En un editorial de fa unes quantes setmanes Vicent Partal va lliurar una anàlisi molt lúcida de què passa a França. Deia que, si el moviment de les armilles grogues havia arrelat amb tanta força protestant contra l’augment de les taxes sobre els carburants (que havia de servir per a acompanyar la transició energètica, tan invocada i necessària) no era tant perquè fos contrari a l’ecologia, sinó perquè era una mesura socialment injusta, mal repartida. Però han passat moltes coses de llavors ençà que justifiquen que potser que ens hi tornem a interessar.

El primer fet que sobta és que una explosió tal es produeixi per uns pocs cèntims al litre de carburant quan, mes rere mes durant els darrers anys, hi ha hagut mesures (retallades, augments d’impostos, etc.) infinitament més importants que pràcticament no han fet reaccionar ningú. Una possible explicació és que aquest augment ha estat ‘la gota que ha fet desbordar el got’. La prova és que, quan el govern va cedir una primera vegada, ajornant i finalment anul·lant aquest augment, el moviment va continuar igual, desplaçant les reivindicacions sobre el poder adquisitiu. I quan, al cap de prop de cinc setmanes de mobilització, el president Macron va tornar a recular i va concedir augments de salaris que, sumats, costaran uns deu (o dotze) mil milions d’euros, van respondre que no n’hi havia prou i que calia reformar el sistema de representació política i instaurar Referèndums d’Iniciativa Ciutadana (RIC). En unes altres paraules, el mal venia de lluny i era molt més profund que la punta visible de l’iceberg podia deixar sospitar.

L’altre fet que cal remarcar és que el president Macron, que fins ara s’havia mostrat no sols sord a totes les protestes, sinó que les havia desestimades amb aquella actitud arrogant, menyspreant i feridora que el caracteritza, ha cedit a la violència exercida no tant pels armilles grogues sinó per bandes ultraviolentes que s’hi van infiltrar. En efecte, cal saber que el màxim de manifestants que hi ha hagut no arribava a tres-cents mil, repartits per tot França. Un mes més tard, sols en resten 33.500 (contra seixanta-nou mil policies!). En unes altres paraules, i és molt trist (i extremadament greu) haver-ho de constatar; no és pas el caràcter multitudinari de les manifestacions (nosaltres reunim en poques hores, només a Barcelona, molta més gent que no pas ells, que tanmateix són més de seixanta-set milions d’habitants), sinó la violència, les destrosses i els ferits allò que fa cedir els governants.

I un darrer comentari: De bon començament, escamots d’armilles grogues s’han apoderat de les rotondes a les carreteres i dels peatges a les autopistes, tallant o alentint el tànsit, alçant barreres, sense que no s’hagi ocorregut a ningú de tractar-los de terroristes. Malgrat els deu morts que han causat. I sense que ningú intenti posar una querella al ministre de l’Interior per no haver-hi intervingut. Y ahí lo dejo…

 

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb