Relats d’esperança o d’extinció? Tria el teu itinerari

Anem de les utopies a l'extinció, d'un cantó a un altre, i sense aturador · Heus aquí un breu inventari d'alguns dels contes que ens expliquem darrerament

Anna Zaera
28.03.2022 - 19:31
Actualització: 28.03.2022 - 20:56
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Vivim en un món de polaritats. Passem de l’esperança a la desesperació en un tres i no res. Darrerament, hi ha molts cicles de teatre o de pensament, projectes culturals en general, que se situen en aquests dos extrems de l’arc narratiu. No sé si teniu la mateixa sensació. Anem de les utopies a l’extinció, d’un cantó a un altre, i sense aturador. Si prenem propostes reals, la cosa encara és més clara. Del Festival Esperanzah! a l’Extinció Fest. Dos festivals reals, que existeixen i que s’han fet els darrers temps, que posen nom a aquestes dues idees de les quals voldria parlar. Durant aquests dies les narratives es polaritzen i sembla que la realitat ens obliga a situar-nos en algun d’aquests dos extrems. I, al mig, potser només podem preguntar-nos: hi ha marge per a explicar-nos històries noves? Podem proposar res que no es basi en la lògica de l’èxit o l’apocalipsi? Som éssers narrans, de manera que, atenció, perquè acabarem fent allò que les narratives permeten. He fet un breu inventari d’alguns dels contes que ens expliquem darrerament. Històries de tots els temps que ara s’arrauleixen a les puntes.

1. Utopies: l’harmonia del pla perfecte

Si sembla que anem directes al pou, és moment d’utopies. L’última que he sentit és la que m’explicava l’artista Laia Gimeno vinculada al seu recent projecte Utopies agrocuir, un dels guanyadors de la convocatòria Art Jove Creació 2022. Aquesta jove artista de Torrelles de Llobregat, nascuda l’any 1996, que ha crescut en un poble i que ha sofert la vergonya de no ser heterosexual com s’esperava, vol construir amb la seva proposta un món utòpic en què els espais rurals siguin llocs de referència de les persones LGTBIQ+. Res de narratives de perifèria. Ja està bé de reproduir les lògiques centralistes. Cal donar per fet que hi ha una altra realitat i si l’enfoquem bé, si la detectem bé i l’assenyalem, el poc que hi ha creixerà. Perquè les utopies consisteixen a treballar en el món de la ficció, dels possibles. Gimeno diu que precisament la ficció li permet d’explorar noves coses i aquesta exploració, crear nous imaginaris. Sense utopies no podem crear, no podem avançar. No hi ha res que esgoti més que sentir que tenim el pas barrat.

2. Extinció: tot s’acaba, no hi ha res a fer

Si diem que és època d’utopies és perquè també és època d’històries d’extinció. Són dues cares de la mateixa moneda. Les dues polaritats fent-se més vives i alimentant-se l’una a l’altra. L’obra de teatre d’Íntims Produccions Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs, que es pot veure aquests dies a la Sala Beckett, ens parla directament d’aquesta extinció de l’espècie humana. Aquesta finitud general ja no és una hipòtesi. Potser ja l’hem acceptada com a fatalitat que ve. Ho diuen en la descripció de l’obra: insectes i mol·luscs gegants vandalitzant casa nostra, extraterrestres violant els nostres cadàvers, radiacions fent eriçar la carn de l’últim habitant, segons abans de morir agònicament. Aquesta peça teatral tan negra i lluminosa és l’exemple clar del gemec col·lectiu. Una fi del món ben grandiloqüent en lloc d’anar observant com el final arriba progressivament: ara puja un grau, ara en puja un altre, ara puja un metre el nivell del mar. L’apocalipsi a Can Beckett és radical. Res de lentituds exasperants que produeixen la sensació que la cosa encara es pot arreglar. S’acaba i ho hem d’acceptar, com més aviat millor.

3. L’heroi que transforma: la lògica del “puto amo”

Precisament al mig d’aquests dos relats potser hi trobaríem el de l’heroi, el que es carrega sobre les espatlles l’expiació de tota una tribu. És el que encara no ha acceptat la fatalitat que sí que s’havia acceptat al punt anterior. La d’ara és la lògica del “puto amo”. El que es creu capaç, amb el seu sacrifici, de canviar el curs de la història. Aquí trobem el Crim i càstig de Pau Carrió que porta a escena la novel·la de l’escriptor rus Fiódor Dostoievski al Teatre Lliure de Montjuïc. Amb Pol López al paper de Raskólnikov, explorant els límits de l’ètica i la moral. Un Raskólnikov, estudiant de dret, que viu en l’absoluta misèria i que es troba obligat a cometre un crim per aconseguir diners. La defensa moral d’una acció socialment punible. Raskólnikov vol fer un gest genial i inventar-se un dret per canviar les normes. Aquestes narracions són el viatge confessional, autoreferencial. Les lògiques triomfalistes occidentals, els salvadors de la litúrgia cristiana, i ja ho sabem, que n’hi ha molts com aquests.

4. Final feliç: tot anirà bé

Dels creadors del #totaniràbé i de la pandèmia ens farà més bones persones, o dels, si més no, tot és una oportunitat. Des de menuts, quan ens llegien els contes al llit, confiem en el final feliç. De fet, no és que hi confiem, és que els necessitem. El bàlsam que les coses acabaran bé és antic i s’ha perfeccionat amb el temps. Perquè així com de menuts no havíem de fer gran cosa per arribar a aquest paradís, d’adults el final feliç te l’has de guanyar una mica. La felicitat és una bonica estructura de control. La famosa happycràcia. La nostra vida s’encamina, amb l’esforç just, cap a la il·luminació. Un estat d’esperança que ens conduirà directament a una felicitat permanent i duradora. Una disciplina de l’esperança en tota regla.

5. El joc inventiu: crear paraules

Una de les més inspiradores és la que proposa Donna Haraway, potser no tan llunyana de la que comentàvem a les utopies. La veterana pensadora dels Estats Units proposta un joc inventiu que té a veure amb l’alegria i el risc. Hem de provar de crear paraules noves per construir nous significats. Implicar-nos mútuament en mons que no són acabats és la feina que fem contra l’amenaça del cinisme i l’engany, ens diu aquesta senyora. Lluny dels discursos apocalíptics, la feina crítica és inventar allò que encara no és, però que hauria de ser. Com deia fa uns quants anys Haraway al CCCB, si denunciar el capitalisme hagués servit, el capitalisme ja s’hauria abolit. De manera que vinga, la qüestió és forjar una narrativa que enterri els morts per crear un lloc on habitar per als vius.

6. L’art de la continuïtat: els relats humils

I ja hem arribat gairebé al final d’aquest ràpid mapatge. Vet aquí la narrativa que a mi em sembla més suggeridora. L’art de la continuïtat. Com diu Helen Torres en el seu article del llibre Ciència Fricció, que va sorgir de l’exposició aquella que van fer al CCCB, si la narrativa del progrés es basteix de relats apocalíptics o redemptors protagonitzats per herois o heroïnes, els relats de continuïtat són molt més humils. Són humils perquè no són protagonitzats per individus autònoms als quals els passen coses. No són humans tots sols que avancen per la vida com per una autopista sense límit de velocitat, diu ella. Els relats que segons Torres valen més són aquells que parlen de nodes densos en xarxes d’organismes vius i no vius. Deixar-nos d’herois i heroïnes i imaginar-nos com formiguetes que es mouen i que cooperen i s’afecten perquè passin coses. Les veus que s’alcen, les feinetes petites que no es veuen. Potser així comprendrem que els relats d’esperança o d’extinció, com dos extrems que són, es toquen i ens aboquen al mateix abisme. Ara tu, fet aquest repàs, tria el teu itinerari, que diuen.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes