Sánchez, Macron i la cerimònia al pàrquing

  • La cimera no va poder lluir com Sánchez volia perquè l'independentisme va plantar cara d'una manera molt consistent

Vicent Partal
20.01.2023 - 21:40
Actualització: 21.01.2023 - 10:23
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Em sembla, Martxelo i Maria, que tots dos coneixeu la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya a Montjuïc. El museu triat per Pedro Sánchez per a la cimera amb Emmanuel Macron és un museu magnífic, especialment d’art romànic, del qual jo diria que és un dels millors del món.

Però el MNAC també és conegut, popularment, per les vistes. Quan hi entres, si et gires, veus un dels millors panorames de Barcelona. Als peus, les fonts de Montjuïc i l’avinguda de Maria Cristina; més enllà, la ciutat; i al fons, el Tibidabo i l’estilitzada torre de comunicacions de Collserola. La foto és inevitable. De fet, turistes de tota mena i condició pugen les llargues escales que porten al museu precisament per aconseguir la seva instantània. Fins i tot sense arribar a entrar-hi.

Aquestes vistes se les van perdre dijous Macron i Sánchez. La presència de trenta mil independentistes a l’avinguda de Maria Cristina, en un matí fred de dijous feiner, va fer que les cerimònies oficials tinguessen lloc finalment en l’espai que normalment és el pàrquing de l’edifici, ben poc glamurós. D’aquesta manera van evitar de veure els manifestants, però de tota manera els van sentir, perquè trenta mil persones xiulant se senten a força distància. Només al cap d’unes hores, quan ja no quedava ningú, van treure-hi el cap per a una sessió fotogràfica.

A Pedro Sánchez li va eixir el tret per la culata, doncs. Va dir que venia a Barcelona a certificar que el procés d’independència de Catalunya s’havia acabat i heus ací que se’l va trobar tapant-li la fotografia bonica. I no tan sols se’l va trobar, sinó que el va unir. Per primera vegada d’ençà del 2019, la concentració va ser unitària, convocada per tots els partits polítics i associacions cíviques. I si bé es va desenvolupar amb una certa incomoditat per a Esquerra –Junqueras va haver d’anar-se’n enmig de xiulets– al capdavall tots plegats van demostrar una potència organitzativa i de mobilització que no té ningú més.

Però potser la cosa més important de totes és que aquests darrers cinc mesos l’independentisme ha protagonitzat quatre grans manifestacions, amb conseqüències polítiques força notables, amb la qual cosa és evident que el motor, diguem-ho així, torna a carburar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes