Divendres, 29 de maig, es va esdevenir un fet poc probable a l’aeroport de Barcelona, que, tot i que es podria pensar d’entrada que era una fatídica casualitat, la realitat és que tan sols es podia produir per la manca seriosa del manteniment adequat dels aparells. Va passar en el vol FR 6378, de la companyia Ryanair, de Barcelona a Palma, que sortia a les dues del migdia.

Vam embarcar amb normalitat cap a un quart de dues. El vol era ple. Unes cent vuitanta persones. Tot semblava que agafava aquell aire rutinari dels vols, amb hostesses repetint sense esme les mesures de seguretat i sense que ningú hi parés atenció. Anàvem d’acord amb l’horari previst i l’avió sortia de la zona d’embarcament en direcció a la pista a l’hora que tocava. L’aparell es va engegar i va començar a rodar, però després de minuts movent-se no acabava d’agafar prou velocitat per a enlairar-se. Em va semblar estrany que trigués tant a enlairar-se, i mentrestant pensava: “Si que les fan anar lluny, aquestes companyies de baix cost, a buscar la pista.”

Després d’uns quants minuts amb l’avió engegat, es va aturar. El comandant va agafar el micròfon i en anglès va dir que hi havia aparegut una llum vermella, que semblava que era un petit problema elèctric, que havíem de tornar a l’hangar perquè s’ho mirés un tècnic. I va demanar disculpes.

El comandant no va repetir l’explicació en cap altra llengua. Algunes persones preguntaven en veu alta què havia dit. Un passatger de darrere meu va cridar a una hostessa per demanar explicacions en espanyol. Ella, amable, li va explicar que semblava una cosa petita, que la resoldrien, i que aniríem cap a Palma, ben segur, perquè ells, la tripulació, hi havien d’anar. Ja feia gairebé dotze hores que volaven i la jornada l’acabaven allà.

L’avió va deixar la pista i es va aturar. Ens van dir que no ens moguéssim dels seients. Van passar uns quants minuts i els tècnics es devien adonar que la cosa anava per llarg, perquè les hostesses aleshores van anunciar que podíem anar al lavabo i aixecar-nos. Començava a fer calor. L’aire condicionat anava al mínim. El temps passava. Quan feia tres quarts o una hora, més o menys, que érem dins l’avió van obrir el servei de begudes. Tot i no deixar-nos sortir de l’aparell i que feia calor, no van repartir aigües. Qui volia aigua, l’havia de comprar.

Un rumor ens va animar: semblava que l’avaria s’havia resolt, que ara esperaven per a carregar més benzina a l’aparell. Tot i la situació incòmoda i, per a més d’un passatger, angoixant, la gent mirava de mantenir l’ànim i ningú no va perdre els estreps, si més no, a la banda del darrere. Però ja feia dues hores que érem dins aquella carcassa estreta i de seients incòmodes. Devien ser dos quarts de quatre quan el comandant va anunciar que per a resoldre l’avaria s’havia de desconnectar l’aire condicionat i que era imprescindible que baixéssim de l’avió. Havíem de canviar d’avió. Un sospir col·lectiu descoratjador va arribar fins a la cabina, tot i que teníem ganes de sortir d’aquella gàbia. Uns autobusos ens van tornar a la zona d’embarcament.

De seguida, a l’aplicació de Ryanair, ens van indicar la nova porta d’embarcament. Vam poder anar al lavabo i comprar un entrepà i una beguda (molts no havíem dinat) i de seguida va aparèixer la nova hora de sortida prevista: les 16.20. El número de vol era el mateix. La tripulació, també. Ara tot anava de pressa. La gent seia al mateix seient amb els mateixos companys de viatge. Més d’un parlava de déjà-vu amb un somriure renovat. Una passatgera eixerida també comentava que anirien de pressa a enlairar-se, perquè si un vol té un retard de tres hores o més, la companyia està obligada a tornar l’import dels bitllets. Havíem de sortir abans de les 17.00.

Però mancaven deu minuts per a les cinc i l’avió encara no s’havia mogut. Dins meu pensava: “Si que hi ha trànsit, si que tarden a donar el permís d’enlairament.” I aleshores vam tornar a sentir la veu del comandant. Aquesta vegada era una veu abatuda i incrèdula. Va començar dient: “Això que diré no és cap broma. Aquest avió venia de Torí i sembla que també ha arribat a Barcelona amb algun problema. Hem de reiniciar el sistema, potser així ho resoldrem. Ara vindrà el tècnic. Em sap greu. No m’havia passat mai una situació així. Disculpeu.” Després l’hostessa en espanyol va resumir incòmoda les paraules del comandant.

Ens mantenien dins l’avió. Però pocs minuts després de la increïble i desesperant notícia –dos avions seguits avariats!– el comandant va tornar a agafar el micròfon per darrera vegada, per clavar l’estocada final: “Us explicaré la situació. El meu equip i jo hem començat el torn a les cinc de la matinada. Ja hem treballat dues hores més del que la normativa europea estableix i permet. Continuar en aquest vol voldria dir incórrer en una il·legalitat. Amb la companyia hem convingut que hem de deixar l’avió i ens ha de substituir una tripulació nova. De manera que abandonem l’avió. Haureu de tornar a baixar d’aquest aparell i la companyia ja us informarà de la nova hora de sortida. Em sap molt de greu.” No hi va haver cap motí a bord, però els “Oh!” i un xiulet escadusser sí que van fer impacte en el clatell del comandant.

Tot això va passar que ja devien ser dos quarts de sis. Poc després, per l’aplicació, Ryanair ens informava que la nova hora estimada de sortida era a les 20.10. A mi aquest vol ja no em servia. L’acte en el qual havia de participar a Mallorca començava a les 20.30. Ja no hi arribava. Després de gairebé sis hores a l’aeroport, me n’havia de tornar cap a casa. Davant la porta d’embarcament van quedar poques persones, que, suposo, es van desplaçar a l’oficina de reclamacions de Ryanair.

Aquest cas fa pensar. Que un avió s’endarrereixi entra dins de la normalitat. Que dos avions consecutius s’avariïn no és solament una casualitat lamentable, sinó un clar indici d’un manteniment deficient de la flota.