Salvador Sunyer.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els artistes i el món de les arts escèniques són un dels col·lectius més perjudicats per la crisi del coronavirus, però també ha estat un dels àmbits més actius en l’espai virtual, oferint continguts de franc durant els dies més durs del confinament. I ara, tot seguit, és un dels més inquiets també investigant formats i nous llenguatges en l’àmbit virtual que es mantinguin en el futur. És des d’aquests dos vessants que hem parlat amb Salvador Sunyer (Salt, 1957), responsable del festival Temporada Alta, el més important a Catalunya pel que fa a les arts escèniques.

Com a ciutadà, quines preguntes us feu en relació amb la covid-19 i el confinament que patim?
—Tothom creu que això canviarà el món. Jo no ho crec, perquè el món no hi ha qui el canviï, perquè és fet per les persones. Canviaran coses, però no gaires. Coses pràctiques com l’àmbit digital, però això és una mica anecdòtic. Em pregunto com quedarem nosaltres com a país, després de la clatellada general que ve. I també em pregunto com afectarà això al món teatral. D’altra banda, si ho penses una mica, és una situació que ha passat tantes vegades a la història… Tot i que feia molts anys que no passava. Per exemple, el cas dels teatres de Londres, que van tancar setanta-tres mesos, durant deu anys, a l’època de Shakespeare. Ell va aprofitar-ho per escriure La tempesta, Titus Andrònic, el Rei Lear, etc. I han quedat aquestes obres. L’altre dia llegia les cartes de Madame de La Fayette a la seva filla durant una època de pesta a París, que són exactament les cartes, els mails, els WhatsApp que ens enviem nosaltres ara. Per tant, no crec que ara tot hagi de canviar tant, sinó que ajudarà a reciclar alguna coseta.

I doncs?
—Toca centrar-se no tant en què passarà d’aquí a deu anys sinó com superem aquesta situació. Em pregunto, sobretot, què podem fer perquè l’endemà d’això, que és un fet circumstancial, mantinguem unes condicions suportables.

Què us preocupa més en termes de país? L’autoritarisme creixent, la recentralització del govern espanyol, el creixement de l’extrema dreta?
—Aquestes crisis no fan que surtin gaires coses noves, però fan que emergeixin les que hi havia a sota. I nosaltres només pensem en l’estat espanyol, però si mirem el món, el poder es concentra en quatre gats. Per tant, la crisi ha fet aflorar una manera de veure l’estat, una manera de veure el món, que ja hi era. L’autoritarisme? El feixisme? Ja hi eren a sota. Per tant, que surtin. És bo que es vegin. En èpoques de crisi, la gent vol tenir una certa seguretat. Com que no en tenim cap, la gent s’agafa a aquestes seguretats més primàries. I així ha passat moltes vegades i no cal repassar la història. Per mi, seria interessant que paral·lelament sortissin alternatives decents d’això que abans se’n deia més d’esquerres o més nobles o que vagin més centrades en la persona i no en el negoci i prou, per anar aixecant un país on es pugui viure més bé. Però la meva confiança que això passi és molt petita.

Sí que hi ha una reacció des de la idea de bé comú i de justícia social, però no creieu que sigui determinant. Tanmateix, com podria ser-ho?
—Serà una mica significatiu i una mica determinant en funció de la quantitat de gent que ho vegi així. Com més gent hi vulgui batallar, més significatiu, com més gent es conformi amb el que hi ha, menys significativa aquesta idea, aquest moviment, aquesta força. I són forces que s’equilibren. Ara per ara, la immensa majoria de la gent és més partidària de buscar una forma de conviure que sigui millor i més agradable i que no deixi gent fora del sistema. El sistema cada vegada deixa més gent al marge. Si no anem alerta, aquesta crisi deixarà tanta de gent al marge que el marge serà més ample que la carretera central. Per tant, com més gent vegi això i hi batalli, més oportunitat de canviar, cadascú des del seu àmbit –perquè avui ja no es fan les grans revolucions–, des del seu barri, el seu poble, el seu país, perquè s’hi pugui viure una mica millor.

Com pot contribuir el festival Temporada Alta a fer que al nostre entorn es visqui millor?
—Hi podem contribuir exactament igual que aquell que fa de cambrer de bar. És a dir, mirant de fer la feina un pèl diferent. I en el nostre cas, fer que això que anomenem cultura arribi a tanta gent com sigui possible, sobretot, que arribi als petits. Com més escoles, millor. Perquè és això que pot ajudar a crear un imaginari comú que vagi més enllà del simple èxit o fracàs.

La crisi de la covid-19 com condiciona el Temporada Alta 2020, conceptualment?
—Nosaltres no som gaire partidaris d’evangelitzar des de l’art o des de la cultura. La cultura ha d’obrir moltes preguntes o no donar gaire respostes. En aquest sentit, no ha de canviar gaire. Enguany, m’agradaria que acabés havent-hi mirades molt diferents, contraposades a vegades, que generin preguntes. Algunes, que són les importants, sobre la condició humana, i unes altres, sobre la circumstància que vivim ara. No tenim gaire idea de com serà el festival, perquè l’haurem d’anar canviant cada setmana, no ara sinó a l’octubre, depenent si hi ha un rebrot o no. Però és igual. Ens sembla bàsic que es faci. La nostra obligació és que hi hagi festival, sigui com sigui.

Per què és imprescindible?
—Primer, per mantenir el contacte entre els artistes i els ciutadans. Segon, perquè hi hagi feina per als artistes. N’hi haurà poca, però que n’hi hagi. Perquè no pot ser que un sector tan important per al país no solament no treballi sinó que tampoc cobri. I després, com ho plantegem? Dibuixem dos festivals paral·lels, un serà presencial, perquè, no ens enganyem, el teatre és presència i tota la resta no és teatre, és una altra cosa. Per això hi haurà una part presencial, encara que hi hagi espectacles amb cinc espectadors. Ens adaptarem a les normes de seguretat que toquin, naturalment. I l’altre festival serà virtual. No tenim la idea de passar obres de teatre, sinó que volem explorar una cosa que creiem que a la llarga quedarà: hi haurà una franja nova que seran les arts escèniques virtuals o a distància, com una part d’investigació per veure què tindrà el Temporada Alta els anys a venir, quan això s’hagi normalitzat. Que sigui realment virtual i que no sigui una còpia dolenta del teatre, sinó formes noves de transmissió de la cultura o de les arts escèniques, entre l’artista i el ciutadà.

En l’àmbit de la cultura i especialment en les arts escèniques s’investiga potser més que no en altres sectors. Experiències com les de la Fura dels Baus amb el Macbeth i les petites accions de creació pròpia del Teatre Lliure en són dos exemples.
—Sí, en part per necessitat (no econòmica, perquè tot això no es cobra, sinó de comunicació) i en part perquè la situació ens porta a preguntar-nos com coi expliquem tot això, com expliquem la història. És una investigació molt complicada, perquè va en contra de l’essència del teatre. Peter Brook diu que el teatre és quan hi ha un actor i un espectador, quan hi ha una relació directa entre dues persones. Tot allò que és virtual és diferent. Però s’hi treballa. També us diré que poques coses he vist que tinguin gaire sentit. Per això, ens proposem d’investigar formes diferents, sobretot per mirar de trobar què quedarà d’aquesta forma de comunicació diferent en els festivals del futur.

De tot allò que heu anat provant virtualment, què us convenç més? A l’Argentina vau crear una programació alternativa virtual.
—Al febrer, a Buenos Aires encara vam fer una programació normal. Però quan va arribar la pandèmia i es va tancar tot, amb Timbre 4 vam plantejar un festival virtual inventat. Era un festival que volia ser una prova i on hi havia converses, debats, torneig de dramatúrgia, etc. Ens va sorprendre molt la quantitat de gent que ho va mirar. És clar que era un moment que la gent s’estava a casa tancada, i això s’ha de tenir en compte. Va generar molt d’interès tot allò que era parateatral (converses, per exemple) i les activitats complementàries. I vam veure que, tot i que el món virtual té tots els inconvenients en les arts escèniques, té un petit avantatge: es pot veure a tot el món. Això ens ha de fer pensar si som capaços (i tenim energia i ganes i ens sembla interessant) de crear uns projectes escènics que tinguin aquesta altra visió. I en el cas del Temporada Alta, si som capaços de crear a mitjà termini un doble festival: el festival presencial que es farà aquí i un altre festival que ofereixi unes pinzellades que es puguin veure a tot el món. I que això ens permeti de portar fora el que fan els artistes del nostre país.

Les normes de seguretat que estableix Sanitat (dos metres de seguretat, màscares…), tant per a protegir el públic com per a protegir els actors, fan inviable la posada en escena de la majoria d’obres teatrals?
—Els protocols no han sortit, encara es negocien. I s’haurà de treballar amb els protocols que s’aprovin. Si en un teatre només hi pots posar cent persones, des d’un punt de vist estrictament econòmic, és molt complicat. Si has d’anar amb màscara a l’escenari, no es fa complicat, es fa insuportable. De tota manera, no veig que tingui gaire sentit dedicar gaires hores a pensar què farem si… Ens haurem d’adaptar a les condicions que ens vinguin marcades a mesura que vagin sortint. La condició humana és feta per adaptar-se. De manera que haurem d’intentar de dedicar totes les energies no a queixar-nos sinó a veure com parlem de tot allò que afecta la persona, la societat; com parlem d’allò que ens interessa amb els mitjans que tinguem. Ho repeteixo: en època de Shakespeare, a Londres, van tenir tancats els teatres setanta-tres mesos per una pesta. I es va anar fent, des del punt de vista artístic. Una altra cosa és què va significar des del punt de vista social.

Què pot significar la crisi des del punt de vista social?
—Les institucions hauran de trobar fórmules perquè la gent que es dedica a aquestes feines de la cultura, igual com la gent que es dedica a qualsevol altra feina, pugui viure i cobrar un ajut.

Els artistes viuen en una gran precarietat.
—Jo crec que una sortida com la que tenen a França de fa molts anys, la dels ‘intermitents’, hauria estat bona. No s’ha aplicat. Però tot això passa per una raó bàsica: aquí a casa nostra, a diferència de la majoria de països europeus, la cultura no es considera un dels pilars de la societat contemporània. Per tant, si es parteix de la base que els del teatre, els de la música, els de la pintura, els de la literatura, etc., són gent que són aquí per distreure’ns i prou, i si hi són bé i si no també, doncs, malament. Si la cultura es considerés una part integrant de la societat, això no passaria. La batalla del moment és que aquesta gent pugui viure. I la batalla de fons és dir: senyors, doneu a cadascú el paper que li pertoca.

El risc de perdre teixit cultural és molt alt, perquè la cultura ja venia tocada de la crisi financera de fa deu anys. Podem trobar-nos amb una generació sense cultura?
—Això afectarà en el sentit que, com que hi haurà menys massa crítica, menys gent treballarà en aquest àmbit i, evidentment, en sortiran menys coses. Però jo no crec que això porti a una generació sense cultura. Potser hi haurà una generació amb menys propostes culturals o artístiques. Ara, que els ciutadans dediquin hores a la cultura, o no, depèn bàsicament de l’ensenyament i de la formació. Tot i que sóc una nul·litat sabent què passarà, hi ha coses que sorprenen. També depèn de la distància amb la qual et miris les coses. Nosaltres hem de mirar les coses des de molt a la vora; mirar què podem fer en el present, per mirar que aquest present sigui una mica millor en el nostre entorn. Intentar salvar tot allò que puguem de tots els àmbits de la cultura. Que la majoria de gent pugui viure de la cultura.

Per tant, des de l’ara i aquí, quines són les vostres prioritats?
—En el nostre cas, primer, fer el festival; després, que hi hagi una part presencial; i en tercer lloc, a diferència de les edicions anteriors, oferirem molt menys teatre internacional, perquè no és fàcil viatjar ara i perquè en un festival on tindrem la meitat del pressupost d’altres anys ens hem de dedicar als artistes del nostre país. I mirar que ningú del món artístic treballi sense cobrar. Està molt bé tot el que s’ha fet fins ara gratuït i el que han aportat els artistes des de casa seva a la societat, però hem de tenir en compte que la gent de les arts escèniques han de viure igual que els carnissers, els restauradors, etc. I també haurem d’entendre que hi podrà haver tot el que vulguem virtual, però que també s’haurà de pagar.

Per què disposareu només de la meitat del pressupost?
—El 48% del pressupost de l’any passat eren subvencions i el 52% eren taquilles i espònsors. Tal com ho veiem ara, d’espònsors poca cosa tindrem si les coses no canvien, i l’ingrés per taquilles, tal com es preveu avui l’aforament, serà molt petit. Les institucions (Comunitat Europea, Ministeri de Cultura, Generalitat, ajuntament) mantenen el pressupost, això com sigui.

Què espereu de la Generalitat de Catalunya?
—Espero un impossible: que fem un país completament diferent i que funcioni de baix a dalt d’una altra manera. Però en aquest moment i en l’àmbit de la cultura, que és del que parlem, espero que salvi allò que pugui, sobretot mirant de mantenir l’equilibri amb la qualitat artística (perquè en qualsevol àmbit has de triar; si no, trien per tu) perquè enmig d’aquest desori no desapareguin coses que ja no puguin tornar a aparèixer. O, en tot cas, que les que desapareguin siguin les que ja els començava a tocar.

Per exemple?
—Diré les que m’agradaria que apareguessin: m’agradaria que poguéssim articular un sistema cultural sòlid que no fos paternalista. Que anés donant opcions a la gent nova que va arribant, sense treure gent vella, que es mantingui la massa crítica i que el país tingui els artistes que es considera que estan bé (després t’equivoques o no, això ja és un altre tema), i que puguin viure d’aquesta feina, que tinguin una manera d’arribar als ciutadans amb sentit i, sobretot, pensant a vint anys vista. Si volem canviar l’estructura d’aquest país, l’essència és que aquesta cultura arribi a tot arreu, a les escoles i els instituts. La gran diferència entre un barri desafavorit dels afores de Barcelona i un barri del centre de Barcelona és la formació cultural. Perquè aquesta diferència és fruit de la qüestió econòmica. Això ja ho sabem.

El vincle entre cultura i educació a les escoles i instituts, el gran desafiament pendent.
—En el món de la formació, quan s’estudia alguna cosa relacionada amb la cultura, amb les arts, s’estudia ‘història de’ (història de la literatura, història de la pintura…), només s’estudia això. Però no et parlen de la base, de la forma. No és igual que en una classe d’institut et parlin d’història de la literatura catalana, o de l’art del Noucentisme fins a no sé on, que tenir un artista que te’n parli o que et parli de l’art contemporani o del Noucentisme. I en el teatre, igual: no és la mateixa cosa que et diguin que hi ha hagut Shakespeare que no pas que et vingui l’Orella o un altre actor i que et digui un fragment d’una obra de Shakespeare, que és bàsica i arriba a tothom. Seria una gran ocasió, ara que el món artístic no té feina. Aprofitem-ho per fer-lo entrar als instituts i a les escoles.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.