rajoyibarz

1. Qui parlarà amb qui? Per orígens, aragocatalans en el meu cas, el 27 de setembre ha donat a molts l’ocasió de sentir el neguit emocional dels no-catalans. He escoltat queixes, penes i desolacions de qui es creu abandonat, menystingut per la nòvia que ja no se l’estima més. El meu cor s’estovava. Però és que no li has dit mai, a la nòvia, que la volies tant i tant –això pareix passar. Naturalment m’ho he callat. Les penes d’amor, cal escoltar-les. I després, pensar-les una mica. Enamorats i abandonats coents en l’amor propi, adorem les nostres exclamacions, que el més important és continuar-ne parlant, no parar de fer voltes al dolor. Sembla, això pareix. Els més grans del poble, en canvi, s’ho miren amb tranquil·litat; deu ser que coneixen aquestes penes i no les troben tan greus, i a més ja se sap que els del costat (els catalans) sempre van davant i fan, sí, no sempre els plegues a la primera per més anys que faci que van, això també. Una cosa similar a Barcelona, amb molts més matisos i més opacitat. Doncs, a partir de demà, més caldrà atendre les penes d’amor. Qui parlarà amb qui?

2. La foto. Mariano Rajoy ha sortit parlant en català en el vídeo electoral del seu partit que ha tancat la campanya, estrenat ahir divendres, l’últim dia, i només un dia ha durat. Caram, quina cara que fa l’home quan veig la foto que ha tret la càmera del mòbil, la de més amunt. Mariano mira com un posseït el cartell que té als nassos per indicar-li què, quan i com ha de dir dues paraules: ‘Units guanyem’ (tot en caixa alta que ací ens estalviem). Mira posseït perquè no ho pot entendre, ni què diu ni com ho ha de dir. No ho entèn, ras i curt.

3. Sobre el conflicte. En una llarga entrevista d’Álex Vicente, la historiadora francesa Élisabeth Roudinesco, que acaba de publicar una vigorosa biografia del fundador de la psicoanàlisi, fa una consideració sobre el caràcter de Freud que trobo aclaridora. ‘A Freud’, diu Roudinesco, que també és psicoanalista, ‘no li agradava la polèmica perquè era un home bastant autoritari i no suportava el conflicte.’ A voltes, precisa, el provocava ell mateix. ‘Però és fals’, conclou, ‘que fos un solitari. Sovint va treballar en equip.’ Sí, senyora: témer el conflicte és un senyal d’autoritarisme.

4. Qui són? Reconec que no me’n surto: no puc identificar amb aproximació qui són la gent i els votants de Ciutadans. No ho veig. Sabrem resultats electorals i quants vots tindran demà, però continuaré ‘in albis’ respecte de la cosa important, qui són. Lluís Rabell ha estat ridiculitzat per desconegut, però navegues per la xarxa i les hemeroteques i pots aproximar-te a la gent que sap què ha fet fins ara, mentre que Inés Arrimadas i la regidora Mejías, qui les coneix? Si m’apuren, què sabem de Rivera? Massa poc, trobo.

5. Més ‘links’ històrics. Si no fos per un documental sobre la memòria i la falta de memòria d’aquell dia, emès dimecres a la nit em penso que per TV Llobregat, no hi hauria caigut. El 27-S va ser, fa quaranta anys, el 1975, el dia de l’execució, a mans de l’exèrcit franquista i amb el príncep JC ja incorporat a l’organigrama de la dictadura, de cinc joves antifranquistes. Van ser també les últimes penes de mort, el 27-S de 1975, amb Franco agonitzant.

6. Tosquelles, doctor Francesc Tosquelles. Aquestes reflexions de setembre m’estan sortint una mica ‘psi’. Poc que m’ho pensava. Sobretot perquè per entendre bé les coses ‘psi’ ens ha faltat, i molt, el doctor Francesc Tosquelles, nat a Reus el 22 d’agost de 1912 i mort, a l’exili i terra seva de treball, a Granges-sur-Lot fa vint-i-un any, el 25 de setembre de 1994. Hi tornaré un altre dia. Ací, us convido a venir a la Filmoteca dimarts que ve, dia 29, a les 18.30, a la projecció del documental ‘Une Politique de la Folie’ (versió original francesa subtitulada en català), de François Pain. Per sentir-lo, per entendre què va ensenyar Tosquelles a terapeutes i filòsofs com Lacan i Deleuze, per riure amb el seu meravellós humor punyent i planer. La projecció commemora el 80è aniversari del Partit Obrer Unificat Marxista, el POUM, fundat el 29 de setembre de 1935. El doctor Tosquelles, psiquiatre format en la petita Viena catalana que tenia per epicentre l’Institut Pere Mata de Reus els anys 1920, s’hi va afiliar de ben jove, i així va entrar en guerra, durant la qual va començar a exercir les cures que no abandonaria mai, contrari de rel a tenir consulta privada, treballant sempre en la sanitat pública i per a la sanitat pública, sempre en equip.

Bon cap de setmana.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb