Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

*Existeix cap indret on notaris i advocats redactin documents i sentències sistemàticament en català? Cap lloc on les cartes dels restaurants i els rètols dels edificis siguin exclusivament en la llengua del país? Doncs sí: a la ment de segons quins forasters. Aquest dia un alemany que viu aquí des del 1994 (més de vint-i-cinc anys!) se’m queixava de tot això (em va fer molt feliç, perquè jo em trobo precisament tot el contrari), i va rematar la seva protesta assegurant que si no s’havia molestat a aprendre la llengua (es referia a entendre-la: pràcticament no la rasca) era perquè “la volíem imposar”. Ara quan us refeu de l’atac de mala llet, rumieu sobre la qüestió del punt de vista. Perquè no és l’únic, ni de bon tros, que s’entesta a veure realitats inexistents.

*Ja sé que un professional no hauria de dir això que diré ara, i que totes les formes lèxiques són mereixedores d’igual respecte. Però és que sento porfa i em vénen ganes de vomitar. De rojar, ruixar, gitar, trallar, perbocar. No hi puc fer més.

Però ja que sóc professional, m’esforçaré a anar una mica més enllà, vinga. La variant afectuosa de porfa és porfi, i, encara que soni fins i tot pitjor, té una virtut: ens col·loca davant del mirall. L’acomplexament dels catalanets que dissimulen el seu origen (escarrassant-se a pronunciar Madriz, per exemple, en comptes del legítim Madrit, o amagant la llengua a la primera) per por que no els acusin de pagesívols i barretinaires, hauria de tenir un equivalent en els castellanets; i en canvi no: un poble capaç de crear una reducció tan xarona com porfi i brandar-la alegrement a totes les cues de supermercat com si fossin a la classe dels Dofins és un poble que ens ensenya una lliçó important: la vergonya és relativa. Tu t’avergonyeixes del que vols, no del que dictaminen els altres.

*Les classificacions dels organismes internacionals que mesuren la vitalitat de les llengües del món em fan pensar en els comunicats de l’equipo médico habitual. Són allà al costat del pacient, comprovant que el cardiògraf dóna senyal, fins al dia que en deixarà de donar, que procediran (amb quants anys de retard?) a aixecar-ne acta. I quan fou mort el combregaren.

*Ara que ja s’ha acabat, em declaro molt decebut amb la falta de reacció de la Lliga del Bon Mot al títol d’un dels programes nous de tevetrès (el van estrenar al novembre). Que potser van gastar tota la mala jeia amb El llenguado? O més aviat és que no hi tenen alternativa i s’han estimat més callar per por que els ho demanessin? O, senzillament, que el cap de colla no ha donat ordre de disparar?

*Goita quin exemple més bonic que acabo de trobar a la xarxa per il·lustrar allò que dic sempre dels derivats (que per decidir si un neologisme val la pena o no, cal preveure els derivats que podria generar): “LOLíssim”. Què, ens el quedem?

*Parlant d’amagar la llengua. Un company de gremi reconegut per la seva oposició aferrissada al catastrofisme s’enganxa amb un trol a Twitter i canvia de llengua a la primera. I, sense voler, em fa venir al cap una idea: pot ser que l’optimista lingüístic ho sigui perquè, si més no en part, no viu el conflicte de primera mà? Ho dic més fàcil: si no t’esbatusses mai perquè tens l’hàbit de canviar de llengua (no és el cas: em consta que l’esmentat company és un lluitador de primera data), la teva percepció és que no hi ha conflicte i per tant tendeixes més a veure flors i violes?

*Pillar és normatiu perquè el DIEC el recull en un ús que jo no he sentit: ‘Emparar-se violentament d’una cosa’. És a dir, arrabassar, saquejar. Un estirabosses podria ser un pillabosses (oi que sona estrany? És clar, perquè és un ús residual, que només sobreviu en el substantiu pillatge). Però com que l’usuari mitjà, quan el consulta, gairebé sempre es limita a constatar que el mot que cerca existeixi o no, i no en sol llegir la definició, pillar té patent de cors per a tots aquests significats espuris que corren. Començant pel pilla-pilla. Potser ens sortiria més a compte eliminar-lo del diccionari.

*Parlant de cerques al DIEC i coses que no existeixen: escoltador és aquell qui escolta, mentre que sentidor… no existeix.

*Vaig a pèl, sense mirar diccionari ni res. Favorit en comptes de preferit (“El plat favorit dels catalans”) i disculpar per perdonar (“Disculpi vostè, no el volia ofendre”) els tinc entravessats. Em fan pudoreta de socarrim. Em semblen el mateix que boda per casament (un clàssic de la dècada passada) i utilitzar per fer servir. Tots són normatius, sí, però em semblen intrusos de registre.

*Acabo amb l’última aportació al debat lingüístic de les festes, i així ja el matem fins l’any que ve. Com que arriben els últims, els toca als Reis. Què tenen en comú la variant reixos, present en molt bona part del català occidental, i la frase “Què t’han passat, els Reis?”, pròpia com a mínim d’Osona i la rodalia? Doncs que totes dues són espècies discriminades per l’estandardització. Desconegudes per a la resta del domini i, sobretot, considerades usos secundaris o directament eradicables. Però ara comencen a divergir. Los/els reixos, descoberta de fa poc pels orientals, viu una revifalla a causa d’un cert atractiu exòtic (a orelles dels no usuaris, és clar), tot i que és molt improbable que s’hi escampi; en canvi, passar (presents) els Reis continua l’inexorable camí cap a la desaparició emprès per la majoria dels usos col·loquials locals. En aquest cas, escombrat per l’estàndard “Què t’han portat/dut?”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.