Mentre faig temps per a l’entrevista en un bar sento que la noia del costat parla d’en Romeva. Diu que ara està més relaxat, que la seva vida potser… Per més que m’hi acosti no acabo d’entendre la paraula clau. Sens dubte, tothom està intrigat sobre el seu paper en el futur immediat. Però ell aquests dies es dedica al cent per cent a promoure ‘Pont de cendra’, la seva tercera novel·la, que havia quedat aparcada als magatzems esperant el 27-S. L’acord és que només parlarem de la novel·la, però la pregunta és inevitable: Acabarà bé? La resposta no queda engabiada: ‘Crec que sí, el punt de no-retorn ja l’hem passat, però ens falta una cosa, ens falta empatia.’ La frase continua i s’entén molt més bé al final de l’entrevista perquè la novel·la va d’això: d’identitats, de ponts, d’empatia, d’etiquetes i d’estigmes. De com les coses poden ser fàcils o terribles, tant si són personals com socials. La conversa podria ser un màster en resolució de conflictes o no? Potser només parlem d’una història complexa.

La novel·la ha estat víctima del vostre canvi de vida?
—[Riu.] Per sort ja era feta. Potser la promoció, que s’ha ajornat fins ara.

No voleu dir massa coses?
—De fet, només en dic una.

Quina?
—Tota la novel·la gira entorn de la mateixa idea, del mateix neguit: la necessitat d’entendre que les identitats són realitats plurals i a la vegada dinàmiques. Són el resultat d’experiències, vivències i contextos que evolucionen. El que ens falta com a societat és aprendre a empatitzar i a construir ponts amb les identitats dels altres.

Això no és molt abstracte per explicar-ho en una novel·la?
—Ho aplico al context de la guerra, com és el cas de Bòsnia, i també en un context d’identitat sexual o d’orientació sexual o de relació entre comunitats o de relació entre religions. Com et deia, d’idea n’hi ha una, però té moltes derivades.

També molts missatges?
—Tothom hi pot trobar el missatge que hi vulgui trobar. Qui vulgui llegir una història d’amor la hi trobarà, qui vulgui llegir una aventura també, qui vulgui llegir més enllà també.

El tema de la identitat sexual…?
—Això forma part de la trama i millor que no ho toquem.

A la novel·la anterior tractàveu de la bisexualitat…
—És molt més estigmatitzada que no ens pensem…

Però vivim en un moment en què sembla que la sexualitat no té gaires prohibicions…
—Per molt moderns i avançats que ens creguem que som, avui encara hi ha nens a l’escola a qui fan ‘bulling’ pel fet de ser homosexual o d’estimar diferent. Hi ha gent que la fan fora de la feina o no la contracten perquè han vist al Facebook que són homosexuals. A l’Iran et pengen i aquí no, però passen aquestes altres coses. Hem d’estar alerta. Estem millor que en uns altres contextos però encara hi ha estigmes que fan que la gent pateixi. La llei contra l’homofòbia és una necessitat més que mai. A mi em preocupa que a vegades no siguem conscients del mal que pot fer l’estigma o l’etiqueta. Etiquetem perquè és més còmode. Aquesta necessitat de simplificar el món a través de grups estigmatitza i genera patiment a molta gent.

Evolucionem?
—Per sort, sí. Ara dues persones del mateix sexe es poden casar i abans no. Evolucionem en la mesura que aprenem a viure en la complexitat. Quan aprenem que la complexitat no és el problema sinó l’oportunitat és quan evolucionem.

Això és molt teòric.
—Oh, no! Per què es disparen uns obusos al mercat de Sarajevo i maten la gent? Perquè algú ha estigmatitzat aquell grup i ha dit aquells que viuen allà baix no són persones, són diferents de tu i els pots fer mal sense tenir mala consciència. La complexitat és entendre que en alguns aspectes no són com tu, però en uns altres ho poden ser. Això no és teòric, és dramàticament real. En el moment que entenem que el fet que tinguem una diferència amb els altres no impedeix que hi hagi uns altres punts de connexió, vol dir que assumim la relació d’una manera diferent. Si ens limitem a dir que com que som diferents no tenim cap connexió, el que fem és generar una relació que es basa en la separació. El que és molt teòric és que el pont és impossible. La complexitat exigeix la dimensió múltiple de les identitats. Una situació extrema porta a una guerra, en una situació no tan complexa al conflicte, al racisme, al masclisme, a l’exclusió social… Responen a un fet.

Parleu de tolerància.
—D’empatia.

L’empatia és més difícil que no pas la tolerància?
—És clar, la tolerància vol dir acceptar, l’empatia vol dir entendre, posar-me a la teva pell i pensar què faria jo en el teu lloc. La tolerància està molt bé, però prefereixo parlar d’empatia perquè genera ponts. En canvi amb la tolerància pots viure separadament: tu a la teva habitació i jo a la meva. L’empatia és anar una mica més enllà, és entendre que tenim un punt de connexió. Jo vull fer valer el pont, encara que a vegades la millor relació possible és la tolerada i no pots anar més enllà.

Tots en posem d’etiquetes.
—Sí, però quantes vegades no t’ha passat que aquella persona que tenies etiquetada d’una manera te la canvien de context i descobreixes que és una persona radicalment diferent. Què vol dir això? Doncs que jo m’aplico la premissa i quan crec que tinc un prejudici em pregunto: ‘Aquesta persona fora d’aquest context com seria?’

Això feu?
—Viure una guerra per dins va fer que jo que venia amb molts prejudicis i tenia molts estereotips sobre moltes coses, canviés molt. Viure la guerra et porta a canviar estereotips. Jo sóc molt refractari a l’etiquetatge. A vegades és inevitable pel mateix relat, però amb gent que no t’entendries mai sempre hi ha aquell espai, aquell pont, aquella connexió. Vaig escriure el llibre per contestar això, l’estigma. A mi m’afecta molt quan m’etiqueten.

Doncs deveu haver patit molt, en aquesta campanya?
—En aquesta i en totes perquè és un reduccionisme molt empobridor.

Sovint, per acostar-nos a les coses l’opció més fàcil és posar una etiqueta.
—L’etiqueta és la porta o la finestra però no l’habitacle. Tots som tres ‘jo’ a la vegada. El que tu ets, el que creus que ets i el que els altres veuen que tu ets. A mi, de les etiquetes, me n’interessa desmuntar-les, és una cosa que m’apassiona. Els meus amics ja ho saben, sempre sóc el tocaperes que quan malparlen d’algú ho desmunta tot. Jo ho veig en la mesura que jo pateixo el conflicte entre el personatge i la persona. Sempre hi ha un xoc. L’etiqueta és una singularització del personatge, però la persona és molt més. En una guerra aprens que això, en un context determinat, és una manera de posar-te una diana al damunt. De l’etiqueta al tret hi ha un pas.

Per més que escriviu us serà difícil de superar la frase de ‘Som el vent’. Crec que no la superareu mai escrivint.
—Aquesta frase en el fons no és meva. En el fons res no és teu.

Jo hi era, la vàreu dir.
—Sí però té una autoria: és d’en Joan Carreras i té tot el dret que se li reconegui. En un moment determinat durant la campanya, intentàvem trobar el que volíem dir, però tot el vocabulari marí era molt suat, i de cop en Joan va dir ‘Raül, ja està: som el vent.’ Les coses no són mai el que semblen i no t’acaben mai de pertànyer. Tots som la suma del que els altres ens han donat.

A la novel·la l’atzar és decisiu? És aquest un dels missatges.
—No. Jo em pregunto fins a quin punt l’atzar és casual o és buscat. Existeix l’atzar o és induït? L’atzar és causal o no és casual. Tu has de ser-hi, allà, perquè passin coses. Si hi ets pot haver-hi una connexió que no era visible. No trec el mèrit a l’atzar perquè té un paper, però mai no és cent per cent determinant.

Si el vostre tema és la identitat per què no us atreviu a fer una història tocant el tema de les identitats al nostre país?
—No ho saps mai, potser acabarà passant. Això que vivim és molt important. La història que explico a ‘Pont de cendra’ m’ha costat deu anys de fer-la. A vegades és bo agafar distància. Les emocions quan estan revoltades et poden desorientar. Quan parles d’un àmbit emocional és bo de deixar reposar i que es faci el pòsit, que no deixa de ser les emocions calmades.

Aquí teniu teca. No hi ha conflicte, però….
—Sempre hi ha conflicte. El conflicte no és dolent. Si el saps gestionar no és un problema en si mateix. En el fons, és una disparitat d’opinions, de criteris i de punts de vista. És clar, jo vinc de la formació de resolució de conflictes. Quina és la norma zero per a resoldre un conflicte?

No ho sé.
—Posar-lo sobre la taula.

Però parlar d’identitat a Catalunya es va tornant difícil?
—Tothom fa servir el concepte segons els seus interessos i/o prejudicis. És un concepte instrumental i que pots utilitzar segons allò que tu vols. Què faig amb això? El pots utilitzar per marcar distàncies i justificar una guerra o per construir oportunitats o per construir relacions diferents. Jo no me n’amago: la utilitzo per visualitzar un pont que d’una altra manera no veuria. Tot té una intencionalitat, res no és innocu. La pregunta és: quina intenció tens? Llavors tu decideixes si construeixes un pont o dispares un tret.

Feu literatura política?
—En ficció puc fer unes reflexions que en format d’assaig no serien possibles. Intento fer compatible els dos àmbits. Si faig literatura política? Parlo d’activitats humanes, entre les quals les que jo he viscut i, òbviament, hi ha la política però també altres coses.

Només una pregunta de l’actualitat política. Això acabarà bé?
—Crec que sí, el punt de no-retorn ja l’hem passat, però ens falta una cosa, ens falta empatia.

Cap a qui?
—De tots amb tots. Som en la fase que, a mesura que anem construint aquests ponts, arribarà a una situació de normalitat, que vol dir que si una majoria vol una cosa s’ha d’acabar acceptant.

Després de sentir-vos parlar de la novel·la, veig clar que us heu dedicat a crear aquesta empatia de què parleu durant la campanya. 
—En tots el àmbits de la vida, sempre m’he sentit més còmode fent de pont que de trinxera. Però passa que els ponts tothom els trepitja i acabes rebent de tot arreu. Si algú em situa en una trinxera jo sempre en surto. Els dic, nois ho sento molt.

A les entrevistes de política no estàveu tan relaxat.
—No [somriu]. Agraeixo molt parlar així…

No hem parlat dels ‘Amants de Sarajevo’ ni de moltes coses, però no podem passar per alt Jules Verne. Amb ‘Pont de cendra’ li heu fet un homenatge?
—Sí, és una persona que és capaç d’imaginar realitats que superen els marcs establerts. En els altres llibres que havia fet buscava llibres d’aventures. Sóc lector i m’agrada que els llibres et facin passar una bona estona. Jules Verne té dos elements excepcionals. La ciència-ficció és un dels grans invents de la humanitat. És el paradigma de la necessitat que tenim de trencar els marges establerts. A més té aquella capacitat de fer-te viure aquella d’història, de fer-te’n partícip. A anys llum per a mi és una referència a l’hora de buscar aquesta empatia amb el lector, que el lector se senti part d’aquella història que explico.

—Teniu pretensions literàries?
—No, tinc pretensions de fer-ho bé que, és diferent. Tinc clar en quina lliga jugo: jo faig ficció i la literatura és una altra cosa. Per fer literatura has de tenir un domini del llenguatge, de l’estructura narrativa que jo no tinc, en sóc molt conscient. Dit això, quan jo faig una cosa sempre intento que sigui una mica millor que l’anterior. A mi m’agrada veure que la gent millora, que quan cau s’aixeca, que quan s’equivoca corregeix. Jo intento aplicar aquesta manera de fer.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb