tribunal suprem

Alguns dels russos magnífics, diria que era Kropotkin però no puc assegurar-ho, va deixar escrit que la repressió és un vici. O que ‘també’ és un vici. La frase la recorde per l’impacte que em va causar i no he sabut trobar la referència concreta a temps d’escriure aquest article. Demane excuses per la manca de concreció. Però si em permeteu de fer servir la frase, crec que això que he de dir val igualment. La repressió és un vici i quan una societat entra en el túnel de la repressió costa molt de fer-la’n eixir.

Costa molt de treure els repressors del vici de reprimir, vull dir. La prova, la vam veure ben clara ahir al jutjat número 13 de Barcelona, que ha desfermat una altra onada repressiva contra trenta-una persones, entre les quals alts funcionaris de la Generalitat o d’empreses públiques, però també gent com l’editor del Vallenc, el gerent d’una impremta, un treballador de la Fundació puntCat i els directors generals d’Unipost o de T-Systems. Tot per decisió de la jutgessa que es va fer càrrec del cas després de la mort del seu predecessor. Sí, aquella jutgessa que tothom coincidia a dir que rebaixaria el to de la causa perquè l’estat no voldria més complicacions en veient que ja li’n causa tantes el judici del Suprem.

Ve-t’ho ací, doncs. Ve’t ací la rebaixa i ve’t ací el missatge: una nova gran onada repressiva. Aquestes trenta-una persones tenen un sol dia per a dipositar una fiança solidària de gairebé sis milions d’euros o, a l’hora que llegiu aquest text, ja els hauran liquidat els diners dels seus comptes. Enmig de l’estupefacció de molts, però sobretot enmig del silenci, massa suaument trencat, del país que va poder votar en el referèndum d’autodeterminació, entre més, gràcies a la seua valentia. A la de cadascuna d’aquestes trenta-una persones que han rebut de valent.

El missatge és important en diverses direccions. El pendent ferroviari va encara més desbocat que no semblava i l’agenda judicial torna a demostrar que ni sap res ni vol saber res de cap pacte polític. Els jutges tenen un pla propi i l’aplicaran de manera implacable contra tothom. Entenc que des d’algunes posicions polítiques no es vulga veure què ve a partir d’ara. Entenc, molt especialment, que els presos polítics continuen confiant en algun arranjament, via pactes i indults –encara que ningú no m’explica com podran passar per alt el plàcet judicial preceptiu. Entenc, fins i tot, un cert cansament col·lectiu, popular –si em permeteu de fer servir aquest adjectiu–, en vista de tan poca capacitat de reacció de l’independentisme polític. Però, tenint en compte tot això, em trobe obligat a dir que la situació és greu. Molt més greu que no sembla.

Hi ha possibilitats que fins ara tan solament havien planat en dibuixos teòrics. Il·legalitzar Òmnium i l’ANC, per exemple. Evidentment, il·legalitzar els partits polítics sobiranistes. Tots. Ocupar la Corporació Catalana de Mitjans. Assaltar el Departament d’Educació i segrestar les escoles. Proclamar un 155 permanent, sense eleccions que puguen guanyar uns partits que en qualsevol cas ja no hi  podrien participar. Tancar el parlament indefinidament.

Fins ara sempre que es feien aquests dibuixos, i a l’hora d’especular sobre si seria plausible o no, l’element clau era imaginar si l’estat tindria la voluntat o no d’augmentar la tensió. Partint del fet que tot això implica un cost per a ells i tampoc no els resulta sempre assumible.

Però l’actuació del 13 torna a evidenciar que l’agenda del poder judicial no entén en res que no siga el vici de reprimir. Això sí: mentre el poder polític espanyol, aprofitant-se’n, fa el desentès. No ens enganyem, que és així. Fa el desentès deixant que passen les coses. I la prova és que mentre continua el judici assistim, de manera esfereïdora, a una campanya electoral en la qual el dirigent del PSOE diu, sense embuts, que està disposat a aplicar el 155; i en la qual la solució del problema de Catalunya ni tan sols apareix en el debat públic –mentre tothom sap que és el punt clau, ací i allà.

En aquest context hi ha, a parer meu, dues coses fonamentals que l’independentisme ha d’entendre. La primera, no puc sinó insistir-hi, és la necessitat d’una unitat estratègica que marque un camí, ja gairebé diria que el camí que siga. No es pot continuar sense tenir un camí acceptat i compartit per tothom, o tothom en pagarà les conseqüències. I aquesta responsabilitat, a hores d’ara, ningú no hauria de poder defugir-la. Costa d’entendre que hom vulga esperar a veure el resultat electoral. Fins i tot essent evident que si el tomb dins el sobiranisme, a favor d’ERC, és de la dimensió extraordinària que el CIS anunciava ahir, i aquest tomb es confirma a les europees, canviaran coses molt importants: Esquerra haurà d’assumir una direcció que ara no té, i tindrà una legitimitat evident per a proposar i gairebé imposar qualsevol eixida política que considere convenient.

Però la segona té a veure precisament amb les eleccions espanyoles, municipals i europees que vénen. L’independentisme ha d’entendre que cal inundar les urnes de vots i aconseguir un resultat històric. Mai no ha arribat a obtenir vint diputats a Madrid i ara. sembla que podria acostar-se a la majoria absoluta, que és de vint-i-quatre. Això no frenarà la repressió, és clar, però farà que al moviment independentista estiga en disposició de contrarestar-la amb mesures dures que podrien condicionar completament el parlament espanyol –i novament, en aquest cas, cal advertir que el repartiment de vot dins el bloc sobiranista tindrà una enorme influència en la manera com es gestiona això i en quin nivell de conflictivitat es podrà fer servir després. Segurament ara mateix la diferència més evident entre ERC i Junts i Front Republicà és la predisposició o no a pactar amb els socialistes. I en conseqüència el missatge que enviaran les urnes als nostres polítics i als seus serà molt diferent segons el resultat final.

Siga com siga, cal aclarir també que les eleccions, tan importants com són, no decidiran totes soles la fase següent del procés d’independència. Perquè, quede com quede el bloc sobiranista, l’estat espanyol no reaccionarà canviant d’actitud ni facilitarà cap mena d’avanç pactat en cap direcció. Del PSOE a Vox només pensen a impedir la independència i a derrotar la societat catalana al preu i al cost que siga. La clau des del nostre costat està, per tant, en la persistència del projecte de separació i en el manteniment de la unilateralitat. I és precisament per això que el pendent ferroviari de la justícia espanyola castiga sense cap pietat ni modulació. Simplement perquè això, l’exemple del Primer d’Octubre, és l’única cosa que li fa por. Amb tota la raó del món, val a dir: ara ja saben com perdran.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb