foto roger bartra
Foto: Carlos Antonio Sánchez

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Durant l’exili espanyol de 1936 a 1950 van arribar a Mèxic poc més de 20.400 espanyols, molts dels quals provinents de Catalunya. La seva influència es va reflectir en els àmbits de les arts, les lletres, els centres d’educació superior i en la societat mexicana. Entre aquests milers d’espanyols van venir la periodista Anna Murià i el poeta Agustí Bartra, que es van establir a Mèxic a l’agost de 1941. Un any més tard naixeria Roger Bartra Murià a la Ciutat de Mèxic.

El professor Bartra es defineix com un típic fill de la República que va perdre davant el feixisme franquista, amb la peculiaritat de ser bicultural, de tenir dues llengües; també es reconeix al mateix temps com a llatinoamericà i com a europeu, encara que detesta els nacionalismes. La seva llengua materna és el català, és part de la seva herència i també de la seva educació.

Roger Bartra es va llicenciar a l’Escola Nacio­nal d’Antropologia i Història en 1967. Va cursar estudis de mestratge en ciències antropològiques a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i es va doctorar en sociologia a la Sorbona de París. Des de 1971 forma part del cos acadèmic de l’Institut de Recerques Socials de la UNAM.

Per a l’entrevista amb Mètode ens rep al seu cubicle situat a l’Institut de Recerques So­cials a la ciutat universitària de la capital del país, uns dies abans del tancament per temps indefinit de les instal·lacions arran de la pandèmia de COVID-19.

L’entrevista se centra en les reflexions sobre l’efecte placebo i la consciència artificial que plasma en el seu llibre més recent, titulat Chamanes y robots (Anagrama, 2019). Explica que va sorgir des d’una obra anterior titulada Antropología del cerebro (Fondo de Cultura Económica, 2007) en la qual realitza un viatge antropològic a l’interior del crani a la recerca de la consciència. Actualment, els seus estudis s’enfoquen a les xarxes neuronals i a la condició neurobiològica dels humans i el seu entorn cultural. La hipòtesi del seu viatge es basa en la idea que la consciència no està tancada al cervell com un òrgan, sinó que reconeix els exocervells, que representen tot el que es cons­trueix de manera externa al crani producte de l’ambient, d’altres éssers humans i de les interaccions socials i amb altres éssers biològics que generen transformacions i canvis.

Trobem cada vegada problemes més complexos i per a solucionar-los es requereix un pensament integral i més clar. S’esperaria transitar per cruïlles més naturals entre les disciplines?

Parteixo de la idea que si volem resoldre qualsevol problema, cal utilitzar totes les eines disponibles vinguin d’on vinguin. Si pertanyen a les ciències naturals, la física, l’astronomia, l’antropologia, la sociologia o l’economia, això no importa pas. Això xoca amb l’administració acadèmica, que es basa en compartiments separats on se segueixen diferents tradicions.

En la seva obra parla sobre les necessitats perquè existeixi la consciència humana, quines serien les necessitats perquè existeixi la consciència robòtica?

Faig una analogia. La consciència humana es dona en el moment en què els primers humans com els homínids acudeixen a pròtesis externes, no solament físiques, sinó sobretot d’índole simbòlica. Per a orientar-se necessitaven símbols, i aquests primers símbols van originar la parla i elements simbòlics per a assenyalar llocs, etcètera. Aquí es dona, diguem, això que anomeno exocervell, producte d’un procés natural, complex i gradual, no per alès divins o per algun déu. Però en el cas de la intel·ligència artificial i dels robots, aquí sí que hi ha un déu que som nosaltres, els qui els construïm. És una diferència molt gran perquè aquí estem en el territori de l’artificialitat, és a dir, del que podem construir –imaginar primer i construir després– per a convertir-nos en els déus capaços d’insuflar una ànima a una màquina i convertir-la d’objecte en subjecte. Llavors prenc l’exemple de l’exocervell i una de les formes pot ser construir un robot que sigui capaç de generar un exocervell, amb capacitat de generar un proto-jo. Aquí especulo i considero que aquestes realitats externes a la màquina que s’està convertint en subjecte poden ser de naturalesa mecànica però també podríem ser nosaltres mateixos. Un altre exemple, parlant dels videojocs, podria ser la possibilitat que aconseguim tal sofisticació i tal intel·ligència que ens converteixi en la pròtesi humana biològica d’una intel·ligència artificial enganxada al videojoc. El fet és que, si no hi ha aquesta connexió entre això intern del cervell, sigui el que sigui que controli una màquina, i una cosa externa, com un mitjà social i cultural, és molt difícil que sorgeixi aquesta singularitat que seria la consciència artificial.

Què és la consciència?

La consciència és bàsicament informació que, per tant, es pot passar d’un mitjà biològic a un mitjà mecànic o artificial. Aquí no hi hauria pròpiament la creació d’una intel·ligència artificial perquè veritablement seria la consciència crescuda en un medi natural trasplantada a un altre lloc. S’ha especulat molt sobre això, existeix tot un corrent dels transhumanistes i els posthumanistes que pensen en aquests termes. Es generaria una maquina amb consciència però exportada a un medi mecànic.

Què pot compartir sobre la recerca o l’enginyeria de consciències artificials?

És una aposta molt viva que funciona, per descomptat, en la imaginació, en la literatura, en l’art, en la ciència-ficció, però també d’una manera molt poderosa en els camps de l’enginyeria dedicada a construir màquines intel·ligents. Cap enllà anem. La punta en recerques i desenvolupament de tecnologies la porten les grans corporacions com Google, que han creat casos d’intel·ligència artificial summament sofisticada com ara les màquines que juguen. Considero que s’ha aconseguit una cosa realment molt important, que és tenir màquines amb major capacitat de memòria que els humans des de fa molts anys. El progrés més important és que s’ha fet un salt en la programació de màquines que són capaces d’aprendre totes soles. També considero que l’aprenentatge profund ha estat una autèntica revolució que s’està aplicant per tot arreu, fins i tot la policia l’usa per a reconeixement facial o els metges, que poden determinar càncer en la pell amb un telèfon mòbil. És a dir, sí que tenim elements d’autonomia. En definitiva, estem entrant en un món nou, tot i que estem en una etapa molt primitiva encara. Però ja hi ha els elements d’aquestes màquines a les quals intenten col·locar-los una pròtesi externa que els ajudi.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Ana Claudia Nepote. Professora a temps complet de l’àrea de Comuni­cació Social en la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic campus Morelia. Integrant de la Xarxa Mexicana de Periodistes de Ciència, A. C.

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.