El maig del 2019, més de dues-centes persones intentaren fer el cim de l’Everest en un sol dia. Cinc varen morir-hi per culpa del monumental cul-de-sac que s’havia format, especialment a l’anomenat esglaó de Hillary, un desnivell de dotze metres a més de 8.500 metres d’altura que és la darrera gran dificultat abans de fer el cim. Aquestes cinc persones varen morir per l’exposició extrema que comporta mantenir el cos aturat a temperatura molt baixa durant tanta estona. Les imatges de l’embús feien presagiar el pitjor: no s’havia après res de la tragèdia de 1996, quan varen morir els caps de les principals expedicions comercials a la muntanya, Rob Hall i Scott Fisher, i sis dels seus clients, mentre que d’altres quedaren molt malferits.

D’ençà dels anys noranta, les expedicions comercials, amb empreses pioneres com Adventure Consultants o Mountain Madness al capdavant (les que encapçalaven Hall i Fisher, respectivament, el 1996 quan varen morir al sostre del món), han fet que qualsevol persona amb prou diners i amb unes aptituds físiques mitjanes pugui proposar-se un desafiament com pujar l’Everest o fer els set cims –el més alt de cada continent. Les empreses posen la logística, l’experiència i els xerpes, i els clients, els diners. Tot això ha comportat una massificació de la muntanya, i si el debat dels anys vuitanta entre els alpinistes era al voltant de l’ús de l’oxigen artificial (els puristes defensen que s’ha de pujar sense suplements i que la muntanya és només per als escaladors elegits per a la glòria per les seves aptituds físiques i mentals), ara el debat és si és lícit pagar perquè et pugin al cim.

Molt més a prop de casa nostra, la muntanya continua cada any cobrant-se vides d’excursionistes poc preparats i equipats i d’altres que es veuen sorpresos per circumstàncies climàtiques com més va més canviants. Aquests darrers anys, els Pirineus han mostrat la seva cara més feréstega, i a la vegada, s’han perdut bona part de les glaceres permanents, les grans nevades són com més va més a destemps, o molt primerenques (final d’octubre i durant el mes de novembre) o molt tardanes (a partir de la segona quinzena de febrer), i les pistes d’esquí abans de la pandèmia eren ben plenes bona part de la temporada. La proposta de fer-hi els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 no ha agradat gens a la majoria d’experts i de ciutadans pirinencs, que fins i tot han fet un manifest en contra dels jocs i han reclamat altres vies possibles de desenvolupament per a la contrada.

Potser la massificació de l’Himàlaia i el debat sobre els aprofitaments dels Pirineus no tenen res a veure, però són dues circumstàncies molt significatives que emmarquen l’aparició d’un llibre-manifest molt intens, Salvem les muntanyes, que ha escrit l’alpinista Reinhold Messner i que acaba de publicar Cossetània en la col·lecció “Annapurna”. Messner és una de les veus més autoritzades sobre el tema. Nascut el 1944, va ser la primera persona a pujar els catorze pics de més de vuit mil metres del món –en molts casos sense oxigen suplementari– i ha travessat l’Antàrtida a peu. Avui, la seva lluita es basa a aconseguir una relació amb la naturalesa ecològicament sostenible, amb el focus en el conflicte entre la naturalesa humana i la de la muntanya i com potenciar a escala mundial l’autosuficiència de les zones de muntanya.

El llibre s’estructura en capítols molt breus i molt intensos on podem llegir frases com aquesta: “No sóc cap ecocondríac, simplement sé que els únics reguladors que poden retornar la tranquil·litat a les muntanyes són la privació i el perill. Si continuem amb l’actual dèria d’evitar qualsevol tipus de risc a la muntanya, es farà necessari restringir l’escalada, el senderisme i l’excursionisme. No tant perquè les persones que els practiquen siguin irrespectuoses amb el medi ambient, sinó perquè simplement són massa.”

L’alpinista alerta sobretot del turisme en massa en determinades muntanyes i, a la vegada, ofereix una reflexió interessant sobre els canvis que hi ha hagut en la relació entre els homes i la muntanya: “En els darrers dos-cents cinquanta anys, la nostra concepció de la muntanya ha canviat més del que ho ha fet el paisatge muntanyós. Amb la Il·lustració, els mites i la por van anar desapareixent i finalment també es va extingir la veneració. L’alpinisme no el van pas inventar les poblacions indígenes, sinó exploradors i conqueridors. Es va racionalitzar el caos i acceptar l’horror de les muntanyes com a dificultats i perills.” Per Messner, “el problema no és l’excursionisme o l’escalada en si, sinó les multituds”. “Files inacabables de caminants de llarga distància, tropes de persones en bicicleta, escalant o pilotant sobrecarreguen els llocs de moda i ocasionen danys ambientals. El pas constant per senders vulnerables fa malbé el sòl i ocasiona patiment a la fauna. Un cop la flora és danyada, destruïda, la fauna disminueix i l’ésser humà, amb fam de naturalesa, passa al següent biòtop”, diu.

També assegura que “en comptes de percebre els perills, les dificultats i els esforços com a ambient natural en l’entorn alpí –un filtre a través del qual el turisme de masses no passaria–, s’ha format una representació generalitzada de la muntanya com a imatge de postal: un agradable tros de roca assolellat o un vessant de gel resplendent sota el cel sobre el qual fer activitats com si fos un equipament esportiu”. “La muntanya, però, no ha estat mai inofensiva ni ho serà. Qui vol pujar muntanyes altes, hi arrisca la vida, i cada cop és més freqüent que una de mitjana ja resulti risc suficient.” I encara una mala-bona notícia: “El turisme de masses pertorba, doncs, aquest medi que cerquem com a catalitzador d’un desitjat procés d’autoconeixement. Destrueix, en definitiva, els atributs de l’alpinisme. És la quantitat més que la manera el que canvia la nostra actitud. Per sort, les muntanyes més conegudes del món que estan envaïdes només són tres dotzenes. La majoria de serralades estan buides perquè s’evita allò desconegut.”

El llibre inclou una entrevista en profunditat amb l’autor, però sense cap mena de dubte la part més interessant és el decàleg que proposa. De fet, diu que no pretén “proclamar la desaparició de l’alpinisme o proposar un codi de conducta per a l’alpinisme correcte” sinó “mostrar les muntanyes com les veiem avui en dia i també proposar una reflexió sobre com podem passar de ser una comunitat apolítica de naturalistes idealistes a fer un alpinisme de manera ecològicament responsable”.

El decàleg

El decàleg paga la pena de reproduir-lo com a aportació que pot promoure el debat al voltant dels usos que es poden fer d’aquestes zones naturals:

«1. Les zones de muntanya es defineixen arreu com a suma del paisatge cultural, que durant mil·lennis la mà humana ha remodelat i cultivat, i del paisatge sublim d’alta muntanya. Aquesta suma és un valor únic i indivisible.

2. Un paisatge cultural ben cuidat a les zones de muntanya beneficia tothom. Es tracta, doncs, de protegir el paisatge i les aigües, les zones de repòs, tant com la producció d’aliments sans i de qualitat. Les muntanyes són també els pulmons verds de tots els centres urbans propers.

3. Per mantenir el paisatge cultural, una condició essencial és una població autàrquica i autosuficient, que pugui dissenyar localment el propi hàbitat de manera autònoma i responsable. Només si l’economia és sostenible, roman aquesta població a la muntanya.

4. Les regions d’alta muntanya, en canvi, les zones per sobre del límit arbori que només s’utilitzen des que van començar a ser explotades turísticament, atresoren atributs com ara el silenci, la immensitat o el paisatge verge i sublim. I fins i tot el perill, que també hi pertany i que no hem d’eliminar per mitjà de la racionalització.

5. Tant aquest paisatge natural, que antany es va considerar terra erma i superficialment no utilitzable, com llurs propietats, s’han de conservar, entre altres motius perquè la seva escassetat va en augment. El món de l’alta muntanya ha de romandre inalterat, ja que una explotació més elevada, així com la instal·lació d’estructures addicionals, en representaria inevitablement la desaparició. És un deure, per tant, aturar el desenvolupament i l’explotació de les regions d’alta muntanya. El que ja hi ha de construït, però, hauria de romandre-hi, perquè molts llocs de treball en depenen.

6. No s’ha de facilitar accés ulterior a les regions d’alta muntanya mitjançant infrastructures tals com remuntadors diversos, carreteres o altres tecnologies modernes. Qui s’endinsa a l’alta muntanya sota la pròpia responsabilitat i sense deixar empremta al seu darrere aprèn ràpidament a respectar la naturalesa primigènia i a defensar aquests espais per a les futures generacions. La protecció de la natura esdevé aquí un requisit imprescindible. L’alta muntanya, per naturalesa, no és un entorn apte per als éssers humans.

7. L’assentament descentralitzat i l’ús sostenible i descentralitzat de la muntanya per sota del límit arbori són la manera de fer viable la mobilitat en aquests llocs, que són la base per experimentar la natura, per allotjar-s’hi o per descansar. Per tal que la població de muntanya pugui mantenir una alta qualitat de vida, d’altra banda, les rutes i carreteres s’han de dissenyar de manera que el soroll i la contaminació siguin els mínims possibles.

8. Personalment, em sembla que la clau per a protegir les zones de muntanya es troba en una combinació d’estil de vida local i conservació del paisatge cultural i el paisatge natural lliure d’infrastructures. Només així podran servir al turisme a llarg termini. La unió d’agricultura de muntanya i turisme són la clau d’un desenvolupament sostenible a les muntanyes. En l’àmbit local, és important la col·lectivitat i la col·laboració veïnal; a gran escala, s’ha de fomentar la cooperació entre les regions de muntanya i exigir el màxim autogovern possible.

9. Contribueixen a garantir la sostenibilitat un patrimoni cultural regional, un paisatge cultural intacte, un paisatge de muntanya distintiu i una autopercepció de la població de muntanya identificada amb el seu entorn.

10. Les zones muntanyoses i les metropolitanes es necessiten mútuament. Les primeres poden mantenir l’equilibri amb la col·laboració de les segones, de manera que les terres baixes quedin protegides de catàstrofes i la subsistència de la població de muntanya quedi garantida. Cal que les institucions polítiques tinguin en compte la perifèria –que no la releguin negligentment–, l’estructura econòmica i la repartició equilibrada de l’assentament en l’espai. Resultaria contraproduent que les zones muntanyoses continuessin despoblant-se i les regions urbanes creixessin encara amb més força. Cal, per tant, prendre mesures sobre aquest punt.»

Així doncs, en ple debat sobre la massificació de les muntanyes, el canvi climàtic i el canvi de vida que pot comportar la pandèmia, arriben les reflexions de Messner, un dels millors coneixedors d’aquest medi natural, per a defensar-ne la salvació. Algú escoltarà la crida?

Podeu comprar Salvem les muntanyes a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.