Sant Jordi i el Quixot

"Convertir les grans plomes dels idiomes europeus en icones nacionals ha estat habitual d’ençà del romanticisme, però no és cap acció innocent"

Joan Ramon Resina
24.04.2022 - 21:50
Actualització: 24.04.2022 - 22:47
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El primer Sant Jordi després de la reclusió per la pandèmia s’ha escaigut en un dissabte; per aquesta raó a Stanford no el celebràrem, car la universitat els caps de setmana es buida. Altres anys la comunitat d’estudiants catalans havia commemorat el sant obsequiant roses i fins i tot exemplars de poesia catalana o organitzant alguna activitat cultural. El 2018 vàrem convidar Albert Serra a fer una conferència l’endemà de projectar Història de la meva mort, amb el plaer de veure l’amic Vicenç Altaió convertit en un magnífic Giacomo Casanova.

Sant Jordi, el dia de la rosa i el llibre, ha acabat obtenint un gran ressò internacional i va pel camí de globalitzar-se, com l’arbre de Nadal o el dia de la dona. Divendres la corresponsal de la cadena de ràdio pública nord-americana definí la diada com una mena de Sant Valentí amb afegitó literari, un dia en què, recordant la mort de Miguel de Cervantes, els amants regalen roses a les amades i la gent compra llibres per als éssers estimats. La retransmissió incloïa una breu entrevista amb el director de l’Institut Ramon Llull, Pere Almeda.

Per uns minuts Catalunya tornà al focus internacional amb l’aspecte amable d’una festivitat alhora sentimental i cultural, en què el folklore comercial ha desplaçat definitivament la significació religiosa. Però encara hi resta una significació nacional tremendament ambigua. Si patrocinar Sant Jordi remet a una advocació diferent de l’espanyola, vincular-lo amb l’autor del Quixot reinsereix la solemnitat en l’imaginari espanyol. El Quixot és un llibre magnífic, vinculat constitutivament amb la història de la novel·la moderna, però és irònic que els editors catalans i l’Institut Ramon Llull promoguin, ni que sigui d’esquitllentes, la figura més icònica de l’imperialisme lingüístic espanyol. La contradicció és encara més gran havent compte de la minsa influència de Cervantes en la novel·la catalana, mentre que el mateix autor a l’episodi de la biblioteca de Don Quixot reconeix un deute amb la gran novel·la de Joanot Martorell.     

Que la mort del cavaller sant Jordi i la de l’escriptor castellà s’escaiguessin en la mateixa data no és determinant. De fet, la coincidència és relativa, perquè Cervantes morí el 22 d’abril, vigília de la festa. Afegir el seu aniversari al del sant fou una decisió de conveniència. La tradició sols coneixia la gentilesa d’obsequiar la rosa; el costum de regalar un llibre és molt posterior. Sobrevingué el 1926 com una descarada operació comercial de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, a proposta de l’escriptor valencià Vicent Clavel amb la intenció explícita d’honorar Miguel de Cervantes. Adoptada per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, l’anomenada Fiesta del libro español s’instaurà d’antuvi en la data del naixement de l’escriptor, però el 1930 es traslladà al 23 d’abril, cosa que revestí de significació espanyola la tradicional jornada catalana. 

En aquest aspecte, com en molts altres, els catalans conreen la dependència de l’imaginari espanyol. Convertir les grans plomes dels idiomes europeus en icones nacionals ha estat habitual d’ençà del romanticisme, però no és cap acció innocent. Menys encara ho és reclutar-les per la competició simbòlica en la influència dels estats, lluita en què Espanya és dels més agressius. L’estat espanyol escampa els instituts Cervantes com a punta de llança de l’imperialisme lingüístic i aclapara les cultures colonitzades amb la “prova” d’una superioritat impostada, com féu l’equip d’Inés Arrimadas en una memorable sessió parlamentària. Presentant histriònicament sengles exemplars del Quixot a Laura Borràs, els de Ciutadans provocaren una lliçó literària dedicada a la seva indocta bancada.

Quan l’humanisme era motiu d’orgull, els països europeus convertiren una figura literària o altra en emblema dels assoliments col·lectius. Anglaterra té en Shakespeare el més gran dramaturg de l’era moderna, Alemanya un model de classicisme en la figura de Goethe, Itàlia el poeta de la grandiosa visió teològica de l’edat mitjana, en Camões Portugal glorifica la història de la navegació i l’expansió colonial, i mentre que França té escriptors de geni per triar i remenar, Catalunya oscil·la tímidament entre Ramon Llull, patriarca de la llengua actualment molt poc llegit, i l’estranger Cervantes qui, a banda l’excel·lència del Quixot, sedueix molts catalans amb la falagueria dedicada a Barcelona: “arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos i grata correspondència d’amistats fermes, i única per la bellesa i el lloc.” Als barcelonins –als catalans en general– els desarmen els afalacs. Miguel de Unamuno, que detestava Barcelona, estava convençut que les paraules de Cervantes eren iròniques. Era precisament a la burgesa Barcelona on havien vençut el noble cavaller castellà. No hi feia res que Sansón Carrasco fos tan manxec com Don Quixot; per Unamuno personificava la mateixa racionalitat vulgar, la mateixa carrincloneria assenyada, la mateixa vanitat que els burgesos que havien construït l’Eixample. 

Altres escriptors moriren un 23 d’abril. Aquest és l’aniversari del traspàs de Josep Pla i també de Maria Àngels Anglada, la delicada narradora de Les closes, d’Artemísia, de Quadern d’Aram i d’El violí d’Auschwitz. És perfectament factible substituir la figura del sant sense alterar el sentit de la festa. D’això, el cristianisme en sap un niu. A València substituïren sant Jordi per sant Vicent Ferrer i a Barcelona la Mare de Déu de la Mercè desplaçà santa Eulàlia l’any de gràcia revolucionària de 1868. El Consell de Cent havia promès de nomenar-la patrona si la verge alliberava la ciutat d’una plaga de llagosta que l’havia envaïda el 1687. Sembla que el miracle es produí, car Pius IX ratificà la decisió de la ciutat.  

Aplicant la plantilla, sant Cervantes podria lliurar el patronatge a sant Pla o santa Anglada. A hores d’ara, el gremi de llibreters probablement s’hi avindria i els espanyols remugarien però podrien celebrar la Fiesta del libro español a Madrid sense punxar-se amb l’espina de la rosa catalana. El destret principal vindria amb les protestes dels partisans d’altres escriptors amb aniversaris concurrents. Fins i tot n’hi hauria que voldrien fer valer l’onomàstica i honorar els Jordis i les Jordines literàries. El batibull seria tan gros que es tornaria a l’advocació de Cervantes, car entre catalans la gelosia i la rivalitat desemboquen infal·liblement en un pacte de perdedors. Així fou amb el compromís de Casp, així ha estat el 2017, així és la taula de diàleg, i així serà el Catalangate, vertadera festa de la rosa d’enguany.

Un dels poetes catalans més venuts en els passats Sant Jordis, per més que no sigui dels més distingits, escrigué: “No tot és desar somnis pels calaixos rodejats d’enemics o bé d’objectes que subtilment i astuta ens empresonen.” Certament, no tot és o no hauria de ser llicenciar els somnis desant-los per sempre més en el calaix dels mals endreços, però d’objectes que ens empresonen subtilment i sense subtilesa n’hi ha a cabassos. El mal és que, afeccionats com estem als referents familiars, ens en fem una presó i ens hi avesem fins a confondre els somnis amb el cel vist entre els barrots. 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes