Renovables: tothom té raó

A l’era de les opinions abrandades, dels bàndols irreconciliables i del no passaran, vet aquí una idea que pot sorprendre: hi ha debats públics en què les dues faccions tenen raó. I pocs casos em semblen més clars que les renovables a Catalunya.

Per una banda, sabem que el país té un dèficit energètic colossal, que depenem de l’exterior i d’unes centrals nuclears que voregen l’obsolescència, que anem a la cua en la implantació de plantes eòliques i fotovoltaiques, i que patirem quan Europa ens imposi el final dels combustibles fòssils. A l’altre costat hi ha unes comarques que acumulen massa greuges i que hauran de suportar els impactes dels nous projectes sense saber-ne el benefici, i uns moviments socials que reclamen conceptes sovint ignorats com ara la sobirania alimentària o la reducció del consum. Els primers diuen que l’emergència és tan gran que ha de passar per sobre de qualsevol altra consideració; els altres repliquen que els paisatges i la biodiversitat són tan fràgils que els nous projectes podrien ser-ne una estocada mortal.

(Hi ha també un intent força maldestre de presentar el conflicte en termes de nord i sud de Catalunya, amb arguments com ara que molts empordanesos rebutgen els molins de vent perquè són uns pijos que volen mantenir el seu territori immaculat. Només cal anar a l’Idescat per veure que el Baix Empordà és una de les comarques mes pobres, amb un PIB per habitant que no arriba al 70% de la mitjana de Catalunya. Potser els barcelonins rics hi tenen una casa, però el turisme és una font de pobresa.)

D’allò que rarament es parla és de com es fan els projectes, i aquí l’expedient acumulat és catastròfic. N’hi ha prou de travessar els Pirineus per a veure que a l’occident europeu els països tenen més cura de l’entorn, que no hi ha línies elèctriques a tot arreu, ni els marges de la majoria de ciutats i pobles són un horror urbanístic, ni hi ha un escampall de granges intensives i polígons industrials, ni els boscos són plens d’urbanitzacions aïllades. Les barbaritats que s’han imposat al territori són feridores, i ja n’hi ha prou de culpar-ne el franquisme, perquè la majoria són del 1980 cap aquí.

És cert, necessitem els projectes d’energies renovables, i els necessitem com més aviat millor; però no podem acceptar que els únics criteris a l’hora de projectar-los siguin els beneficis empresarials, i més quan sabem que els rendiments són astronòmics. De lloc per a construir-hi parcs fotovoltaics n’hi ha de sobres, perquè bona part del país està ocupada per boscos d’un baix valor ecològic resultat de l’abandonament de la pagesia (en quaranta anys s’ha perdut un 25% de la superfície agrícola). Ara bé, precisament per això no pot ser que aquests parcs vagin a les zones que avui es cultiven, encara que siguin més accessibles i properes als nuclis urbans, i per això resultin més barats de construir per a les empreses energètiques. I, pel que fa als molins de vent, n’estem segurs que aniran a parar als llocs on són més viables, i no allà on la població és més submisa? En un país democràtic tindríem eines per a canalitzar les inquietuds, però a Catalunya l’única manera d’aconseguir que un projecte s’executi amb uns criteris ambientals acceptables és oposar-s’hi del tot.

Deixeu-me que us expliqui una història de quan feia de tècnic ambiental a Catalunya. El 2005 l’empresa TP Ferro, que construïa el tram d’alta velocitat entre Figueres i Perpinyà (i amb participació de Florentino Pérez), va anunciar que el viaducte previst al municipi de Pont de Molins no es podia construir per la descoberta d’unes cavernes calcàries, i que per tant hi farien un terraplè de tres-cents metres de llarg i vint d’altura que partiria el poble just pel mig. Una proposta, no cal dir-ho, molt més econòmica per a l’empresa, i que també els solucionava les terres del túnel del Pertús. Recordo haver assistit a una reunió amb els veïns, desesperats per trobar una resposta, i que els vaig dir que l’única solució era tallar l’autopista; així ho van fer, i després d’una oposició ferma es va construir el viaducte. També recordo que, acabada la reunió, un polític de rang mitjà (diria que del PSC) em va demanar el nom i se’l va apuntar en una llibreta, però jo ja tenia planificat d’anar-me’n cap al nord.

En l’afer de les renovables, per tant, dono la raó a tots dos bàndols. Hem de dur a terme una gran quantitat de projectes, i la urgència és aclaparadora, però hem d’aconseguir que s’executin amb criteris europeus i en els emplaçaments més adients. No és poca feina, caldrà lluitar contra una Generalitat captiva i mediocre, i contra unes empreses voraces emparades pels castellans, però en depèn que no tinguem un país encara més esquarterat.