Ramón Cotarelo, catedràtic de ciència política de la UNED, és un dels pocs intel·lectuals espanyols que fan costat al procés català. A través del seu popular bloc ‘Palinuro’ ha fet valer la causa catalana moltes vegades i ha alçat la veu contra el poder polític espanyol, el rei Felipe VI inclòs. La CUP li va proposar d’ocupar un lloc simbòlic a la llista per al 27-S, però un impediment legal no li ho ha permès. Així i tot, donarà suport a la candidatura liderada per Antonio Baños. Hem parlat amb ell d’aquesta ‘aventura’ política i del 27-S. Observa el procés amb una passió enorme. No té pèls a la llengua i parla sense embuts. Veu amb bons ulls d’investir Artur Mas si es dóna el cas, considera neofranquista el govern espanyol i alerta Podem que potser no arribarà a les eleccions de novembre.

—No podreu ser candidat de la CUP a les eleccions del 27-S però sí que donareu suport a la llista. Us veurem en actes de campanya?
—Doncs no ho sé, depèn si s’escau i si es donen les circumstàncies. Encara he de parlar amb en David —Fernández—. Jo estic a disposició de la CUP i no tinc cap pretensió de protagonisme. Faré allò que em demanin. A més, que jo sóc aquí per a aprendre!

—Per què heu decidit de fer costat a la candidatura de la CUP – Crida Constituent?
—Doncs perquè, sense comptar la voluntat d’independència, tenen un programa amb el qual m’identifico molt. Em refereixo a una ideologia assembleària, feminista, ecologista i republicana. I també perquè em sembla que s’ha de ser conseqüent. I com que jo respecto el principi d’autodeterminació i la majoria de catalans volen la independència, doncs cap a la independència. Per això m’hi he unit.

—Com ha rebut aquesta decisió el vostre entorn?
—Fàcil de respondre. Els catalans, molt contents. Els espanyols, silenci absolut.

—I alguna crítica?
—No. Perquè clar, al meu entorn familiar li sembla molt bé. Ara, més enllà de la família, silenci absolut. Ningú no se n’ha assabentat, ni per bé ni per mal.

—Creieu que la CUP hauria d’entrar en un govern de concentració si es dóna el cas?
—Suposo que sí, però a la CUP les decisions es prenen en deliberació col·lectiva. Allò que decideixi la col·lectivitat serà la decisió correcta, com és normal. Personalment, seria raonable. Però dependria de com s’orientés el govern de concentració. Un govern de concentració vol dir que concentra molta gent, però per a què? Si el què queda clar, doncs a mi em semblaria bé.

—Segurament el termini de convocatòria d’eleccions serà un dels punts importants de discussió.
—Clar, per descomptat. És a dir, si Junts pel Sí volgués crear un govern de concentració, que sembla bastant raonable, doncs haurà de dir per què el volen, amb quins terminis i quines condicions. Jo crec que un govern de concentració és molt senzill perquè l’única que faltaria en aquest govern, propugnada per la llista de Junts pel Sí, és la CUP. Ningú més no hi entrarà, dic jo. Tot i que amb els de Podem no se sap mai.

—Veieu la CUP investint Artur Mas?
—Depèn de quin sigui el Mas que vulgui ser investit. A veure, a vegades ens oblidem d’una qüestió molt important. Durant els processos històrics condensats en mesos o pocs anys la gent canvia. El Mas que va entrar al procés ja no és el que hi ha ara. Així doncs, depèn de què proposi, per què no l’haurien d’investir? Mas no és un home d’una peça que es va fer fa uns quants anys i és el mateix d’ara. No, no. I jo crec que tot el procés li ha ensenyat molt.

—En un apunt recent del vostre bloc fèieu una defensa del paper que ha tingut Mas al procés.
—Sí, clar. A veure, jo penso igual que qualsevol persona d’esquerres quan li demanen per Artur Mas: ‘Ui, un neoliberal d’aquests a qui agraden les retallades’. Sí, sí, probablement va començar sent això, però aquest home es troba ara en una situació històrica que té unes aspiracions molt grans i també s’ha d’entendre que és el seu projecte personal. Tu pots ser molt partidari d’un programa neoliberal, però si de cop el destí et posa en una situació històrica i passaràs a la posteritat perquè ets el pare d’una nació, doncs potser canvies el teu propòsit.

—Defenseu que la independència de Catalunya seria una esperança per a Espanya. Per què?
—Doncs perquè no veig que Espanya pugui canviar absolutament res si no hi ha un esclat a Catalunya; i el terme esclat el vull matisar. Em refereixo a un canvi radical, des de la independència a qualsevol altra cosa. El motor d’Espanya en aquest moment és Catalunya i, si a Catalunya no passa res, a Espanya tampoc, perquè hi continuarà havent aquests neofranquistes per sempre més. Espanya no té capacitat de canviar si no és a través de Catalunya.

Si a Catalunya no passa res, a Espanya tampoc, perquè hi continuarà havent aquests neofranquistes per sempre més

—Per la consideració que preneu, Espanya és com un nen que té dificultats per a nedar i Catalunya li fa de flotador.
—Sí, exacte. A veure, Catalunya sempre ha estat el motor d’Espanya des d’un punt de vista industrial, econòmic i en bona mesura també intel·lectual. I Espanya té un problema per definició des de sempre. Ho evidencia aquesta qüestió si és una nació o no. Quan una persona diu que Espanya no és una nació, no s’ho inventa. És un inconvenient real. Té un problema per definició i l’ha anat ocultant, arrossegant i negant a còpia d’afusellar i de fer tota mena de barbaritats, que ho han fet des de fa tres-cents anys per reorganitzar-ho. Al final ha passat que alguns hem perdut l’esperança que Espanya pogués resoldre els problemes. Aquests alguns que hem perdut l’esperança són en primer lloc els catalans, i en segon lloc alguns espanyols com jo, que veiem que l’única oportunitat que té Espanya de remuntar és la sacsejada que podria implicar la independència de Catalunya. O alguna cosa semblant, perquè no vull pre-jutjar.

—Sou dels pocs intel·lectuals d’esquerra espanyols que defensen el dret de decidir.
—No sé si n’hi ha més, crec que no. No vull faltar el respecte a ningú, però em fa l’efecte que n’hi ha molts que no es pronuncien però que en realitat estarien d’acord amb mi. Tenen por perquè a Espanya hi continua havent molta por i entre els intel·lectuals també.

—A Espanya hi ha hagut un increment del discurs crític cap a Rajoy i la seva mala gestió del procés català?
—No vull ser injust però crec que no. Insisteixo, encara que sembli mentida, el sentiment psicològic predominant a Espanya continua sent la por i aquesta por també afecta uns intel·lectuals que temen que perdran les prebendes i els privilegis. Fixem-nos-hi. Tots els intel·lectuals es divideixen en grups i es fan els favors els uns als altres. I en aquest territori, Espanya és una cosa inqüestionable. Algun progressista s’atreveix a dir que Rajoy és un neofranquista, que torna a la recentralització dels franquistes i que és un catalanòfob que en realitat així destrueix el país? Oi que ningú no s’atreveix a dir això? No, per por.

—Espereu que el govern espanyol faci algun moviment d’aquí al 27-S?
—Doncs no ho sé perquè en primer lloc no sóc vident i en segon lloc allò que faci Rajoy tant me fa perquè qualsevol cosa que faci serà un disbarat. Aquest home no comprèn el problema d’arrel ni comprèn res del seu país. Governa d’acord amb la tradició que li han inculcat a casa seva, del més absolut respecte a la tradició franquista i feixista del país. Només s’ha de veure. Tot és igual. Miri la composició del govern de Rajoy, sembla de Franco. Els únics que falten són els falangistes, però els han substituïts pels neoliberals. Després hi són tots: els empresaris, els nobles… Gent que no ha treballat mai. El ministre d’educació només se l’ha de sentir parlar, si no sap què és l’educació. Per no parlar del d’Interior, que sembla sortit de les croades.

—De moment Mariano Rajoy ha dit que es bolcaria en la campanya i faria costat a Xavier García Albiol. Quina actitud creieu que tindrà?
—No sé a què es refereix quan diu ‘bolcar-se en campanya’. En fi… És una autèntica vergonya tenir aquest governant que no està a l’altura en cap sentit. Jo em temo la pitjor. Són capaços de tot. Si tenen la mínima possibilitat, ho faran. Això sí que ho hem de veure clar tots. Aquests no es paren per res. L’única que para qualsevol cosa és Europa, perquè nosaltres no. L’opinió pública no l’escolten, la premsa la tenen controlada, les televisions són seves, els jutges, també, els tribunals, també… Únicament temen que els europeus els diguin: ‘Això no ho podeu fer’.

—I si guanya el sí com actuaran?
—Faran qualsevol cosa, la que puguin. Recorreran a totes les normes excepcionals que puguin. La qüestió és clara: aquesta gent no té la disposició de negociar res ni vol perdre res que consideri seu, sense lluitar. I aquesta és la imatge que hem de tenir present tots. Per això crec que la gent que pensa com jo, si n’hi ha més, hem de fer costat als catalans.

El govern espanyol no negociarà res ni vol perdre res que consideri seu, sense lluitar

—Felip VI, al discurs de coronació, es va presentar com un mediador potencial amb les relacions Espanya – Catalunya. Però s’ha mantingut en un segon pla. Ha estat una actitud conscient?
—Hi deu haver de tot. Segurament, en ell, predomina certa prudència. I d’una altra banda, és un afer que els mascles ibèrics volen resoldre de la seva manera. Això agrada a gent com García Margallo. Aquest home és un africanista de tota la vida, dels que volen Gibraltar i reconquereixen el penyal de Perejil. Aquest govern és així. Sembla mentida, però són així. No hem d’oblidar que el rei Felipe VI va inaugurar el mandat dient que ara a Espanya cadascú podia sentir-se espanyol com li donés la gana. Em sembla fantàstic. Però vostè li reconeix a la gent també el dret de no sentir-se espanyol? No, això no ho va mencionar. Aquest és el límit.

—Noteu una preocupació creixent entre la classe política espanyola per si guanya el sí?
—Jo crec que estan espantats. El termòmetre és Podem. Ara han enviat Iñigo Errejón a Catalunya i s’ha adonat que l’afer és més complicat que no deia el seu cap. I ara parla del pacte fiscal i que els catalans poden decidir. Copia el discurs de David Cameron amb Escòcia. Però clar, quatre-cents quilòmetres cap a l’esquerra el seu cap diu al País Basc que el dret de secessió unilateral no existeix. S’han desconcertat.

—Parlant de Podem. Quin futur hi augura?
—Precari. Si les coses continuen com fins ara i no canvien, segons què passi el 27-S potser no arriba a novembre. Podem s’ha desinflat com un globus a tota velocitat. Han estat un fenomen mediàtic sobtat i ja està. S’ha acabat perquè no tenen fons.

Podem s'ha desinflat com un globus a tota velocitat; han estat un fenomen mediàtic sobtat i ja està

—Creieu que si el 27-S guanya el sí li passarà factura a Podem?
—No és una qüestió de què guanya sinó de qui perd. És a dir, si Podem a Catalunya, que es presenta en un cúmul de sigles que a Espanya no existeixen, treuen per exemple menys de deu diputats, serà una derrota en tota regla. Ja ho va dir molt bé Iñigo Errejón fa un parell de setmanes: ‘Les eleccions de Catalunya són determinants’. Clar que són importants però com que s’han dedicat a fer l’espanyol durant tant de temps, ara s’adonen que el resultat de Catalunya és decisiu amb vista al resultat de novembre.

—Podem tindrà veu a les eleccions del 27-S a través de la coalició Catalunya Sí que es Pot, però la seva presència és força secundària si ho comparem amb ICV. A què creieu que es deu?
—Secundària i contradictòria perquè ja se n’ha anat gent. Els qui diuen que no volen la independència i que són unionistes. A la gent normal les ambigüitats no ens agraden i les coses s’han de dir clares. O ets partidari de la independència o no. I resulta que els de Podem no saben què són. Clar, això els ha motivat divisions i desgast.

—Quan s’hagi de constituir el parlament, Catalunya Sí que es Pot votarà a favor de començar un procés d’independència?
—Jo crec que es dividiran. Alguns votaran a favor d’una declaració unilateral d’independència i uns altres en contra.

—Com interpreteu l’acostament de Podem amb el PSOE i l’aliança que teixeix amb partits com ara Compromís per tenir més presència amb vista a unes eleccions espanyoles?
—Des del punt de vista espanyol, si Podem abandona el vell somni leninista de substituir el PSOE amb què van néixer, l’única cosa raonable que poden fer és bastir ponts. Perquè al PSOE del vint i escaig per cent no els baixarà ningú. I Podem, si obté el quinze ja pot donar gràcies. Allò més raonable que poden fer és unir-se i així sobreviuran. A la resta d’espanyols ens aniria bé, perquè així no hauríem de tenir els pocavergonyes que tenim ara.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb