Refugiats

Sembla que faci molt temps, potser perquè quan el mur va caure la cosa ja estava molt madura, però jo els darrers setanta havia conegut molts refugiats no tan sols de la RDA sinó de la Unió Soviètica i altres països de l'est

Carme Junyent
25.09.2022 - 21:40
Actualització: 25.09.2022 - 22:10
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan van donar el premi Nobel de Literatura 2021 a Abdulrazak Gurnah, el jurat va destacar entre els motius la seva “penetració intransigent i compassiva dels efectes del colonialisme i el destí del refugiat en l’abisme entre cultures i continents”. En la seva novel·la A la vora de la mar, hi ha una escena que capgira una mica la imatge del refugiat, sobretot perquè es tracta d’un africà:

“—Sóc un refugiat –vaig dir a un policia d’aspecte seriós […]

—Això són paraules greus –va dir–. Jo havia entès que era un tripulant que havia perdut el seu vaixell. […]

—Sóc un refugiat –vaig insistir–. De la RDA.

—D’on? –va preguntar, girant el cap canós i apuntant-me amb l’orella esquerra, com si volgués assegurar-se que m’havia entès bé.

—De l’Alemanya de l’Est.”

Sembla –o m’ho sembla– que faci molt temps de quan Alemanya era un país partit de manera ben visible per murs i tanques de filferro. De quan, per anar a Berlín, passaves per una autopista segregada on veies a l’altra banda els cotxes dels alemanys orientals. Sembla que en faci molt temps, potser perquè quan el mur va caure la cosa ja estava molt madura, però jo els darrers setanta havia conegut molts refugiats no tan sols de la RDA sinó de la Unió Soviètica i altres països de l’est que no eren russos sinó que venien de molts països africans i d’Amèrica, des de Mèxic fins a l’Argentina. Estudiants que havien anat a Moscou o altres llocs més enllà del teló d’acer i per als quals l’estada allà s’havia fet insuportable fins al punt de fugir.

Recordo un hondureny, a qui tots dèiem Correcaminos, que, per fugir, havia anat a peu des del Berlín oriental fins a Bonn, un Barcelona-Madrid si fa no fa. O una vegada que van arribar tres nois des de Moscou. A un, negre com el carbó, li vaig demanar d’on era i em va dir que d’Angola; a l’altre, torradet de pell, com diria Mohamed Jordi, li vaig demanar d’on era, d’Angola; i el tercer, ros amb els ulls blaus, d’Angola. En un moment, una esbaldida de tòpics. Al cap de no gaire va venir una noia russa que era la dona del primer. No s’havia escapat. El seu pare era un general de l’exèrcit rus i ella havia vingut a buscar-lo perquè el seu pare no pagués els plats trencats de la fugida.

També hi havia els alemanys que havien fugit de la RDA, és clar. N’hi havia que havien deixat la seva família a l’altra banda. També els que havien pogut venir a conseqüència de l’Ostpolitik de Willy Brandt. A aquests els costava molt de pair la relativa popularitat del partit comunista –Marburg en aquells anys era coneguda com la “universitat roja”– i que companys seus lluitessin per aconseguir el que a ells els havia portat a fugir.

Però també hi havia l’altra cara, els estrangers que s’havien afiliat al Partit Comunista. Recordo un afganès, que era un dels líders estudiantils, com es vantava del comunisme a l’Afganistan. De fet, si pensem en les propostes d’aquella República Democràtica d’Afganistan, tenia motius. Segons la Wikipedia:

“El nou govern va dur a terme els programes de modernització socioeconòmica amb més determinació, abandonant tota precaució i seguint un enfocament socialista: les grans propietats van ser confiscades i redistribuïdes a famílies camperoles pobres, els bancs van ser nacionalitzats i es va intentar de limitar els preus. En l’àmbit social, es van dur a terme programes d’alfabetització, van intentar d’erradicar la pràctica dels matrimonis concertats i la imposició del burca, buscant reafirmar l’emancipació de les dones, se’ls va donar dret a vot i van ser animades a participar activament en la vida política.”

Però l’Alí es va quedar sense arguments quan la Unió Soviètica va envair Afganistan. També la majoria d’estudiants perses d’aquell moment eren membres del Partit Comunista i lluitaven per la caiguda del xa. Parlaven de Khomeini com de l’instrument que els permetria tombar la dictadura i es van trobar que ells van ser els primers a caure un cop derrocat el xa. Tot allò, que al final eren les vides de les persones, era com el preàmbul d’un canvi en l’enfrontament de blocs: del capitalisme vs. el comunisme al capitalisme vs. l’islamisme.

L’Alí no es deia Alí. Li he posat el nom que, segons el protagonista de la pel·lícula de Fassbinder Angst essen Seele auf (“Les pors devoren l’ànima”), és el nom de tots els immigrants. Segurament m’ha quedat la por de no comprometre ningú, tot i els anys que han passat, perquè no em puc treure del cap el preu tan alt que van pagar molts d’aquells estudiants només per haver lluitat pels seus somnis.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes