Roc Blackblock (Barcelona 1975), artista i militant de moviments socials, va repintar diumenge el mural a favor de la llibertat d’expressió i en solidaritat amb Pablo Hasel que l’Ajuntament de Barcelona li havia esborrat dues setmanes enrere. No va fer el mateix mural, però el va pintar en el mateix tros de paret, en una acció col·lectiva [recull fotogràfic] en què van participar una cinquantena d’artistes. Podeu veure l’obra acabada aquí. Ahir, després d’haver comprovat que no l’havien esborrat però sí que l’havien començat a malmetre, hi vam parlar per telèfon.

Quina valoració en feu, de la pintada col·lectiva de diumenge?
—En puc fer moltes, però la principal és que l’objectiu era cridar l’atenció de l’opinió pública sobre els atacs a la llibertat d’expressió i, òbviament, ho vam aconseguir. Fa quinze dies, quan vam pintar els primers murals, i també diumenge, volíem fer soroll i n’hem fet. També us diré que Albert Batlle ens ha ajudat molt.

I des d’un punt de vista més personal?
—Bé, jo he assumit l’esclat mediàtic d’aquestes setmanes, però és important que quedi clar que som tot un col·lectiu que ens posicionem a favor de la llibertat d’expressió i en solidaritat amb Pablo Hasel. A mi m’agrada xerrar, però el meu vehicle de comunicació són els murals i no m’agrada la focalització que hi ha hagut en la meva persona, causada en gran part pels mitjans de comunicació. A més, diumenge patia pel temps i vaig haver d’anar per feina. Estic satisfet com va quedar, però en unes altres condicions hauria pogut quedar millor.

Vau tenir temps de mirar la resta de murals?
—Diumenge no, només vaig fer una mirada quan em vaig acomiadar de la gent. Hi vaig anar ahir i estan molt bé!

Esteu organitzats com a col·lectiu?
—No gaire, no. L’any 2018 uns quants rapers van anar a la Model per cantar la cançó “Los Borbones son unos ladrones”, per denunciar la persecució judicial que patien. Nosaltres tenim molta complicitat amb els rapers, venim del mateix món underground, i ens vam començar a mobilitzar. Vam escriure un “llibertat d’expressió” gegant a la teulada de l’Ateneu Popular de Nou Barris, per exemple. I aquest cap de setmana havíem fet una convocatòria molt oberta, perquè s’hi apuntés tothom qui volgués.

D’on va sortir l’ordre d’esborrar el vostre mural?
—Sembla clar que d’Albert Batlle, tinent d’alcalde de Seguretat de Barcelona, que n’ha assumit la responsabilitat. Diu que va ser un error. Quina barra! Com quan enxampen un nen petit fent una malifeta. No, perdoni, anar a una paret concreta i esborrar un mural concret és un acte deliberat. Equivocar-se és agafar el pot de pintura que no toca. I a més de tenir una barra immensa, trobaré molt decebedor si tot plegat es queda en aquest “ai, ho sento”.

Què més demanaríeu?
—Que vagin fins al fons i es prenguin mesures. El regidor de Sants-Montjuïc, Marc Serra, em va demanar disculpes i va dir que obrien una investigació. Si aquesta investigació no té conseqüències, no serveix de res, perquè d’aquí a dues setmanes pot tornar a passar exactament igual. A Barcelona hi ha un problema amb la gestió dels murs i les pintades. L’ordenança del civisme s’hauria de derogar o, com a mínim, reformar, perquè no respon en absolut a la realitat del carrer. Amb els murals, et poden sancionar en qualsevol moment i no queda clar qui té l’autoritat per a decidir-ho. Hi ha un altre tema, però aquest és problema seu, i és que dins l’ajuntament hi ha hagut veus discordants.

Vau dubtar sobre si calia repintar el mural?
—No vaig dubtar en cap moment, no, però no volia que m’utilitzessin. Quan van esborrar el mural érem en plena campanya electoral i vaig veure que hi havia molta pressió, que els mitjans m’utilitzaven, però aquesta no era la meva batalla i vam decidir posar distància. Ja imaginàvem que no detindrien Pablo Hasel fins que s’acabés la campanya i vam esperar que passés per anunciar l’acció col·lectiva de diumenge.

I finalment no heu pintat el mateix mural…
—És que un mural no deixa de ser una obra d’art i com a tal és única. Repetir-lo no tenia solta ni volta. A més, volies caldo? Aquí en tens tres tasses. No t’agradava Juan Carlos? Ara també hi ha Franco i Felipe VI. Per a mi és anar una mica més enllà en el missatge de defensa de la llibertat d’expressió i la crítica als qui la volen delimitar.

Heu tingut por en cap moment? Si persegueixen titellaires i cantants, algun dia també poden anar darrere vostre.
—La veritat és que no, potser per ignorància. Jo vinc del moviment de la insubmissió, he estat vivint en un centre social ocupat i crec fermament en la desobediència com a acte legítim. Tampoc no sóc cap heroi, però tinc clar que tinc el suport de molta gent. Quan van esborrar el meu mural, vaig penjar-ne la imatge a Wikimedia i moltíssima gent la va baixar i la va començar a utilitzar. Com passava amb els insubmisos, les accions individuals necessiten el suport col·lectiu.

Heu anat a les manifestacions d’aquests dies?
—A algunes, sí. Em preocupa com es distorsiona el tema de la violència. Ara hem entrat en una fase delicada en què potser sí que hi ha gent que s’aprofita dels aldarulls. Però en general, jo veig que la confrontació directa amb la policia és el resultat final d’un procés. Si per fer un piulet, cantar una cançó o dibuixar un mural ens poden censurar, perseguir i fins i tot enviar a la presó, què ens queda?

I què ens queda?
—Doncs això, ens queda. Just ara Podem comença a parlar de canviar lleis. És trist haver d’utilitzar el recurs de la violència, però més trist és fer una batucada i tornar cap a casa sense aconseguir res. Hem d’utilitzar les eines que tenim i la violència només és l’últim recurs. Però sincerament, quan aquests nanos joves es posen davant de policies armats fins a les dents, els violents són els manifestants? És contradictori, no? És com dir cridant a algú que no cridi. Cal escoltar les protestes, perquè la gent està farta de no pintar-hi res i que tot es decideixi a dalt de tot.

Per acabar, els vostres treballs sempre són polítics?
—No, jo sóc una persona polititzada i a vegades utilitzo els murals com a instrument de militància, però no sempre. Visc d’això i treballo per encàrrec. Quan feia de tatuador, no sempre tatuava coses que m’agradaven. Ara sí, ara només faig feines que em satisfacin o no em causin contradiccions. No faria mai un mural per al BBVA i sóc conscient que tinc molta sort de poder-ho dir. Moltes de les feines que faig tenen un biaix social, més que polític, i m’agraden molt les que estan relacionades amb la memòria històrica.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.