Res no és com abans

  • Cada cop més, les directrius ens porten a tractar els alumnes com si fossin criatures, a llevar-los la responsabilitat, a protegir-los de qui sap què

Carme Junyent
22.01.2023 - 21:40
Actualització: 23.01.2023 - 14:15
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa uns dies, corria per les xarxes l’article d’un professor de la Universitat de Sevilla que era un lament pel “baix nivell” dels alumnes i pel seu comportament a l’aula (tots enganxats al mòbil mentre ell explica). A més del lament també hi havia una autoflagel·lació perquè, segons que deia, ell enganyava els seus alumnes.

Diuen que va ser un estudiant d’Oxford que es va empescar allò que Sòcrates ja deia que els seus alumnes eren un desastre i jo diria que tots ens hem sentit a dir que abans sí que eren bons i, en canvi, nosaltres no servim per a res. I ara ho diem a les generacions més joves i segurament ells també ho diran a les que vinguin després.

Tot i que la idea que les generacions joves estan menys preparades no deixa de ser un tòpic, trobo que és un element per a reflexionar en un moment en què la societat sí que canvia o, més ben dit, el que canvia és la comunicació i, especialment, l’accés a la informació. Si ho rumiem una mica, però, tenim tan clar què és el que se suposa que hem de saber per estar més o menys preparats que la generació anterior? Estic convençuda que, si haguéssim d’establir uns “mínims de coneixement” per considerar que algú està preparat, no ens posaríem d’acord.

Si em limito al meu àmbit –la diversitat lingüística–, la diferència entre el que sabíem quan jo estudiava i ara és tan espectacular que el tòpic queda desmentit sense pal·liatius. I, fins i tot, si penso en els meus alumnes dels primers anys i els d’ara l’única conclusió possible és que hi hem sortit guanyant. Sempre he utilitzat exemples d’unes altres llengües per il·lustrar fenòmens lingüístics, abans els havia de cercar jo, ara me’ls proporcionen ells mateixos. Amb un alumne panjabi, un armeni, un rus i el coneixement generalitzat de català, castellà i anglès pots fer un recorregut per la família indoeuropea que et descobreix les correspondències d’una manera molt més eficaç que tots els exemples de lingüística històrica. Amb alumnes que parlen àrab pots mostrar com s’incorporen els manlleus al sistema; amb els que parlen xinès pots explicar com es creen paraules en una llengua aïllant. Els joves d’ara tenen un contacte molt més directe que el que teníem nosaltres amb la diversitat lingüística i això també vol dir que estan més preparats per a entendre que els sistemes numerals poden ser molt diferents encara que comptin les mateixes coses, que els pronoms personals poden ser molt limitats (quatre termes) o molt extensos (més de cent termes), que hi ha llengües que diferencien clarament si, quan parlo del “meu llibre”, parlo del llibre que he escrit o del que m’he comprat i, en definitiva, que les coses es poden dir d’una altra manera, que hi ha maneres alternatives d’explicar la realitat. I tot això no és un coneixement teòric que han après i que poden oblidar sinó que l’experimenten contínuament.

I si pensem en la generació de coneixement, actualment hi ha joves formats a la Universitat de Barcelona que treballen arreu del món en la descripció de llengües de les quals no se sabia res. Això abans era una raresa, ara és una sortida plausible per a un estudiant de lingüística. Per no parlar del coneixement del món, els Erasmus, per exemple, han obert tantíssimes possibilitats d’intercanvi, han transformat tant la vida universitària i han ofert unes possibilitats de formació que difícilment permeten de pensar que els joves d’avui estan menys preparats o tenen menys “cultura general” que nosaltres.

Jo reconec que acostumo a fer broma amb ells i els explico que abans hi havia uns llocs que es deien biblioteques on hi havia unes coses que es deien llibres i que eren per a llegir. I els recomano pel·lícules com ara Dersu Uzala, La reina d’Àfrica i My fair lady. També, cada cop que no saben el significat d’una paraula que a mi em sembla habitual, els dic “el català, llengua en procés d’extinció”. Però reconec també que, cada cop més sovint, em quedo bocabadada quan llegeixo treballs seus o fan exposicions orals. També acostumo a dir-los que són millors quan són ells perquè no en traiem res de la reproducció d’informació, però, en canvi, aprenem moltíssim quan saben fer servir aquesta informació. Deu ser un senyal que m’he fet vella quan penso –no pas poques vegades– que ja em puc retirar perquè m’han superat.

I malgrat tot sí que hi ha una cosa que ha canviat i que, si no es defensen, pot acabar per anorrear-los: el sistema. Cada cop més, les directrius ens porten a tractar-los com si fossin criatures, a llevar-los la responsabilitat, a protegir-los de qui sap què. Cada cop és més fàcil que els adotzenats, els dòcils i els incompetents trobin el seu lloc o surin. Suposo que és la manera de tenir ciutadans submisos i sotmesos i contra això no sé com es pot lluitar. Jo els demano que no deixin que els infantilitzin, però potser no els explico prou que una manera d’infantilitzar-los és esperar que adquireixin acríticament els coneixements que se suposa que teníem els que estàvem més preparats. No com ells, que, quan els demanes quina és la capital del Pallars Sobirà, ho han de cercar al mòbil.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes