Mercè Ibarz: “Rodoreda era una bèstia literària misteriosa”

Mercè Ibarz acaba de publicar 'Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries), una aproximació narrativa a la vida i l'obra de l'escriptora que convida a llegir com una gran autora europea

VilaWeb
Joan Safont Plumed
07.03.2022 - 10:39
Actualització: 07.03.2022 - 11:39

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954) acaba de publicar Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries), un relat sobre l’autora de La plaça del Diamant que pràcticament podem llegir com una novel·la i que esdevé una peça clau de la narrativa de l’escriptora. En aquest llibre refon i reescriu la primera aproximació literària de l’any 1991 i el Rodoreda. Exili i desig (2008), i en surt un volum que no és volgudament una biografia, sinó una aproximació subjectiva i en primera persona a una escriptora total, de categoria europea.

Quan us aproximeu per primera vegada a Mercè Rodoreda, dieu que se’n tenia una imatge pública molt concreta. Però vós, quina en teníeu?
—Molts lectors de la meva generació i més joves troben Rodoreda bleda, cursi, fleuma. És incomprensible, i només vol dir que o se la llegeix poc o malament, amb idees preconcebudes. Ja llavors als vuitanta, em semblava una punk. Les seves imatges són negres, dures, i la seva obra se la pot veure com un recorregut a través d’aquesta negror, d’aquest “no future” que deien els punks. La seva darrera novel·la, La mort i la primavera, que va començar a escriure al mateix temps que La plaça del Diamant, però es va publicar pòstumament, sembla que camina cap a una certa llum. Després de la mort, ve sempre la primavera.

De fet, La mort i la primavera ha estat durant molts anys un llibre incomprès que fins ara no sembla haver trobat el seu públic.
—Això era previsible, però calia esperar. La mort i la primavera no és una obra fàcil, i calia que arribessin els seus lectors. La història de la literatura està plena d’exemples així. Els lectors catalans no estaven preparats per a un llibre tan desconcertant. Aquest neguit que provoca la lectura de la novel·la sembla que l’acceptem en altres autors, però no en els nostres, de qui esperem una altra cosa. Una cosa que sovint és més senzilla de pair.

Proposeu de llegir Mercè Rodoreda com una autora europea, en el context dels seus coetanis europeus i nord-americans.
És una de les veus del cor de la literatura europea i americana de postguerra que conformen tants escriptors de categoria, com ara Marguerite Yourcenar, William Faulkner i Rosa Chacel. Llegir-la en clau catalana exclusivament és reduir-la i reduir-nos a nosaltres com a lectors. Rodoreda escriu la seva obra a Bordeus, París, Ginebra (Llemotges i Viena també compten), enmig d’una guerra apocalíptica i d’una postguerra difícil. La seva obra i la seva vida són indestriables de la dimensió europea de les tragèdies del seu temps, començant per l’assassinat d’Andreu Nin i la destrucció de la Catalunya republicana.

Com definiríeu Mercè Rodoreda?
—Una bèstia literària misteriosa i refulgent com les espurnes d’un forat negre.

Una part de la incomprensió que va haver de suportar es deu al fet que va deixar marit i fill i es va unir a l’exili amb un home que també era casat?
—Quan va tornar per primera vegada l’any 1949, va copsar el neguit que crearien els exiliats, com Pere Calders o Joan Oliver, que no volien ser del passat, sinó autors del present. Pel que fa a la qüestió més estrictament personal, mentre Calders va fer una nova vida a Mèxic deixant a Catalunya la dona i el fill, el rebuig que va patir Rodoreda pel que en deien “la seva vida de dona”, és clarament sexista i misogin.

Mercè Rodoreda va travessar els esdeveniments més tràgics del segle XX. Dieu que va viure els fets com una aventura, i fins citeu que, en tant que escriptora, li va agradar poder-los viure.
—Estem en temps de guerra i tot això m’hi ha fet pensar molt. Rodoreda parla, anys després, de la fascinació que li causen les guerres, com a escriptora. I diu que un escriptor ho ha de veure tot, i des de fora. Ella és conscient que ho escriurà, perquè l’únic que pot fer és escriure-ho. El doctor Francesc Tosquelles em va dir en una entrevista que hi havia coses que només es podien fer en una guerra.

Hi ha un moment en què escriviu: “La seva obra es mourà entre els marasmes de l’oblit i la fascinació per tot allò que brolla de la guerra.”
Quanta, quanta guerra… és la història d’un soldat que fuig de la guerra per tornar a casa. La mort i la primavera és una al·legoria de la guerra i al retorn a pràctiques gairebé medievals que ha comportat la guerra. La guerra provoca un replantejament a tots els creadors, és un desgavell enorme per als que hauran de reconstruir la cultura.

El relat es basa sovint en les cartes d’Anna Murià, una autora de qui va fa poc heu prologat els contes, i de qui dèieu que servant la memòria de la seva amiga va fer una gran tasca de crítica cultural. Què en podem saber gràcies a les cartes a Anna Murià?
—S’acaba de publicar una biografia d’Andreu Nin en què l’autor despatxa la relació entre Nin i Rodoreda sense investigar-la i desacreditant el testimoni de Murià, perquè no aporta proves. Ella n’era la prova, perquè li ho havia explicat directament la mateixa Rodoreda. Gràcies a Anna Murià sabem quin tipus de dona era i també podem comprendre la seva obra.

De quina manera podem interpretar l’obra de Rodoreda gràcies a les cartes de Murià?
—Edicions La Sal va publicar per primera vegada les cartes i a la segona edició, a Edicions de l’Eixample, Anna Murià conta per què La plaça del Diamant no va agradar als exiliats de Mèxic. No hi van trobar l’heroisme que buscaven, sinó l’heroïna d’una postguerra que ella havia conegut a França, però que era igual que la que es vivia a Barcelona. La gana, la misèria, les zones fosques i el col·laboracionisme era el mateix que va poder veure l’any 49 a Barcelona. Allò era material literari de primera.

Parleu d’Andreu Nin, que, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, forma part dels homes que envolten Rodoreda. Què tenen en comú?
—Una vegada ha vist que s’havia equivocat casant-se amb el seu oncle, Mercè Rodoreda ja no està per punyetes. Busca homes que la puguin acompanyar en el camí literari. No mentors, com s’ha dit, però sí que, com deia Murià, intenta agradar a homes importants. I tots tres ho són en el camp cultural. No sé si de Nin l’atrau més la seva aura de revolucionari o el fet que ha traduït Tolstoi. Trabal és un autor que ha modernitzat la literatura catalana i Obiols és el cervell de la Colla de Sabadell que formen amb Joan Oliver. En aquest sentit, el trencament de l’amistat entre Trabal, Oliver i Obiols que es produeix a Roissy-en-Brie és terrible.

Quines conseqüències va tenir aquella divisió entre els amics?
—És una esquerda cultural de la qual encara no ens hem refet. Quan mor Trabal a Xile, podem entendre el silenci d’Obiols com la prova que la ferida no s’ha tancat.

La ferida de Rodoreda, però, era la família?
—Aquest és un dels forats negres de la Rodoreda persona. Ella va acabar interpretant la relació amb el seu oncle, l’incest, com una maledicció, de la qual derivava la malaltia mental del seu fill o d’altres infortunis familiars.

Us volia preguntar sobre la mitificació de la infantesa que va fer en entrevistes i pròlegs.
—A la seva literatura les infanteses no són felices, però aquest mite de la infància és el refugi que es crea per escenificar el retorn a Barcelona una vegada ha tingut l’èxit de La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies. La casa familiar desapareix amb la nevada del 62, i tot i que es compra un pis al carrer de Balmes, no reconeix res de la ciutat. Ha canviat el clima cultural, i no se sent còmoda, perquè el franquisme ha estat, també, una guerra cultural. Per això s’inventa el mite de la infantesa i repeteix que tots morim a dotze anys. Era l’únic que podia salvar de la seva vida anterior a la guerra.

Defenseu la importància de la primera versió d’Aloma. Per què aquest intent d’esborrar el passat d’abans de la guerra?
—Reescriu Aloma de dalt a baix. De fet, la seva obra posa de manifest allò que Balzac en deia “les il·lusions perdudes”. El que hem perdut no tornarà, no existeix, i no s’ha de mitificar. Murià, Calders, Tísner o Oliver no mitifiquen el món d’abans de la guerra, però sense l’època república no serien qui eren.

Relativitzeu el paper d’Obiols com a mentor literari de Rodoreda, en un clixé de Pigmalió que té un aire masclista.
—Hi ha una idea força estesa segons la qual abans de marxar a l’exili Rodoreda no havia llegit res. Bé, tu mires Aloma i és ple de cites literàries i els contes que escriu abans de la guerra denoten bones lectures. En tot cas, un mentor no és mai l’autor. No ens enganyem. L’obra la fa l’autor i el geni, com diu la Murià, el tenia ella.

I l’editor Joan Sales, quin paper hi té?
—Sales va ser un editor essencial per a ella. La seva devoció pels llibres de Rodoreda era superior a la d’altres editors, i s’ocupa per exemple de les traduccions, que per als autors de literatures petites són essencials.

En un vincle sorprenent, poseu de manifest la relació entre Julio Cortázar i Rodoreda.
—Als seus papers, Rodoreda anota la impressió que li va causar Cortázar, que treballava a l’ONU a les ordres d’Obiols, per a qui el més important era escriure. Allò era el que necessitava sentir.

En un context que la tenia per una bleda i l’únic interès semblava ser la seva vida privada, com es va rebre el vostre primer llibre?
—Va sortir en una col·lecció que va muntar Xavier Folch que s’adreçava tant a joves com a adults. No va acabar de funcionar, tot i que em van donar el premi Serra d’Or de literatura juvenil. Segurament va tenir més ressò entre els professors de literatura. A banda d’això, va ser el meu primer llibre literari. Escrit amb voluntat d’estil i, immediatament, em va provocar les ganes d’escriure les meves coses. La influència més gran que em va provocar Rodoreda és que vaig poder escriure La terra retirada l’any 1992. El millor que pots fer davant d’un escriptor que admires no és imitar-lo, sinó ser tu mateix.

El llibre és important en fons i forma, i en comptes d’adoptar la forma d’una biografia, opteu pel retrat literari. A més, és un llibre sobre Mercè Rodoreda, però també una obra narrativa de Mercè Ibarz.
—Per escriure el meu retrat no ho sé tot de la Rodoreda persona, ni en tinc cap necessitat. Es tracta d’un retrat, com si es tractés d’una pintura, i en aquests casos s’expressa tant el pintor com el model. Aquest és un llibre de narrativa, no és un llibre d’assaig i prou. D’una narrativa com la meva que està empeltada d’assaig.

Heu accedit a noves dades sobre Rodoreda, però, narrativament, com heu canviat vós en aquests anys?
Rodoreda. Exili i desig ja era un llibre molt personal, on ja intervenia en primera persona i feia unes lectures molt agosarades. Uso tant la tercera persona per parlar de Rodoreda, com la primera persona per dir com veig el que explico o quins efectes em fan els seus llibres o els llocs on ha viscut.

Al llarg del vostre llibre hi ha el fil roig del cinema, un art al qual us heu dedicat a bastament com a periodista cultural i investigadora, i que té una gran influència, també, en Rodoreda.
La plaça del Diamant és una novel·la neorealista, sens dubte, amb alguns elements fantàstics, com les al·lucinacions. La generació de Rodoreda és la del cinema, i ella havia escrit a Mirador sobre les vampiresses del cinema. El cinema et permet veure l’aire dels temps.

Finalment, una curiositat: la vau conèixer personalment?
—Com a periodista vaig fer la crònica de dos actes on hi era: una presentació a Ona i la inauguració de la placa que es va col·locar a la plaça del Diamant. Però la meva generació no necessitava tocar els escriptors. N’hi havia prou que existissin.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies