El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, visita avui Barcelona i tot indica que aquesta vegada ho farà sense trobar-se ni una sola protesta al carrer. Per primera vegada.

Quan el 2018, un any després de les eleccions del 21-D, va provar de fer un consell de ministres, la policia va haver de blindar mitja ciutat perquè el president del govern espanyol pogués passejar-hi. La imatge del passeig del port completament buit de gent i ell estirant les cames en companyia d’alguns ministres reflectia a la perfecció la seua soledat i els seus problemes.

Un any després, Pedro Sánchez va tornar a Barcelona durant les protestes per la sentència del Suprem i es va trobar amb crits i manifestacions dins l’hospital on havia anat a visitar només els ferits del seu bàndol. Va ser aquell moment històric en què un guardaespatlles va mostrar la metralladora dins el cotxe oficial, cosa que evidenciava una por enormement significativa. El president del govern espanyol va fugir cames ajudeu-me d’una ciutat incendiada i indignada.

Però ara hi tornarà per tercera volta i ho farà sense problemes, després d’haver estat investit gràcies al pacte amb els comuns i a l’abstenció d’Esquerra Republicana. Aquesta és la crua realitat.

Aquesta vegada ningú no ha convocat cap mena d’acte de protesta, ni l’ANC, ni Òmnium, ni els partits, ni els delmats CDR, ni el fantasmagòric i completament desprestigiat Tsunami Democràtic. Em disculpe si ho ha fet ningú i no me n’he assabentat, però no hi ha cap convocatòria clara que m’haja arribat. De manera que sembla que avui Sánchez podrà passejar-se amunt i avall per Barcelona feliç i content, en un marc radicalment diferent del de les darreres visites. I m’imagine que convençut d’haver guanyat finalment la batalla contra la díscola dissidència catalana.

La cosa més greu de totes és que no ha canviat res de res. Els presos continuen presos, tots. Els uns pressionant perquè ERC faça la feina a Pedro Sánchez de franc, els altres pressionant perquè Buch continue al seu lloc i ara tots fent entrevistes televisives o adoctrinant-nos sobre la força de l’amor. Els exiliats continuen exiliats. Tots. Guanyant batalla rere batalla, la consellera Ponsatí ahir mateix, però encara exiliats. Mentrestant, els mitjans sota control amaguen tant com poden l’acte del dia 29 a Perpinyà perquè podria somoure les aigües que es volen controlades i plàcides a l’interior. La repressió continua i ja hi ha més d’un miler de persones involucrades en judicis i procediments judicials. Però el fiscal encara es querella, i continuarà querellant-se, contra el més mínim moviment sense preocupar-se ni tan sols de distingir entre els partidaris de continuar confrontant-se amb l’estat i els qui prediquen poc dissimuladament d’abandonar i conformar-se –ahir li va tocar el rebre fins i tot a Toni Soler per un gag televisiu! El president de la Generalitat és a un pas de deixar de ser-ho per una trampa il·legal i el parlament és un miserable drap brut que Espanya rebrega sense consideració mentre diputats i consellers posen cara seriosa, com si fessen alguna cosa realment important, allà asseguts als seus escons. I a Madrid se segueix un dels judicis més al·lucinants que recorde contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra, ple de mentides i afirmacions falses que a hores d’ara els membres del tribunal ja ni tan sols es preocupen de dissimular. Total, el major Trapero i els seus companys ja poden jurar que ells en realitat volien detenir el president Puigdemont, que acabaran tots a la garjola. Ho sabem tots.

És enmig d’aquest lamentable panorama que, com si no passàs res, Sánchez vindrà avui a Barcelona i, previsiblement, no haurà d’aguantar ni un sol crit que el pose en alerta, que l’incomode, que li recorde el 155 que va pactar amb Mariano Rajoy. Fins i tot, és possible que s’hi senta còmode i tot, entre tantes visites i fotografies com li han programat, en bona part per a intentar de demostrar que la normalitat ha tornat al regne i que el problema català ha deixat d’existir.

La política, quan no té ni direcció ni compàs moral, fa aquestes coses. Però no hauríem d’oblidar que mantenir-les requereix, obligatòriament, el nostre silenci i la nostra conformitat. I és per això que escric avui així: Que quede clar que els qui ho fan ni em representen ni ho fan en nom meu.

 

PS. M’arriba que sí que hi va haver una petita protesta del CDR Eixample Dret a la Plaça Sant Jaume, protesta que va ser seguida de la previsible actuació desproporcionada dels Mossos contra els qui protestaven, exercint el més elemental dels drets democràtics. Més informació ací.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb