Dia 25 dC (després del confinament) i l’espant de pensar que podríem acostumar-nos-hi. Obro una llibreta llegada de la mare per fer les rosquilles que fèiem, que les receptes mantenen les tradicions, també les del calendari.

Una tassa de llet, una corfa de taronja, mitja tassa d’oli, mitja d’anís, mitja de sucre, un ou (subratllat: un ou), un sobre de llevat i farina. Ja hi som. Quanta, de farina? No ho diu. Com a la meitat de receptes, hi falten quantitats i temps de cocció, la majoria els donava per sabuts. ‘La farina que admeti’, diria. Què vol dir, això? Només les cuineres ho saben.

Serà Dilluns de Pasqua i el fillol rai, que no recordarà la mona si ningú no li ho diu. Jo sí que hi penso, que no la farem junts, enguany, i que fa massa dies que no ens abracem. Ens hi acabarem acostumant, també? Diuen que els humans ens adaptem a tot. No diuen amb quin cost. I abans que ningú m’ho digui, ja ho sé: problemes del primer món. No és cap competició per veure qui és més desgraciat. I la vida ja era altament fràgil i vulnerable abans del dia zero. Ara ho és en genèric i en global, si bé en graus ben diferents. Però a escala quotidiana, el meu enyor són el verd de les fulles i les manyagues dels nebots.

Ens tornarem a acaronar un dia sense pors ni miraments? Poso a bullir la llet, amb l’oli, l’anís i la corfa de taronja. Hi afegeixo el sucre i ho remeno una estona. Hi haurà xivarri al mercat del dissabte i tocarem la fruita i ens l’atansarem per saber quina olor fa? Apago el foc, que es refredi fins que sigui tebi. Agafarem novament la mà dels moribunds?

El més noble i el més mesquí suren a la superfície. Uns espien des del balcó i delaten veïns a la policia. Uns altres piquen des de l’intèrfon al del quart per demanar-li si li cal res. A quina banda vols ser? En un bol, hi tamiso farina (un parell de tasses, de moment, decideixo) i el llevat. Bato l’ou i l’hi afegeixo, juntament amb la llet escalfada amb la resta d’ingredients. Ho remeno. Les instruccions diuen que hi vagi afegint farina fins que la massa siguin ben dura. Recordarem els sanitaris quan sigui l’hora de decidir els pressupostos i hàgim deixat de sortir al balcó a aplaudir?

Metges que parlen d’un DNI víric, de fer un control de la població mitjançant la geolocalització del mòbil. Teòricament, mesures puntuals, d’emergència. Com els militars patrullant els carrers. Seran mesures extraordinàries o continuaran presents en el nostre dia a dia l’endemà de tot plegat? Quin preu estem disposats a pagar per una suposada seguretat, per una tranquil·litat manipulada? Quanta farina admet? Intimitat versus seguretat. No és la primera vegada que es presenta aquesta falsa dicotomia. Aprofitar l’avinentesa d’una crisi sobtada per a esgarrapar-nos una porció més de llibertat. Doctrina del xoc. No podrem dir que no ho vam veure venir. Quina mena de vida ens volen fer creure que hem d’estar disposats a viure simplement per la por de no morir?

D’acord, la massa ha quedat ben dura. El tercer pas requereix col·laboració, sempre que sigui possible. Tinc preparat l’oli abundant al foc, un plat amb paper de cuina i un plat amb sucre i una mica de canyella en pols. Agafo porcions de massa i els dono forma de rosquilles. Una bola i foradar-la amb el dit pel mig, o allargar-la amb els palmells i fer-ne un cèrcol i ajuntar-ne els extrems. L’oli salta. Les hi vaig deixant amb cura, d’una en una. Ella les va fregint. És el moment més delicat del procés. Al punt, vigilant que no es cremin, controlant la temperatura de l’oli en tot moment. Millor anar-les fregint per tandes en comptes de totes a l’hora, quedaran més ben fregides. Uns segons banda i banda, i anar-les traient del foc i col·locant-les damunt el paper de cuina, que xucli bé l’oli, i de seguida arrebossar-les amb el sucre. Mentrestant, treball en cadena i coordinat, he anat afegint més rosquilles a la paella.

Diuen que han vist cérvols i senglars pels carrers. Què dius ara? Sí, i dofins vora la platja de Barcelona. Caram, deu ser que la natura recupera el terreny que li havíem arrabassat. I diuen que l’aire feia molts anys que no era tan net. L’aire que ens falta aquí tancades? Sí, l’aire que fem passar per la finestra confinada. Abraça’l bé, que feia temps que no era tan bo. Voldria tornar al poble, ara.

La pandèmia i les dones, també. La mare que no pot teletreballar perquè la criatura sense escola no pot quedar desatesa. La dona que vigila la febre i va a la farmàcia i a la peixateria amb tanta cura com pot i, en acabat, fa els lavabos i la bugada. La dona que allarga la tesi doctoral quan la casa dorm. Les dones tancades a casa, amb una doble càrrega, ara més que mai.

He trucat a la residència per xerrar una estona amb la Paquita, diu que està bé. Emplato les rosquilles. La casa fa olor de diumenge mandrós i matafaluga. Avui només tinc interrogants. I la simple certesa que el recer és la proximitat, el tenir-nos amb nom i cognoms i acompanyar-nos. I fer-ho de manera prou crítica per sortir d’aquí sense gaires masegades.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.