“No hem transitat tot aquest camí per a tornar al 2010”, sentenciava Pere Aragonès després de la primera reunió amb Pedro Sánchez a la Moncloa. Però el president espanyol no sospesa cap sortida per al conflicte polític que vagi més enllà d’una millora de l’autogovern. L’amnistia i l’autodeterminació? “No han estat objecte del debat dels dos presidents”, va respondre la portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, taxativa, mentre el president de la Generalitat, a la seu del govern a Madrid, insistia que són la solució. Temps enrere, la grandària de l’esvoranc entre els punts de partida hauria pogut ser suficient per a dinamitar tots els ponts. Però ara els dos governs n’han construït un de ben sòlid, que ja ha afavorit la concessió dels indults dels nou presos polítics (a banda de la determinant pressió internacional) i que es vol mantenir dempeus durant dos anys. D’això parla la fotografia dels dos presidents d’ahir a la porta del Palau de la Moncloa: de perseverar. La paradoxa és que són tan lluny com sempre, però potser més a prop que mai.

La conveniència mana i Montero mirava de superar tots els desnivells amb una destresa discursiva treballada a consciència. Va venir a dir que una cosa és què proposa cada president a la reunió i una altra, que obtingui una resposta de l’altre i, sobretot, que allò que es diu s’accepti com a objecte de debat. Per això, segons l’executiu espanyol, no es va discutir de l’amnistia i l’autodeterminació encara que Aragonès en parlés. Si una cosa va sortir ahir ben lligada de la Moncloa va ser la cordialitat en els desacords.

Per als dos governs, ara compta la voluntat d’acostament. La Moncloa parla del “retrobament” i de girar full d’un conflicte que ha creat divisió. El govern de la Generalitat, d’una negociació per a afrontar el fons del conflicte polític. De la primera reunió entre tots dos presidents no en va sortir cap més acord que el de continuar parlant. Són tan lluny que han decidit d’asseure’s ben a prop, a banda i banda d’una taula de diàleg que vol garantir l’estabilitat parlamentària al PSOE fins a les portes del final del mandat i que donarà aire a la via escocesa que propugna Aragonès, ara que els presoners han estat reincorporats (amb inhabilitacions i l’amenaça de la reversibilitat dels indults) al nou tauler polític. I tot plegat, mentre la repressió continua, amb l’exili, milers de represaliats més i la cruesa del Tribunal de Comptes amb la liquidació provisional que embargarà els béns de desenes de famílies.

El consell de ministres executa els indults, Sánchez restableix la “normalitat” institucional amb Aragonès i es disposa a reunir la taula per a maquillar Espanya davant els ulls europeus, sobretot després de l’informe aprovat per l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa, que Aragonès recordava a Sánchez ahir per exigir el compliment de les demandes que s’hi formulen. El dirigent del PSOE no sembla disposat a anar més enllà de l’alliberament dels presos. El seu govern diu que no farà cap gest amb els exiliats ni pensa moure fitxa amb el Tribunal de Comptes, més enllà d’anunciar la retirada de l’advocacia de l’estat en el procés, seguint una pràctica habitual després de la presentació de la liquidació provisional, segons que remarcaven a Madrid. Els fets ho diran.

El seu missatge és que una cosa és el govern i una altra, la resta de poders de l’estat espanyol. I això que l’experiència de la reforma de l’estatut ja va demostrar que, sense un pacte d’estat espanyol, no és possible cap acord estructural amb Catalunya que pugui durar. Potser és perquè els punts de partida no enganyen quan fan albirar el fracàs de l’intent. I, malgrat tot, les dues bandes estan decidides a exhaurir l’oportunitat de la conjuntura. “Sabem que no és fàcil la recerca de solucions i no hi ha garantia d’èxit”, constatava Montero, que alhora intentava de convèncer els escèptics amb la premissa que caldrà temps, confiança, tranquil·litat i repòs perquè alguna cosa es mogui. “Ens haurem de carregar de perseverança i de paciència”, avisava Aragonès, anticipant que la negociació no seria fàcil perquè no renunciarien a l’autodeterminació i a l’amnistia.

La conveniència política d’obrir una nova etapa mana. S’imposa sobre una realitat tossuda mentre el debat polític recula anys enrere amb nous cants de millora de l’autogovern, per una banda, i amb el reciclatge de la demanda d’un referèndum pactat, per una altra, amb la dificultat que implica aquesta demanda havent comprovat, després de l’octubre del 2017, la capacitat de repressió política de l’estat espanyol. Torna la taula de diàleg i torna la comissió bilateral, que es reunirà al juliol. Allò que no va ser possible en el passat ho serà ara? És tan difícil com sembla. I, a més, res no és com llavors. Perquè és impossible que ningú oblidi com s’ha arribat fins aquí, encara que a estones ho pugui semblar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.