S’acaben les festes i, potser, la proposta que faré no us vindrà de nou perquè ja heu vist l’exposició a la Miró sobre els escacs justament aprofitant aquests dies. Això de les expos temporals en realitat passa volant i sovint, quan te n’adones, aquella que volies (re)veure ha saltat de la cartellera. Si no l’heu visitada encara i us agrada anar d’exposicions, som-hi, que s’acaba diumenge 22.  Té un tema entremaliat, divertit, sorprenent: els escacs. Entre les sorpreses, que n’hi ha unes quantes, en remarco dues: dos quadres de Mercè Rodoreda, dels anys 50, i l’escaquer blanc de Yoko Ono, de 1966.

Fa unes setmanes llegia els resultats d’una d’aquestes enquestes que es fan més o menys constantment. No se’n fan només sobre les intencions de vot, el procés i el referèndum, també se’n fan sobre els usos culturals i, com en el cas de les enquestes polítiques, no sabria dir sempre amb quines intencions ni quin resultat es persegueix. Ni com interpreten els resultats. L’enquesta constatava que, entre nosaltres, el 75% no va a museus i que el 60% no veu cap exposició, en un any, o sigui mai (la diferència entre els resultats és que no totes les exposicions es fan a museus, també se’n fan, per exemple, a biblioteques). Dit així, pareix una hecatombe cultural. A mi, la veritat, que un 40% dels conciutadans visitin exposicions, poques o moltes, m’alegra.

Si sou d’aquest 40% i, reprenc el fil, no heu anat a la Miró, som-hi: per veure i gaudir com els escacs poden ser un amè fil conductor de la història de l’art del segle XX. És una col·lecció d’obres, d’una envergadura internacional notable que aposta per mirar de modificar la manera com ens relacionem amb l’art modern i contemporani: jugant-hi, rescatant la idea de joc.

Fa cent anys i fins no fa gaire, els escacs eren un joc estès, ben popular entre tota mena de gent, de diverses classes socials, d’oficis i beneficis diferents, artistes o no. Marcel Duchamp, l’artista que guia aquesta expo, va explotar a fons la idea central dels escacs –la força mental i la imaginació dels jugadors per avançar-se l’un a l’altre—per comunicar una altra idea d’art: no sols hi jugava (a Cadaqués ho va fer durant anys, això ja és un clàssic i una icona) sinó que el feia servir, en el món de l’art, per posar sobre la taula que la modernitat tal vegada és sobretot això, un joc entre l’artista i l’espectador. Un joc que es fa amb tota la concentració del món i que t’implica, com bé saben les criatures quan dibuixen, quan miren, observen i comprenen…

Què hi fa, la Rodoreda, aquí?  El curador de la mostra, Manuel Segade, ha escollit dues obres que inclouen el joc de blanc-i-negre dels escacs en la composició, una imatge gairebé existencial: com jugar, quan no hi ha peces?  Eren els anys 50, encara a París, quan Rodoreda va dedicar uns anys a pintar i fer colages. És la primera vegada que veig obra seva en una exposició col·lectiva d’envergadura i tractada pel seu propi valor. Per fi.

L’expo, molt variada, es clou amb una obra significativa de Yoko Ono, el White Chess (Escaquer blanc) de 1966, una de les seves pertinaces intervencions pacifistes. Si hi juguéssim més, que bé. Sense adversaris, tots iguals.

Bon 2017.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.