Pedro Sánchez s’arrisca realment amb la concessió dels indults? O aquesta aparent valentia política amaga, en realitat, un interès propi? El pas del consell de ministres té una evident interpretació en clau interna espanyola. Però Sánchez no cerca únicament que els indults lliguin curt el suport parlamentari d’ERC per exhaurir la legislatura sustentant-se en la majoria que el va investir. Sobretot pretén netejar la imatge internacional de l’estat espanyol, malmesa per l’existència de presos polítics i exiliats. Encara que l’operació no vagi a l’arrel de les causes ni permeti de resoldre el conflicte, Sánchez vol foragitar de l’escena la incòmoda existència dels presos, que desprestigia Espanya en el context internacional i malmet, per extensió, la reputació de la Unió Europea.

Sánchez enviarà al món el missatge que el conflicte català ja s’ha resolt. L’alliberament dels presoners polítics anirà acompanyat de la represa de les reunions de la taula de diàleg entre els governs català i espanyol, que, portes enfora, pot ser interpretada com l’intent definitiu de trobar una solució negociada. Tant se val que la resolució real sigui lluny d’albirar-se perquè el govern espanyol es manté tancat a negociar el referèndum i l’amnistia, les dues vies que reclama la part catalana. La fotografia serà clara: allà on hi havia confrontació política, ara hi ha negociació. L’estratègia de la Moncloa encara té un tercer element: la reforma del delicte de sedició. El ministre de Justícia espanyol ha insistit que s’havia de reformular per adaptar-lo a la realitat europea, on no hi ha penes homologables per a suposats delictes equivalents, com ha evidenciat el periple dels exiliats. Precisament ahir, el Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa tocava el crostó a Espanya per aquesta qüestió.

Els indults, la taula de diàleg i la reforma del codi penal són tres mesures d’impacte internacional previsible que, al mateix temps, poden amagar que la repressió continua, contra els milers de represaliats amb processos judicials oberts o pendents i els càstigs paral·lels imposats pel Tribunal de Comptes. La nova realitat pot furgar, a més, en la divisió del moviment independentista arran del possible distanciament entre les bases, on perviuran les represàlies, i les cúpules dels partits, que recuperaran bona part del capital polític perdut i de qui sembla dependre el futur del procés (en suspens fins el 2023) en un context de davallada de la mobilització popular. També pot dividir les estratègies dels partits, sobretot per l’eixamplament de l’esvoranc entre el front de la presó i el de l’exili.

La realitat dels presos pesa massa sobre les espatlles de Pedro Sánchez i de totes les institucions de l’estat espanyol, que ha estat obertament qüestionat pel fet que el Primer d’Octubre acabés amb l’empresonament de dos dirigents socials, la presidenta del parlament i sis membres del govern. Les peticions d’alliberament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez per Amnistia Internacional han estat reiterades. L’ONU ha insistit que l’estat espanyol tampoc no ha fet cas de les peticions d’alliberament del Grup de Detencions Arbitràries. Les causes de Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Cuixart (a més de Carles Mundó i Meritxell Borràs) ja tenen via oberta per a arribar a Estrasburg, i és precisament abans que s’obri aquest front (que arribarà amb les conegudes divergències de criteri dins el Tribunal Constitucional) quan més pot interessar a Sánchez que els presos siguin al carrer.

La raó l’explicava la catedràtica en drets humans Neus Torbisco-Casals en un fil de piules a Twitter: “No tindrà gaire sentit demanar urgència en la resolució.” L’alliberament dels presos pot fer que els seus casos es posin a la cua del tribunal i se n’allargui la tramitació. Si es compleixen les previsions, els afectats seran al carrer, però els indults mantindran les penes d’inhabilitació, que no els permetran de normalitzar la vida institucional, encara que puguin fer política de partit. Res no els podria reparar més que l’anul·lació de la condemna a Estrasburg.

El camí dels indults s’obre pas paral·lelament a la batalla judicial dels exiliats, que continua incomodant Espanya. Aquest és el front que se li escapa, a Sánchez. El periple de l’exili va començar amb la primera victòria per la negativa d’Alemanya d’extradir Carles Puigdemont per sedició, va passar pel refús belga d’extradir Lluís Puig i abans-d’ahir continuava amb la darrera decisió del Tribunal General de la Unió de retornar cautelarment la immunitat a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín, després del precedent important que va significar l’anomenada doctrina Junqueras sobre la immunitat dels eurodiputats per part del Tribunal de Justícia de la Unió. Podran tornar a viatjar per tota la UE, tret de l’estat espanyol –on les defenses temen que no els seria respectada la immunitat reconeguda arreu.

Al capdavall, són les institucions europees les que més es ressenten de l’existència dels presoners i les contradiccions que successivament evidencia el periple judicial dels exiliats. Potser l’episodi diplomàtic més incòmode va ser el de Josep Borrell, cap de la diplomàcia europea, davant el ministre d’Afers Estrangers de Rússia, Serguei Lavrov, que va retreure a la UE la situació dels presoners catalans mentre li exigien l’alliberament de l’opositor Aleksei Navalni. El conflicte català també ha aparegut en la crisi diplomàtica oberta entre l’estat espanyol i el Marroc, que és, alhora, una crisi de la Unió perquè n’afecta la frontera sud. S’hi referia en un comunicat el govern marroquí, a propòsit de les discrepàncies per l’actitud de Madrid en relació amb el Sàhara Occidental. El govern marroquí retreia a l’espanyol que hagués acollit el dirigent del Front Polisario, Brahim Ghali, quan el Marroc ha fet costat a l’estat espanyol enfront de l’independentisme català, “tot defensant, sense reserves, la seva sobirania nacional i la seva integritat territorial”. Són dues preses de posició que, quan s’han fet públiques, han deixat entreveure que el soroll que hi havia en els contactes privats devia ser eixordador. I que potser n’hi ha més, en altres fronts diplomàtics que encara no s’han fet públics. És evident que a Sánchez li convé de posar-hi sordina. Que la triple dreta li hagi regalat una nova fotografia a la plaça de Colón madrilenya li reforça el missatge. A ulls del món qui voldria, en un afer com aquest, ser al costat d’un partit d’extrema dreta com Vox?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.