Rodoreda no s’acaba mai

L’escriptora Mercè Ibarz la va definir en una entrevista a VilaWeb en motiu de la publicació del seu Retrat de Mercè Rodoreda com “una bèstia misteriosa i refulgent com les espurnes d’un forat negre”. El cert és que aquest forat negre, aquest misteri que embolcalla l’autora de Mirall trencat, no ha deixat mai d’interessar lectors, estudiosos i biògrafs. Per això, no ens ha d’estranyar que les novetats rodoredianes arribin de dues en dues, o de quatre en quatre, com ha estat el cas. En concret, ara mateix a les llibreries podem disposar de les reedicions de Mercè Rodoreda i el seu temps, la biografia escrita per la poeta Marta Pessarrodona (Rosa dels Vents), i d’Agonia de llum, la poesia de Rodoreda editada i prologada per Abraham Mohino Balet (Godall Edicions), i les novetats de l’estudi L’Odissea de Mercè Rodoreda, de Jordi Julià, guanyador del II Premi d’Assaig Ricard Torrents (Eumo), centrat justament en Món d’Ulisses, un dels projectes poètics de l’escriptora, i Afinar l’estil. La reescriptura de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda a partir dels comentaris d’Armand Obiols, d’Eva Comas Arnal, editat per la Fundació Mercè Rodoreda (IEC).

La Rodoreda poeta

L’any 1946, Mercè Rodoreda vivia a París. Les cendres de la guerra europea encara fumejaven, i els records de la fugida, dels bombardaments i de la fosca etapa en què el seu company, Joan Prat – Armand Obiols, havia estat obligat a treballar pels ocupants nazis, eren ben presents. A més, havia començat a patir un dolor al braç que se li agreujava quan escrivia. L’escriptora, que no havia escrit ni una paraula d’ençà que se n’havia anat a l’exili, feia poc que havia començat, per mitjà dels contes, el retorn a les lletres. Les novel·les, encara eren lluny. Tal com escrigué a Anna Murià: “I vaig deixar d’escriure contes. No pas per horror a la literatura, sinó perquè de mica en mica se’m va paralitzar el braç dret. Podia cosir, d’això vivia, fer totes les feines de casa, el que fos, menys escriure. Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven, i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos.”

Però causes més profundes que un dolor al braç expliquen la crisi que passava Mercè Rodoreda, i que va fer que a trenta-set anys es posés a escriure poesia. La dona d’Obiols, Montserrat Trabal, havia anat a Bordeu a provar de salvar aquell matrimoni trencat, i Rodoreda se sentia abandonada i tornada a assenyalar com l’amant, l’altra. La crisi sentimental es va convertir en literatura. En una poesia que va començar a escriure sota la influència decisiva i el mestratge de Josep Carner.

Satisfet, el príncep mateix explicaria en carta a Josep Miracle aquella conversió de la prosista en poeta: “Hi ha prodigis. Vegeu per exemple, el cas de Mercè Rodoreda. Un dia, a París, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos. ‘Impossible –em va respondre–; ni tan sols posseeixo l’instint del ritme.’ ‘Això és el que us penseu. Prometeu-me de fer el que us diré –li vaig respondre–. Us tanqueu cada dia vint minuts i llegiu en veu alta vint o trenta hendecasíl·labs, sempre els mateixos, tantes vegades, com us càpiguen en aquell temps.’ Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’Odissea (Aquesta és la primera vegada que consigno el cas en el paper, però estic més content d’aquella intuïció que de cap dels meus poemes).”

Precisament, a l’estudi del procés d’elaboració d’aquells versos inspirats per l’Odissea d’Homer i la seva pròpia experiència d’exiliada, que Rodoreda va començar a escriure cap al 1948 i no va acabar, és consagrat el volum que va guanyar el premi Ricard Torrents Bertrana d’Assaig. De fet, el seu autor, l’escriptor i filòleg Jordi Julià, no s’està de considerar Món d’Ulisses “un dels millors llibres de poesia catalana escrits durant l’exili del 1939”. Ara, gràcies a la reedició preparada per Mohino, podem tornar a llegir-lo, juntament amb la resta de producció de la Rodoreda poeta, gens negligible, i, alhora, entendre una mica més aquest capítol de la seva vida.

Una biografia feta amb amistat i admiració

Quan li van proposar d’escriure un llibre sobre Mercè Rodoreda, la poeta Marta Pessarrodona va tenir clar que escriuria una biografia. La que havia escrit Quentin Bell sobre Virginia Woolf li havia canviat la vida i, lectora compulsiva d’aquest gènere, va treballar-hi durant tres anys. L’havia coneguda l’any 1969, el dia que l’escriptora presentava la nova versió d’Aloma a la llibreria Cinc d’Ors, on ella va assistir acompanyada de Gabriel Ferrater, la seva parella. La relació d’amistat es va teixir després, l’any 1980, a la terrassa del Sandor de la plaça de Francesc Macià, quan Rodoreda va anar a fer unes gestions a l’editorial Edhasa i va retrobar-la com a responsable de les edicions catalanes de la casa fundada per Antoni López-Llausàs. Segons Pessarrodona, Rodoreda “la va triar” i aquells darrers anys de vida prop seu van ser una mena de mestratge.

El resultat és una biografia feta amb amistat i admiració que, tot i tenir quinze anys, es pot llegir o rellegir amb interès. Sense variacions, més enllà de correccions d’errades, la nova edició inclou un pròleg en què Pessarrodona apunta un interessant vincle entre Rodoreda i Ferrater, com a dues persones amb una fixació per la infantesa. Una infantesa que no deixava de ser el món mític d’abans de la guerra que van veure desaparèixer.

El procés de redacció d’una novel·la, per dins

“Diria que la seva obra és un desplegament d’estil, com ho és, al meu entendre, l’obra d’un escriptor tan distint a ella com és Josep Pla”, diu Pessarrodona en aquest pròleg del 2021. Com una mena de ressò, Eva Comas es proposa al seu estudi de detectar com es va anar construint aquest estil a partir de les diverses reescriptures que Rodoreda va fer de La mort i la primavera –una novel·la que ha viscut un renovat interès els darrers anys– i que es conserven a la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. Començada l’abril del 1961 com un conte que es va anar allargassant i que primerament s’havia de titular Ombres de primavera, la novel·la més fosca de Rodoreda va anar creixent, versió rere versió, sota la mirada crítica i consellera del seu company de vida i literatura, Armand Obiols.

Ell era a Viena, on treballava a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, i ella continuava vivint a Ginebra, on s’havien instal·lat tots dos després de l’etapa de París. Entre aquestes ciutats europees, es va teixir un diàleg de depuracions, revisions i reescriptures obsessives d’un text que, finalment, Rodoreda deixaria estar cap a l’any 1963 –tot just un any abans havia publicat el seu gran èxit, La plaça del Diamant– i no la reprendria fins als seus darrers anys. Però, quan ho va fer, Obiols ja no hi era per a llegir-la. S’havia mort l’any 1971.