar a fer esment amb un gens negligible reportatge que seguia els passos de l’empresari nord-americà Fiske Warren, desplaçat a Andorra amb la il·lusió de fundar un enclavament utòpic al mig dels Pirineus.
Frederick Fiske Warren (1862-1938) va fer fortuna gràcies a la indústria paperera, però es va fer conegut sobretot per la gran defensa de la teoria de la taxa única, ideada per l’economista Henry George (1839-1897). El georgisme postulava que la gent era propietària d’allò que havia creat; en canvi, tot allò que creava la natura, i especialment la terra, pertanyia per igual a tothom. Els georgistes argumentaven, doncs, que tota renda econòmica provinent de la terra havia de correspondre a la comunitat, i no a propietaris privats.
Al voltant de la ideologia econòmica de George, que va rebre comentaris admirats de Lev Tolstoi a Winston Churchill passant per Albert Einstein, van sorgir algunes comunitats locals o enclavaments a l’Amèrica del Nord basats en la taxa única. Encara existeixen els d’Arden (Delaware) i Fairhope (Alabama), Free Acres (New Jersey), Halidon (Maine), Tahanto (Massachusetts)… Poc o molt, Warren va participar en moltes d’aquestes experiències comunitàries i, quan va tenir coneixement d’Andorra –’la república més antiga del món, quatre-cents quilòmetres quadrats de llibertat, defensada pel Pirineu com Suïssa pels Alps’, com ell mateix deia–, no va dubtar a considerar-la un lloc ideal per a posar en pràctica les teories georgistes.
És així com, després de dos viatges entre el 1913 i el 1915, va decidir de comprar uns terrenys a Santa Coloma. Eren dues hectàrees a mig camí entre Sant Julià i Andorra la Vella, on el riu Enclar desemboca al Valira. L’enclavament es va constituir legalment el 19 de gener de 1916 i va rebre el nom de Sant Jordi. Fiske ho explicava al mateix article de The New York Times: ‘He anomenat la meva àrea de taxa única a Andorra Sant Jordi per unes quantes raons. Sant Jordi és el patró dels catalans; va ser un sant que va lluitar contra dracs, i els terratinents són els dracs d’avui; i, a més, portem el cognom de Henry George.’
Tot i les grans esperances dipositades per l’empresari i emprenedor, l’Enclavament Sant Jordi no va aconseguir d’atreure ni colons nord-americans ni locals andorrans. Sols s’hi va traslladar a viure el seu soci Nikolai Popov, un rus refugiat a l’Europa occidental. El mateix any 1916 es va convocar un concurs a l’Escola d’Arquitectes de Barcelona per a la construcció d’una edificació a la colònia, guanyat per Cèsar Martinell. La Casa dels Russos, com és coneguda, és considerada la primera obra a Andorra feta per un arquitecte prestigiós, amb traces modernistes i noucentistes. I, de fet, és l’única resta que queda de l’aventura georgista al cor del Pirineu, que no va acabar d’arrencar mai malgrat les optimistes previsions inicials de Fiske: ‘Si es pot arrencar satisfactòriament la colònia de taxa única a Andorra, tindrà més possibilitats de desenvolupar-se que no en uns altres països de caràcter més cosmopolita, i servirà d’esperó per a moltes altres comunitats.’
