Sant Jordi, més enllà de les cues i el màrqueting

Començava aquesta crònica mig enfadada per allò que havia vist pel carrer. Sant Jordi és un dia per a enorgullir-se de la cultura i la llengua catalana, i és una gran notícia que cada any els llibres en llengua catalana siguin més venuts que els escrits en espanyol, a diferència de la resta d’any. Esperem que avui també sigui així. Així i tot, no deixa de sorprendre que, any rere any, l’espanyolisme vulgui apropiar-se la jornada i parasitar-la. N’és un exemple el cartell de l’Ajuntament de Barcelona, que fa anys que evita que hi surti cap senyera. Un altre exemple són les declaracions d’Eduardo Mendoza i un altre –entre tota una munió– la promoció d’autors espanyols signant amb llargues cues llibres en castellà. Aquest matí, en una altra crònica, destacava les cues d’Uclés. No entenia el fenomen.

Però una imatge no ens ha de confondre. El cas és que autors catalans com Regina Rodríguez (Crispetes de matinada), Òscar Andreu (Manual de defensa del català) i Gil Pratsobrerroca (El joc del silenci) també desperten l’interès de milers de lectors, que esperen amb paciència una signatura i una fotografia. I, la cosa més curiosa, alguns com Rodríguez  i Pratsobrerroca han arribat a la llista dels més venuts, al començament, gràcies al boca-orella.

Però, passejant, em pregunto: i Biel Mesquida, premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, que publica l’exquisit poemari Trast? I Carles Rebassa, premi Sant Jordi de novel·la, que ha escrit Prometeu de mil maneres, una novel·la magnètica que atrapa de principi a fi? I Roger Bastida, premi Santa Eulàlia de Barcelona, que ha fet un exercici exhaustiu i minuciós de documentació per crear una història magnífica del passeig de Gràcia?

Les llistes dels més venuts m’han tornat a la realitat: els lectors de llibres en català hi són. I, per sort, Sant Jordi no són les cues i prou, és la gent que va a la llibreria i compra un llibre. I aquelles que em preocupaven perquè, tot i fer grans obres, no tenien cua, són a dalt de tot, com és el cas de Bastida i Rebassa.

Tinc la sensació que, en un mateix dia, s’hi viuen dues jornades: una, la que defensa i celebra la cultura popular catalana, organitzant fins i tot una manifestació en defensa de la llengua –i que ha fet que llibres com Manual de defensa del català, d’Òscar Andreu, sigui dels més venuts– i una altra, que capitalitza Sant Jordi fins a esprémer l’últim cèntim, encara que això els obligui a desvincular-se d’allò que és i representa aquesta diada.

Però no ens desviem, que si Sant Jordi és un dia per a celebrar, cal valorar la feinada d’editorials com la Segona Perifèria, la Breu, Vibop, AdiA, Lleonard i Muntaner, Raig Verd, l’Altra, Periscopi, Males Herbes, les Hores, Barcino, Cal Carré, Sidillà, Ela Geminada, Cap de Brot, Tigre de paper i tantes altres –enguany VilaWeb s’ha estrenat com a editorial– que, en un dia com avui, poden estendre tot el catàleg, i presumir-ne, sense haver-se de sotmetre a la condemna de les novetats, i que són els que sostenen la diversitat editorial –perquè, recordem-ho, els llibres més venuts, la majoria dels quals publicats dins l’oligopoli dels grans grups, acaben representant tan sols el 5% de tots els títols venuts.

Per això m’alegra que Pau Vadell, creador d’AdiA, m’expliqui entusiasmat que l’apartat que han dedicat a Blai Bonet amb motiu del centenari del seu naixement es vagi venent. Que els de la Breu destaquin que la gent no compra tan sols Trast, de Biel Mesquida, sinó també Encarnacions, publicat el 2022, i més títols com Un assumpte personal, de Beppe Fenoglio, i Henry i June d’Anaïs Nin. Que Laura Huerga, de Raig Verd, comenti que, a part d’Imaginar la fi, el darrer llibre d’Eudald Espluga, també tenen molta sortida llibres d’Indòmita, el segell juvenil de l’editorial, i que no han parat ni un segon en tot el dia. Que als de la Segona Perifèria se’ls exhaureixi Maria Stuart quan encara no són ni les cinc de la tarda i sense necessitat de tenir parada al passeig de Gràcia. Que un grup d’amigues es declarin fans de Núria Cadenes –no solament per allò que escriu, sinó també per allò que representa– i corrin a cercar-la perquè els signi Qui salva una vida. Que Eva Piquer hagi signat un exemplar de Difamació a una noia brasilera que ha après a parlar català gràcies a Catorze.cat.

A Barcelona, avui ha fet un dia fantàstic malgrat el pol·len que ha destacat absolutament tothom amb qui he parlat –alguns, fins i tot, han rescatat les màscares. I, contra tot pronòstic, ha estat un Sant Jordi agradable per a passejar pel centre de la ciutat. Cal destacar la feina d’esponjament amb què fa anys que treballa l’ajuntament, tot ampliant i diversificant els espais. És d’agrair, perquè ajuda encara més a parlar amb els autors, deixar-se recomanar pels llibreters i gaudir del dia com cal.

Quan comenci a caure el sol, les roses aniran a meitat de preu, i parelles i amics s’entaularan a les terrasses per acabar el dia plegats. Sant Jordi s’ha explotat poc cinematogràficament, i trobo que potser Dani de la Orden, un dels directors de comèdia romàntica amb més requesta del país, podria ser un bon candidat a dirigir-ne un film. Si a Barcelona, nit d’estiu i a Barcelona, nit d’hivern, ens passejava pels carrers de la ciutat explicant-nos històries d’amor, ara podria fer una Barcelona, nit de primavera. El dia d’avui té tots els elements perquè pugui funcionar. Mentrestant, esperarem que surti la llista dels llibres més venuts –que, malgrat la polèmica que suscita cada any, tots els mitjans sabem que desperta molt d’interès.