23.02.2025 - 21:40
The Washington Post · Rachel Chason
D’una punta de l’Àfrica a l’altra –de l’oceà Atlàntic fins a la mar Roja– s’estén un rastre d’agitació política. El Sahel, abans un focus relativament secundari per a la causa gihadista, se n’ha convertit ara en l’epicentre mundial: d’ençà de la caiguda d’Estat Islàmic al Llevant, de fet, no hi ha hagut cap altra zona del planeta on els islamistes hagin acumulat tant de poder en tan poc temps.
Aquest auge de la violència extremista ha anat de bracet amb un retrocés excepcional de la democràcia a la regió, d’una magnitud incomparable amb els retrocessos viscuts en unes altres zones del món. D’ençà del 2020, els militars i senyors de la guerra vinculats a l’exèrcit han perpetrat ni més ni menys que vuit cops d’estat a la regió. Rere aquests cops d’estat hi ha hagut sovint un nexe comú: Rússia que, juntament amb Ucraïna, ha convertit aquesta part de l’Àfrica en l’escenari perfecte per a escenificar la seva croada geopolítica contra Occident.
Però mentre l’autoritarisme guanya força al Sahel i Moscou hi amplia la seva influència, els Estats Units han anat retirant-se de la regió de manera progressiva però sostinguda. Durant aquests anys, aquestes forces –poderoses i sovint altament violentes– han col·lidit en els conflictes que assolen la regió, de conseqüències imprevisibles i implicacions geopolítiques que amenacen d’anar molt més enllà dels límits geogràfics de la regió.
Les ambicions d’extremistes religiosos, dèspotes militars i mercenaris vinculats a Rússia conflueixen aquesta àmplia franja de l’interior de l’Àfrica, encaixonada entre el Sàhara, al nord, i la sabana, al sud. Cinc països de la regió (Guinea, Mali, Burkina Faso, el Níger i el Sudan) estan governats per juntes militars; els mercenaris russos són presents en quatre d’aquests cinc països: Mali, Burkina Faso, el Níger i el Sudan.
Aquests anys, els militants d’Al-Qaeda i d’Estat Islàmic han intensificat els atacs al Sahel, tot prenent el control de grans extensions de territori i estenent l’espiral de violència i inestabilitat a països veïns. Gairebé la meitat de totes les morts atribuïdes al terrorisme registrades l’any 2023 al món es van donar en aquesta regió, segons l’Índex Global de Terrorisme: tan sols a Burkina Faso, de fet, es registrà una quarta part del total mundial, equivalent a gairebé 30.000 morts. Entre el 2022 i el 2023, les morts vinculades al terrorisme al Sahel van augmentar vora un 40%.
Durant aquests quatre anys, els militars i els senyors de la guerra han perpetrat un seguit de cops d’estat als països de la regió, tot derrocant cadascun dels governs d’un cinturó de països que s’estén al llarg de 6.000 quilòmetres. Activistes, periodistes i polítics –alguns amb dècades d’experiència–, que creien construir un futur democràtic, han estat empresonats i exiliats, o bé han estat víctimes de desaparicions forçoses.
En un moment en què Putin lluita per restaurar la glòria imperial de Rússia, perduda d’ençà de la caiguda de la Unió Soviètica, els règims colpistes de la regió han anat obrint progressivament la porta als mercenaris russos, com bé ha passat fa poc al Níger i a Burkina Faso. En sis països africans, els soldats del grup mercenari Wagner –rebatejat amb el nom Africa Corps a la regió– lluiten contra els opositors del govern, vetllen per la seguretat dels dirigents colpistes, entrenen les forces locals i fan operacions de propaganda destinades a sembrar desconfiança contra els Estats Units i els seus aliats.
El govern dels EUA, per la seva banda, va retirar l’estiu passat 1.100 soldats del Níger, un país que acull la base de drons de la regió, construïda per Washington per més d’un centenar milions de dòlars. La retirada, exigida per la junta militar del Níger, va ser un cop dur per als esforços dels EUA per a contrarestar l’amenaça islamista i mantenir a ratlla la influència russa a la regió. En el passat, les tropes dels EUA eren molt sol·licitades en aquest país: ara, tanmateix, els règims colpistes del Sahel poden recórrer a uns altres actors –com ara els mercenaris russos– per protegir-se de la insurgència islamista.
L’expulsió dels soldats dels EUA forma part d’una campanya més àmplia per part de la junta del Níger, i d’una part significativa de la població nigerina, per a desempallegar-se de la influència d’Occident –i, en particular, de França, l’antiga potència colonial del país. L’exèrcit dels EUA havia ampliat la presència a la regió aquests vint anys, amb desplegaments significatius en tres països i missions més reduïdes en uns quants més. Ara una nova generació de dirigents defensa de restaurar la sobirania de la regió a còpia d’expulsar-ne els EUA. Washington va posar fi a la seva presència militar al Níger i el Txad a final de l’any passat; tres anys abans, el 2021, retirà els darrers soldats que mantenia a Mali.
Aquests països –que, tot i tenir un llarg historial de governs autocràtics i militars, van començar a abraçar la democràcia abans de l’onada de cops d’estat de fa poc– es troben entre els més pobres i menys desenvolupats del món. La població de la regió, amb gairebé dos terços per sota vint-i-cinc anys, creix a un ritme més de dues vegades més alt que no la resta del món i, fins i tot, que no la resta de l’Àfrica. Vora 400 milions de persones viuen al Sahel avui dia; a mitjan segle, es preveu que aquesta xifra augmenti fins a 700 milions.
La desesperació econòmica i la frustració per dècades de desgovern han adobat el terreny per al creixement de la insurgència gihadista i la consolidació de les juntes militars, un còctel tòxic que Rússia ha aprofitat per escampar la seva influència a la regió. Les repercussions d’aquestes turbulències ressonaran molt més enllà del Sahel.
Encara que els gihadistes es concentren ara a consolidar el seu poder al Sahel, la història de l’islamisme demostra com els militants solen utilitzar els bastions locals com a trampolí per a perpetrar atacs contra Occident i més objectius estrangers. La llibertat de maniobra que han aconseguit aquests extremistes al Sahel, afegida a la porositat de les fronteres a la regió i les facilitats a l’hora d’accedir als recursos naturals locals i controlar-los, els proporciona una base d’operacions altament avantatjosa.
És probable que Rússia tampoc no s’hagi donat per satisfeta amb els avenços que ha fet fins ara a la regió. Amb Putin decidit a continuar bastint una hegemonia alternativa a la d’Occident, la presència de mercenaris russos al Sahel l’acosta un pas més a l’objectiu de prendre el control de punts de suport estratègics, tant a la costa Atlàntica de l’Àfrica com al sud de la Mediterrània i la mar Roja, alhora que garanteix l’accés del seu país als recursos minerals –altament cobejats– de l’Àfrica.
En una mirada més àmplia, les turbulències geopolítiques en aquesta regió també guarden relació estreta amb dos debats que fa temps que es lliuren en paral·lel al Sud Global: si la democràcia liberal ha de rebutjar-se en favor d’un ordre polític autocràtic, per una banda, i si cal mantenir els vincles existents amb Occident o bé aprofundir les relacions amb unes altres potències mundials, per una altra banda. Cada cop d’estat que triomfa a la regió comporta, en aquest sentit, un pas més cap al nou ordre mundial que els dirigents militars del Sahel pregonen de manera tan entusiasta.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
