Rosana Pastor (fotografies: Prats i Camps).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

“Imperi Austrohongarès”, el sintagma fetitxe de Luis García-Berlanga escrit en un mur molt gran del soterrani del MUVIM, és el fons per a l’entrevista a l’actriu Rosana Pastor (Alboraia, 1960), que en aquests temps convulsos malda per donar forma a l’Any Berlanga. L’exposició és un recorregut per l’obra del cineasta nascut a València l’any 1921, ara fa cent anys. Ací una claqueta, allà la cadira de director i més enllà tota mena d’andròmines que n’evoquen la filmografia.

Hi ha un decret de la Generalitat que avala Rosana Pastor com a comissionada de l’Any i ja ha començat a reunir-se amb uns i altres. Ha de coordinar els equips de treball. Està en contacte amb el conseller de Cultura i amb el ministre de Cultura espanyol, perquè darrere l’Any Berlanga hi ha la Generalitat però també el ministeri espanyol i les diputacions. Pastor ha arribat, diu, amb una motxilleta de projectes i d’idees que a poc a poc vol posar en marxa. Tot això, sense poder fer, encara, trobades presencials amb molta gent.

Una celebració coral, diversa i al carrer

Aquest és un dels motius pels quals l’Any Berlanga anirà més enllà del 2021, que és quan fa cent anys que va nàixer el director de cinema valencià, i es perllongarà fins a la primera meitat del 2022. L’altre és que el mes de març de l’any vinent, la gala de lliurament dels premis Goya de cinematografia es farà a la ciutat de València, com un homenatge més a l’autor de Plácido, Calabuch, La vaquilla i París-Tombuctú, entre molts més films.

L’exposició del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, que romandrà oberta fins al setembre, és un d’aquests actes del centenari. Hi haurà congressos, reunions i revisites als films més èpics, però Pastor voldria que el centenari fóra molt coral, tant com molts dels títols de Berlanga, i es palpàs pel carrer. “Per a mi és molt important que l’Any Berlanga no es quede en una commemoració cinematogràfica i prou i que tan sols la gaudisquen els aficionats al cinema o el públic de les filmoteques. Vull que l’Any Berlanga siga una festa col·lectiva, que la gent vaja pel carrer i topete amb algun objecte i es pregunte: ‘Això què és?’, i que veja que és Berlanga i que sàpiga qui és”, explica.

Un altre tret que destaca Pastor del seu projecte és que vol que la celebració faça saó, que en quedin restes i que siguin fèrtils. I per això, posa l’espill davant alguns dels tòpics del caràcter dels valencians. “Pel que siga, en aquesta terra a vegades construïm sobre elements que vénen de fora i hem tingut molt poca constància a fer que arrelen, i a mi m’agradaria que l’Any Berlanga aprofitara per fer arrelar el sector cinematogràfic, que tots els actes que es facen tinguen una connexió amb la professió, una repercussió futura.”

A la motxilleta que diu Rosana Pastor que du al centenari hi ha també la necessitat que la llavor s’escampi pel territori, que no tan sols la metròpoli gaudisca del centenari. Hi haurà protagonisme dels pobles i ciutats on Berlanga va rodar o on va anar a localitzar. D’això hi ha memòria encara als municipis i es posarà en solfa. La Peníscola de Calabuch, Elda, la Xixona de Moros i cristianos

La importància de l’adjectiu ‘berlanguià’

Preguntem a Rosana Pastor sobre l’adjectiu format a partir del cognom del cineasta. Què li evoca quan algú qualifica de berlanguiana una situació? Recorda que va ser José Luis Borau qui va començar a usar aquest mot i retorna als trets característics dels valencians.

“És veritat que el caràcter valencià té eixa mirada àcida i crítica cap a nosaltres mateixos. A vegades ens dirigim a una persona molt propera i li diem: ‘Com estàs, fill de puta?’ [Riu] ‘Berlanguià’ té a veure amb eixa manera de viure que tenim nosaltres, eixe temperament que a vegades ens du a prendre decisions de manera improvisada. A vegades tenim una manera caòtica de comportar-nos, però és un caos dins un ordre. Crec que dir ‘berlanguià’ és dir l’esperpent passat pel Mediterrani. Situacions que no tenen lògica, que poden semblar disbarats, però que a poc a poc tornen a lloc i es resolen, però que són una mica boges.”

I ací, l’actriu parla de la manera de treballar de Berlanga i explica que se sap que deia als actors: “Aneu fent, aneu fent”, i els feia parlar i actuar, però després els doblava i podia afegir al guió qualsevol cosa que se li hagués ocorregut sobre la marxa. “Ningú no pot negar que hi ha un dibuix, un ordre en totes les escenes. Hi ha sarau i hi ha ordre. Això és berlanguià.”

La vigència de Berlanga, ara

L’exposició del MUVIM fa un recorregut per tota la cinematografia del director. També per totes les èpoques. Cròniques en clarobscur d’una postguerra fonda i d’una transició també allargassada espigolada d’episodis de corrupció i de picaresca resclosida. Referències a guions censurats, imatges molt nítides del garrot d’El verdugo, els balcons festius i les banderetes de paper de Bienvenido Mister Marshall, referències a la trilogia de l’Escopeta nacional, a Moros i Cristianos. És un viatge al fons d’una història recent. La pregunta sobre la vigència de totes aquestes imatges naix sola.

“Continua tenint-ne molta, de vigència. He començat a revisar els films i veig que Berlanga ens conta moltes coses, encara. Coses que tenen a veure amb el nostre caràcter”, diu Pastor, que quan li preguntem quina seria l’obra de Berlanga sobre la covid no en dubta: està convençuda que faria una comèdia, perquè seria conscient que la gent necessita ara productes que mantinguen l’esperit de resistència. “Ara m’agafe als records d’infantesa i pense en el 13 Rue del Percebe d’Ibáñez i crec que Berlanga filmaria una història sobre una finca de pisos on, per exemple, a la planta noble hi hauria persones que intentarien aconseguir ajudes encara que no les necessitaren. A la porteria es reunirien quatre veïns per a fer una funció de teatre. I en el pis de dalt, una pianista eixira cada dia al balcó per tocar… No sé, una gran casa de veïns on en cada pis es visqués d’una manera diferent la pandèmica de covid.”

Les dones de Berlanga

Un dels aspectes que Rosana Pastor, com a comissionada de l’Any, vol que s’estudie és l’univers femení de Berlanga. Ja hi ha gent que hi treballa, com ara Begoña Siles, la directora de la càtedra Berlanga de la Universitat de València, que prepara un congrés on això serà un dels temes d’estudi. També s’analitzarà en unes jornades que prepara la UNED.

“Hem de mirar les coses que tenim davant i n’hem de traure conclusions. Berlanga no va negar mai que ell era un fill del seu temps i d’una manera d’entendre i de retratar els personatges femenins a les seues pel·lícules. Això, vist avui, ens ajuda a entendre el poble que hem sigut, el nostre passat més immediat. Tan sols sabent-ho serem capaços de desmuntar i criticar uns certs engranatges”, afirma l’actriu, que insisteix en els temps que han passat i en l’educació que ella mateixa ha rebut. “Ho tens al moll de l’os. Hi ha un seguit de conceptes i de comportaments que ens han de fer estar molt atentes, a les dones. Literalment, hem mamat una cultura masclista que ha impregnat la nostra vida. Ara es va trencant, però encara és molt alarmant tot allò que hem donat per bo i hem naturalitzat com a dones.”

En aquest sentit, Rosana Pastor és partidària d’estudiar les mirades, de saber i d’ensenyar a contextualitzar no tan sols els films de Berlanga, sinó tota la producció cultural dels anys passats.

Envoltats de cartells de films i d’elements icònics de les filmacions de Berlanga, i mentre els monitors emeten escenes i diàlegs mítics, demanem a Rosana Pastor si es veu en algun dels personatges femenins de Berlanga. “M’agrada el personatge de Lolita Sevilla a Bienvenido Mister Marshall i la Concha Velasco d’algunes de les seues produccions mítiques. També la Mónica Randall de la trilogia de l’Escopeta nacional.”

L’actriu d’Alboraia no hi va treballar mai, amb el mestre. Tot i que li ho va demanar obertament, com va fer Concha Velasco. “Ja saps que jo treballe amb personatges molt particulars i que tinc el meu grup d’actors”, diu que li va respondre. Després van coincidir a Madrid, quan Rosana Pastor hi treballava. “Recorde que em van convocar a l’enregistrament d’un programa de la televisió valenciana sobre erotisme i vaig acceptar tan sols perquè hi havia Berlanga. Vaig coincidir-hi unes quantes voltes més i tinc algunes anècdotes que de moment queden per als meus records.”

Els hereus

Més que hereus, Rosana Pastor prefereix parlar de cineastes en l’estela de Berlanga. I cita Carles Mira i Toni Canet d’Amanece como puedas i la Camisa de la serp. I fins i tot la sèrie de televisió Benifotrem: “Tretze capítols filmats en cinema on l’equip anàvem de poble en poble pel País Valencià, en una acció molt coral, com feia el mestre.” El film El hombre de la nevera, de Vicent Tamarit, és un altre dels exemples que la comissionada cita dels cineastes que respiren Berlanga. Dels actuals, Pastor cita Vicent Monzonís i una dona: Ana Victoria Pérez, Bebe, “que ha fet un documentari sobre un fet molt particular ocorregut ací que té una certa similitud amb una part de Bienvenido Mister Marshall”, diu Pastor, qui, amb més persones treballa activament per posar més noms de dones damunt la taula. Tant de professionals del cinema com de les veus autoritzades que protagonitzaran els actes commemoratius.

La situació de la cultura, ara

Fem l’entrevista a la comissionada tot just quan acaba de tornar d’una filmació a Madrid. Una sèrie per a televisió. No es queixa. En aquests mesos de pandèmia ha pogut treballar en dues produccions audiovisuals. En un moment donat de la conversa interpel·lem la Rosana Pastor política, que va ser diputada al congrés espanyol per Podem, que és membre del Consell Valencià de Cultura i que reflexiona sobre la situació dels treballadors de la cultura afectats durament per la crisi de la covid. Explica que, malgrat tots els entrebancs, s’han pogut fer produccions de cinema i de televisió, i posa el focus sobre els professionals del teatre, de la dansa, de les arts escèniques en general. Parla de l’eventualitat dels contractes i de les dificultats d’accedir als ajuts perquè moltes empreses no tenen la capacitat de tenir personal fix.

“És un món on la gent que hi treballa té moltes ganes i molt de coratge. És una feina vocacional, però això no vol dir que visquem de l’aire o de xafar la catifa roja. Aquells que hi arriben. Hi ha milers de professionals que no passen per la catifa roja i treballen en situacions molt precàries.”

Pastor parla de la generositat d’un gremi que, tot i passar-ho malament, quan no es podia eixir al carrer ha continuat alegrant la vida a la gent a les xarxes socials o als balcons. I és per això que abans d’acabar la conversa aporta una última idea per a traure Berlanga al carrer, fondre’l amb territori i treballar amb un altre col·lectiu molt afectat per la crisi: “Tinc la idea de treballar amb turisme, ja n’hem parlat, de dinamitzar la restauració, d’inventar-nos, per exemple, una ruta gastronòmica Berlanga. Ens podem inventar una tapa Berlanga? Somnie desperta. Voldria escampar molts granets de sorra!”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.