(Fotografia: The Conversation)

La investigació dels Papers de Pandora feta pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ) ha revelat que encara hi ha alguns paradisos fiscals per a aquells qui cerquen d’ocultar la seva riquesa. No obstant això, de qui no es parla tant als Papers de Pandora és dels facilitadors, aquells que treballen per ajudar els rics a fer-se encara més rics i a transmetre la riquesa tot evitant de pagar o evadint imposts. Són els qui permeten a delinqüents i a cleptòcrates de blanquejar els guanys i pot ser que no siguin tan rics com els seus clients, però reben milions per ocultar bilions.

La indústria de la defensa dels megarics

Hi ha una “indústria de defensa de la riquesa” establerta de fa molt de temps, formada per diversos professionals –assessors, banquers, advocats, comptables, procuradors, agents immobiliaris– que fan servir empreses fictícies, oficines de gestió del patrimoni, comptes en paradisos fiscals i fideïcomisos per ajudar les persones més riques del món a protegir el seu patrimoni dels recaptadors d’imposts. Aquests “facilitadors” altament remunerats ajuden a oligarques, dictadors i criminals de tot el món.

Els mitjans de comunicació ja han cobert molts dels crims, abusos i malifetes financeres dels estats estrangers i els individus rics. Però què passa amb els intermediaris del sistema financer que maneguen els detalls i proporcionen mecanismes d’evasió per als criminals?

Alguns membres de l’elit paguen professionals i empreses perquè els obrin les portes polítiques, per fer pressió contra les sancions, per lliurar batalles legals o per rentar diners i reputació. I en fer-ho, aquestes institucions i persones empenyen els límits de la llei i soscaven els principis de la nostra democràcia. Segons l’informe de l’enquesta de preparació contra l’emblanquinament de capitals del 2020 de Deloitte, s’estima que la quantitat total de diners emblanquinats cada any serà l’equivalent al 2%-5% del PIB mundial, entre 800.000 i 2.000 milions de dòlars nord-americans.

Ara els arxius FinCEN de l’ICIJ ens proporcionen una informació sense precedents sobre un món secret de bancs internacionals, clients anònims i, en molts casos, delictes financers. Demostren que els bancs deixen passar diners a cegues cap a destinataris que no poden identificar, informen passats els anys de transaccions que tenen totes les característiques de l’emblanquinament de diners i fins i tot s’ocupen d’emblanquinar diners de clients implicats en fraus financers i escàndols de corrupció pública.

Els estralls dels diners opacs

La corrupció i les males pràctiques financeres són, per la seva naturalesa, secretes i sovint molt complexes. Els diners opacs (essencialment, diners gastats per influir en els resultats polítics sense revelar-ne l’origen) compren l’accés als tribunals i als polítics, tot fent que la societat sigui menys justa i equitativa.

Allò que sol distingir els rics del carrer dels membres de l’oligarquia és que els oligarques inverteixen en la defensa de la riquesa. Fan servir el poder i la riquesa per acumular-ne més, per pressionar els polítics i per tòrcer les regles de joc segons els convingui.

Un dels desafiaments en la lluita contra la delinqüència financera és la carrera mundial entre els paradisos fiscals, cadascun dels quals intenta d’atreure clients tot oferint incentius més lucratius i més privadesa per a les empreses. I els facilitadors de la indústria de defensa del patrimoni desenvolupen i comercialitzen estratègies, estructures i sistemes que eviten les obligacions fiscals i els controls reglamentaris.

Les bases de dades de titularitat efectiva, dissenyades per a combatre l’emblanquinament de capitals, s’han convertit en mesures com més va més populars arre del món des de la publicació dels Papers de Panamà, que van atreure l’atenció internacional sobre les repercussions socials de l’anonimat empresarial. Si aquesta tendència es manté, és d’esperar que el nombre creixent de governs que introdueixen iniciatives sobre la propietat efectiva i la transparència fiscal obligui els paradisos fiscals, com ara les Bermudes, les Illes Caiman i Malta, a seguir el seu exemple per evitar de ser exclosos del sistema financer mundial. Mentrestant, moltes jurisdiccions continuen eludint les forces de seguretat que segueixen el rastre de diners dels evasors fiscals i dels delinqüents.

Senyals prometedors

Tot i les evidents llacunes a la regulació i l’aplicació, i de la manca aparent de voluntat política per a abordar aquestes llacunes a la pràctica, hi ha indicis encoratjadors que els governs del món se senten obligats a actuar. La demanda mundial de transparència i responsabilitat continua creixent. I a això se sumen les crides per a fer front a la creixent desigualtat econòmica i a la pressió dels inversors perquè s’adoptin els anomenats principis ASG (ambientals, socials i de governança).

Tot i que aquests factors contribueixen a centrar l’atenció dels responsables polítics, la realitat és que la motivació principal d’aquests dirigents probablement no és cap altra que la greu i alarmant tendència a la disminució dels ingressos fiscals. L’aprovació del concepte d’un tipus impositiu mínim global del 15% per part dels dirigents polítics del G7 a la cimera del juny del 2021 és un indici clar que comencen a bufar vents de canvi.

El model actual no és sostenible. Les realitats fiscals i la pressió i necessitat polítiques obligaran els dirigents a actuar. La seva retòrica sobre la desigualtat de la riquesa i el desequilibri de poder aviat deixarà de ser suficient, perquè encara permet que la indústria de defensa de la riquesa i els seus clients eludeixin el sistema i evitin de pagar la part que els correspon. Cal més transparència i responsabilitat per a desemmascarar aquells qui faciliten les coses i per a tancar les llacunes que permeten que delinqüents, rics i empreses, actuïn amb la impunitat amb què ho fan.

 

 és professor de la Universitat d’Ottawa. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

The Conversation

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.