Roma és amor

Llavores esclataven
més alts els plors al Cel…
‘En la mort d’un jove’, Joan Maragall

Tenies la pell blanqueta, t’estrenaves a la platja i la Margarita et tenia a l’ombra, amb un barret i ben empastifat de crema protectora. Eres petitó i bonic i jo volia agafar-te. Un temps després ja podíem jugar plegats tots tres, al pati de casa teva, i de tant en tant ens acostàvem a la taula on els pares allargaven les postres per agafar una altra trufa de xocolata. Ens mullàvem, fèiem corredisses pel passadís del pis de dalt, que aleshores ens semblava llarguíssim i tenebrós. Un dia ja havíem crescut, ve-t’ho aquí. Ens anàvem trobant per alguna banda o per alguna altra de Vilafranca. Tu sempre amb aquell somriure que desbordava deler de viure i trapelleria. Et coneixia tothom. Hi havia el saxo, l’escola de música, la Big Band, i els anys d’esplai, la festa major, els castells, els Cercolets, els Diables, les sortides amb bicicleta, i tu, encomanadís, en cada cosa que feies, fins i tot rere el gest tan rutinari i monòton d’obrir la porta d’un local. Un dia em vaig desmaiar sortint de la Moderna i quan vaig obrir els ulls et vaig veure, que m’havies agafat, i jo vaig murmurar, quina vergonya, mentre agraïa que hi fossis, que fossis tu, i vas fer, però què dius, dona, amb aquella cara que era un no-ha-passat-res, amunt. És ben bé que hi ha somriures sanadors. L’última vegada que ens vam veure em vas explicar que treballaves a l’aeroport de la Seu, que t’havies fet mecànic d’helicòpters, i que hi estaves tan bé. Content i la mar de feliç. Ben mirat, com sempre.

Per a la majoria és poc més que un teletip asèptic i un, ai, pobres. Jo mateixa em vaig trobar editant la notícia sense saber encara que un d’aquells morts no em seria un mort més i prou, com els que es reporten de tant en tant, perquè els accidents passen… Hi hauríem d’estar acostumats, però no, la vida no prepara per a això, i ens entristim i indignem a parts iguals, perquè no toca, perquè és injust, perquè mira que n’hi ha, de fills de puta que no els trobaria a faltar ningú si es morissin. Trenta anys. Aquesta no és una necrològica que passes amb el dit i avall. Arriba un whatsapp, i un altre, i com vols pair-ho, això. Accident d’helicòpter. Un tweet per aquí, una foto per allà, barrejats entre mems, acudits i els bocins de vida que escup cadascú, i tot d’una res no té sentit i és un orgue de gats, i t’ho mires amb cara d’ensumar merda, perquè és una bona merda, això, i tanques d’un cop l’ordinador, silencies el mòbil i et brolla el plor. És difícil d’escriure res quan tens una notícia així clavada a l’estèrnum. Vull abraçar fort la Margarita.

Miro fotografies on et vessa el goig, llegeixo els missatges que et deixen a les xarxes. Hi ha una pena fonda, aquests dies, a Vilafranca. També hi ha una gratitud sincera de molts que et recorden. Perquè eres tot generositat i afecte. Diu un amic que té una sensació de pau estranya, la de veure que tanta gent t’estimava tantíssim. No tinc ni idea de quin és el sentit de la vida, però haver-hi deixat aquesta petja entre els qui s’han encreuat amb la teva bé vol dir que has fet que valgués la pena.

Te’n vas anar el sis de juliol de 2020, volant, al costat del pilot Haritz Galarraga. Al matí s’havia mort Ennio Morricone. Tu ets un titular petit, a la majoria sense nom propi. Però prou que ho sabem, que és difícil, el consol. Jordi Figueras Roma. Per a la majoria eres el Roma a seques. Roma, que és amor.

Que descansis en pau, vell amic estimat.