Represa i contrapoder

I

El poder sempre és particular, perquè implica la dominació d’un individu o grup sobre la resta. Si entenem com a “poble” el conjunt de persones que componen una associació, el poder és sempre sobre el poble o per al poble, però mai del poble. Atès que ha de doblegar les voluntats alienes, el poder imposat només pot ser violent. Pot ser una violència física, mitjançant la repressió, l’acció militar o la marginació social; una violència mental, mitjançant la propaganda, el control dels mitjans de comunicació i l’educació; i una violència legal, mitjançant un sistema de normes coactives. O poden ser totes alhora: l’estat espanyol és un exemple d’ús de tota mena de violències contra l’independentisme i, doncs, contra la llibertat de la nació catalana.

La temptativa de posar fi a la dominació, o, si més no, de limitar-la, requereix un altre poder. Una alteritat. I aquí és on sorgeix la paradoxa. Si, contra un poder imposat, s’utilitza un poder del mateix gènere, el cercle de la dominació perdura i, per tant, el cercle de la violència. Quan impugnen el poder establert, els defensors de valors socials de justícia i llibertat poden esdevenir, si estableixen un altre poder, administradors de la dominació i la injustícia. En aquest sentit, el moviment independentista no ha jugat la carta de la dominació i la violència i, per aquesta raó, no ha pogut construir un poder propi –des d’aquest punt de vista, la qüestió del paper dels líders és pura escolàstica: tot moviment crea en cada moment els lideratges capaços de lluitar pels objectius que es proposa i els va substituint d’acord amb les dinàmiques creades per la seva activitat. De fet, l’independentisme ha sabut per a què lluitava abans que contra qui lluitava, bo i deixant la impressió que, entre el sector que volia guanyar l’hegemonia amb la contemporització amb l’estat, es pensava que tot hauria rutllat amb uns dirigents espanyols no tan corromputs o més propicis al pacte.

II

Enfront del poder que s’im-posa a la voluntat de l’altre, hi ha el que només exposa la voluntat pròpia. Entre dues parts en conflicte, la que ex-posa la pròpia voluntat no pretén dominar l’altra, sinó evitar que la dominin. Tampoc no intenta substituir la voluntat aliena, sinó exercir la pròpia sense traves (a l’inici del Procés la vàrem denominar “dret de decidir”). Si el poder és la imposició de la voluntat d’un subjecte contra tota resistència, la resistència contra tota mena de poder es pot anomenar contrapoder. Poder i contrapoder sovint es confonen, però són del tot diferents. El contrapoder intenta detenir la violència del poder. Com que no im-posa sinó que ex-posa la seva voluntat davant els altres, el seu àmbit és el de la comunicació, no pas el de la violència. Contra la imposició del poder, el contrapoder hi oposa la resistència d’un valor comunament acceptat: si pogués ser totalment pur, el contrapoder seria no violent. Els seus procediments són, doncs, contraris a la violència. Exerceixen una no-violència activa. Els seus usos vulneren la norma imposada: la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil enfront de l’estat, la desobediència, etc. Hi ha unes altres accions que són positives, perquè intenten reemplaçar, en tots els espais socials, la imposició per la tolerància, el conflicte per la cooperació, l’enfrontament per la negociació i el diàleg. Si el màxim poder pot comportar la màxima violència, el màxim contrapoder tendeix a la violència mínima. Aquesta ha estat la trajectòria, sense cap ombra de violència política, del moviment independentista, inclòs l’ús legítim del reglament parlamentari per a aprovar lleis que significaven, enfront del poder legal de l’estat, la creació d’un contrapoder de la Generalitat. La resposta de l’estat arriba fins avui mateix en forma de repressió policial, jurídica i comunicativa contra els qui ell designa com a culpables. De manera que, en la lluita política contra l’estat espanyol, no hi ha innocents. Qui lluita políticament contra ell ha de saber que és d’antuvi culpable. Però si la seva posició és capaç de generar un contrapoder democràtic col·lectiu, la truita es pot tombar i posar l’acusador contra les cordes.

III

Ara que reprenem la lluita, cal tenir present la lliçó apresa. No n’hi haurà prou de fer mobilitzacions per tot el país i en tots els espais de domini de l’estat. Caldrà acompanyar-les d’estructures de contrapoder enfront del poder establert. Així, en una campanya en defensa de la llengua, les entitats compromeses haurien de crear un òrgan de nova planta que, sota l’epígraf “Llengua i Poder”, fos l’oposat de la Conselleria de Cultura autonomista, perquè ja no podem confiar que els canals institucionals puguin fer-se ressò i ser politja del moviment del carrer en defensa de la nació.

Un òrgan que es podria anomenar Conselleria de la Llengua, al marge de les institucions sotmeses a l’estat espanyol; que no es basaria, doncs, en cap llei estrangera; i que tampoc disposaria dels pressupostos oficials com a propina de l’espoli fiscal-colonial; contràriament, només hauria de comptar amb la força i els recursos de la gent mobilitzada.

Un òrgan unitari, de naturalesa estratègica per al futur del moviment i de la República Catalana, que, pacíficament i sostinguda, imposaria la seva “llei”, o sigui, la preservació i difusió de la llengua pròpia en tots els racons amb mobilització i organització. Un contrapoder democràtic col·lectiu, basat, com he dit, en el codi de la no-violència activa per mitjà de la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil, la desobediència, etcètera.

Un òrgan de contrapoder fàctic des del poble, entre el poble i per al poble, enfront del poder imposat i els seus servidors.