Ramon Breu: ‘Joan Comorera incomoda perquè fusiona l’alliberament social i el nacional’

  • L'escriptor i professor recupera la figura del fundador del PSUC a la novel·la 'Protocol M', publicada per Voliana, una de les sorpreses de la darrera Setmana del Llibre

VilaWeb
Ramon Breu
Sebastià Bennasar
05.10.2019 - 21:50

En les nostres latituds, no és gaire habitual mesclar personatges reals amb altres de ficció per crear una novel·la. El gènere negre ho ha permès algunes vegades (Leonardo Padura incorporant Ernest Hemingway, per exemple) i ara ha estat l’escriptor i professor Ramon Breu qui ha decidit d’aprofitar la fórmula per escriure Protocol M. L’afer Comorera, una novel·la que recupera la figura del dirigent del PSUC injustament perseguit per l’estalinisme i el franquisme a la vegada. El llibre, publicat per Voliana, ha estat una de les sorpreses de la Setmana del Llibre en Català. Parlem amb Breu sobre el llibre i sobre Joan Comorera.

Feu servir estructures de novel·la negra per explicar alguns episodis de la nostra història. Què us aporta aquesta fórmula?
―La meva intenció primordial amb aquesta novel·la no era pas aportar descobriments sobre la figura d’en Joan Comorera, sinó divulgar-ne la figura, fer conèixer el personatge a tanta gent que no sap res d’ell després de més de seixanta anys d’haver-se mort, explicar les circumstàncies del seu drama personal, i també de la seva companya, la Rosa Santacana, i parlar de les seves posicions polítiques. Vaig pensar que la millor manera de dirigir-me a una bona franja de potencials lectors era amb un text amè, plaent, que piqués l’ullet a la tradició detectivesca. D’altra banda, la vida i la mort d’en Joan Comorera es prestava a presentar-la amb un embolcall de novel·la negra…

―Joan Comorera és un polític que ara cal reivindicar?
―Portem un enorme retard en la reivindicació de Joan Comorera. És un dels polítics catalans més importants de la primera part del segle XX. Era un il·lustrat que creia en la força pedagògica i ètica de la política; però era també un home d’acció. Des dels seus inicis en la lluita política fins a la seva mort, Comorera no canvià mai. Sempre va perseguir la revolució, la revolució democràtica. Tossut com era, estava convençut que era el moviment constant, la reforma continuada, que en realitat canviava les coses; sempre caminà cap a la utopia, tot creient que era possible, com la inevitable ruptura social. Es movia per la utopia i actuava com un reformador. Era romàntic en la idea i pragmàtic en el mètode. El pensament polític de Comorera en referència a la qüestió catalana hauria de fer reflexionar avui aquells que des d’una determinada esquerra menyspreen el dret d’autodeterminació dels pobles o els qui escupen a la cara la paraula ‘nacionalista’ a qui intenta defensar la dignitat, la llengua i la supervivència d’un poble.

―En el retrat que feu de la Barcelona de postguerra, la ciutat hi apareix molt decadent després de l’esplendor dels anys vint i trenta. En quin punt creieu que es troba Barcelona en l’actualitat?
―He tingut molt d’interès a reflectir aquella Barcelona d’una misèria material i moral esborronadora. Podríem dir que la ciutat és un dels personatges principals amb l’anar i venir constant dels tramvies, amb els paisatges urbans del Poble Sec, Gràcia i la Sagrada Família (amb un ambient radicalment diferent de l’actual); amb la seva cultura popular: els tebeos, els concursos radiofònics, els espectacles del Paral·lel… Avui dia? Els qui vam néixer justament aquells anys cinquanta no reconeixem la ciutat… Podria dir qualsevol tòpic en el sentit que s’ha convertit en un parc temàtic per a turistes, en un aparador infinit de llums de neó, i seria veritat, però el més preocupant és que sembla una ciutat sense ànima, que camina d’esma, sense projecte, lluny dels seus millors moments.

Hi ha una figura que destaca en tot el llibre per la seva abnegació, que és la dona de Comorera.
―A mi em va seduir des del primer moment, la figura de la Rosa Santacana. Era una modista senzilla i amable amb tothom, nascuda també a Cervera, com en Joan Comorera. Una dona que no entenia ni volia entendre res de política, però que va viure més de tres anys en la clandestinitat, que acompanyava el marit a repartir propaganda del PSUC per les bústies de la ciutat, a qui li van robar la filla i la possibilitat de conèixer els néts, però que va continuar fent costat a en Joan fins al darrer moment. Va amagar la seva malaltia per no fer patir encara més el seu marit, que moriria en terra estranya, lluny de Catalunya i de la seva família. No li havia importat res, més que fer costat al seu home. Fou l’únic suport del polític els seus darrers anys, l’ombra engrandida que tenia cura i aixoplugava un Comorera vençut i humiliat, que no volia acceptar la infàmia de què era objecte.

Les esquerres han estat tan perjudicials per al procés d’emancipació català com la dreta?
―Determinada esquerra s’ha vist sempre incapaç de sortit d’un dogmatisme, d’un tacticisme que li han impedit de veure-hi més enllà del seu nas… En canvi, Comorera insistia que l’abecé de la visió marxista assenyalava que sempre calia sotmetre’s a la realitat, i la realitat ens presentava el fet diferencial català com una situació incontrovertible. Deia que era monstruós voler negar la cultura, la llengua i la sobirania catalana en nom de l’internacionalisme; que l’internacionalisme era la suma enriquidora d’unitats germanes i no pas la uniformització de les nacions. I no es cansava de repetir-ho. És precisament la idea contrària d’allò que sostenien els socialistes i els comunistes espanyols en aquells moments. Insistia en un PSUC republicà, socialista, catalanista i democràtic, que fes de Catalunya un país més igualitari i sensat, i que oferís el principi d’autodeterminació dels pobles com a punt central del seu programa, amb la promesa de lluitar per fer possible que les llibertats socials i nacionals formessin part d’un mateix propòsit. Això entroncava amb el que havia exposat dècades enrere Layret, un dels mestres de Comorera. I Macià. Comorera deia, en ple franquisme, que calia aixecar la bandera de Macià.

És molt curiós que Stalin fos un dels principals eradicadors del nacionalisme en el comunisme. Als seus escrits de joventut i com a georgià, en un principi, era molt més tou i permissiu…
―L’estalinisme no té per definició una estratègia de futur o un corpus teòric. És una concepció de supervivència amb els mètodes que calgui, que no pretén canviar allò que ja existeix, sinó conservar-ho, és a dir, la Unió Soviètica. L’estalinisme és una forma de supervivència d’un poder que no tolera que hi pugui haver un poder al marge, un contrapoder que li pugui fer competència, que és el que representava Tito a Iugoslàvia, i Comorera a Catalunya. L’estiu de 1948, el triumvirat dirigent del PCE és cridat per Stalin al Kremlin. Stalin no havia parlat mai amb dirigents comunistes espanyols personalment, ni durant la guerra ni després. D’aquella entrevista no en va transcendir res, com era d’esperar, però l’any següent, Comorera fou expulsat del partit que tant havia fet per fundar-lo i engrandir-lo.

El PSUC de Comorera molestava massa el PCE?
―Recordem que el PSUC fou el resultat de la fusió de quatre partits socialistes, comunistes i nacionalistes per a construir un gran partit de les classes treballadores catalanes. Quan es funda el PSUC, l’estiu de 1936, en els primers moments de la guerra, ho fa sense el permís del PCE, ni del PSOE, ni de la Internacional Comunista. Comorera tira pel dret segurament perquè és conscient que no n’hauria obtingut el permís… Més tard, el PSUC va ser acceptat com a Secció Catalana de la Internacional. Era una decisió excepcional. S’argumentava que el PSUC era fruit d’una unificació històrica, una unificació socialista i comunista, expressió dels objectius aprovats al VII Congrés de la Internacional, en la perspectiva de partit únic del proletariat. En altres paraules, el PSUC havia fet els deures a Catalunya, però el PCE no els havia fet a Espanya. El PSUC era una mena d’avantguarda i per això se l’autoritzava a pertànyer amb entitat pròpia a la III Internacional. El problema era que el PSUC era un arbre unificat en un bosc d’arbres estalinistes. El PSUC era reconegut com un partit independent del PCE i, per tant, la seva relació amb la Internacional Comunista seria directa i no pas a través de ningú. I això, juntament amb la reivindicació permanent dels drets nacionals de Catalunya per part de Comorera, el nucli dirigent del PCE no ho podia tolerar. A més, el PSUC que va arribar a tenir 90.000 militants durant la guerra, posseïa un pes molt més important a la política catalana que el PCE a l’espanyola i això tampoc no li ho perdonaven. A part de les diferències polítiques, Comorera tenia una autoritat política que els mateixos dirigents del PCE no li discutien, però això feia que se’l miressin amb una desconfiança permanent. Ningú dins el moviment comunista espanyol havia demostrat tanta capacitat política com en Comorera. La percepció que devien tenir era que Comorera no era dels seus…

Inventeu una periodista francesa d’una certa edat per a investigar el cas. Calia aquesta mirada estrangera, era imprescindible el contrast entre interior i exterior?
―Em va semblar que era estimulant una mirada, diguem-ne, europea… Però la Violette Courbière és mig catalana i mig francesa, ja coneix en certa manera la realitat catalana, perquè hi va ser dècades enrere. La seva presència també és per recordar una generació de periodistes catalans avançats al seu temps que van posar les bases d’una premsa catalana moderna i lliure, periodistes com Josep M. Planas, Tísner, Irene Polo, Sagarra o Francesc Madrid. A la majoria d’ells, la guerra i l’exili estroncaren els seus desitjos. La Violette és d’aquesta mena de periodistes.

Entre els personatges secundaris, hi apareixen dos detectius d’allò més fascinants, però també tots els estereotips del règim: periodistes servils amb el poder, comissaris de policia alcohòlics i torturadors… Us interessava tant aquest retrat com el cas Comorera?
―Sí que m’interessava descriure l’atmosfera tòxica del franquisme i fer aquest exercici segurament pedagògic de memòria, i més ara amb el reviscolament d’actituds feixistes. Sobre els dos detectius, he de dir que són personatges que ja van aparèixer en una novel·la anterior, La veritat no serveix de res, i com que els considero molt entranyables, em sabia greu que no m’acompanyessin ara.

Sentimentalment, un s’emociona en veure Manuel de Pedrolo al llibre, però sobretot, un dels nostres escriptors més fascinants i oblidats, Ferran Canyameres. L‘hem de reivindicar més?
―En Manuel de Pedrolo va néixer vint-i-quatre anys després que en Comorera a l’Aranyó, a sis quilòmetres de Cervera, la vila natal del polític. No ho he trobat enlloc, però segur que en Pedrolo havia sentit a parlar i molt d’en Comorera. Després, als anys cinquanta, Pedrolo treballava per l’editor Canyameres, que fou detingut per ser l’enllaç amb l’exterior d’en Comorera. Per tant, també devia viure amb intensitat aquest esdeveniment. Per això l’he fet aparèixer breument en un moment de la novel·la. Sobre en Canyameres, igual com passa amb Comorera, segurament cal redescobrir-lo i explicar que fou una personalitat resistent de la cultura catalana els anys més difícils. El seu empresonament arran del cas Comorera el va afectar moltíssim i el devia portar a la mort prematura.

Les purgues estalinistes, fins a quin punt varen beneficar el règim franquista?
―Un cop detingut, en els quaranta-dos dies que en Comorera es passa a la comissaria de Via Laietana, la policia li proposa sortir del país a canvi que signi un document denunciant la persecució de què havia estat objecte per part del PCE. Comorera s’hi nega en rodó. El règim volia aprofitar-se de les pugnes internes dels comunistes, era més que evident. I cada expulsió, cada divisió del partit més bel·ligerant contra Franco, afeblia l’antifranquisme. A més, els mitjans de comunicació, supeditats completament al règim, diàriament, de manera persistent, feien propaganda anticomunista. Érem en plena guerra freda, que fou la taula de salvació del dictador.

Parleu de la premsa clandestina. Realment va ser una eina de combat? O satisfeia, sobretot, els seus promotors?
―Sense premsa clandestina no existies, encara que la seva difusió fos molt limitada. Era imprescindible en aquell món sense internet ni xarxes socials. Era una eina de combat, era una manera de dir a la gent que hi havia grups i persones que dissentien de tot allò. I també, com dieu, era una manera d’autoestima, de reafirmar-nos, de dir que malgrat tot érem capaços de fer aquells fulls i repartir-los al carrer o a la sortida del metro. Ho dic també per experiència pròpia.

Sou professor i heu rebut premis a la innovació educativa. Pot ser la novel·la negra una eina pedagògica? Ho dic perquè no fa pas tant, als anys noranta, era ben present als centres de secundària i ara sembla que hagi estat bandejada
―Oh, i tant, que la novel·la negra pot ser una eina per a ensenyar! Com el cinema. Poden ser eines de gran importància pel seu caràcter motivador i vivificant entre els escolars. La lectura a l’escola, i també les biblioteques escolars, són qüestions bandejades, oblidades i que considero bàsiques. De fa un temps, sembla que la innovació educativa, per a ser de debò, ha de tenir components d’espectacle, ha de fer servir tècniques amb rivets de coaching nord-americà, o que els alumnes facin projecte asseguts en un sofà perquè així començaran a assemblar-se als nens finlandesos… La lectura de textos literaris o audiovisuals no fa bonic, no fa tant goig per posar-la a l’aparador com, posem per cas, organitzar un festival de robòtica… Hauria estat interessant conèixer l’opinió d’en Comorera, que era mestre, i que tant va maldar per una escola laica, coeducativa, autèntica i arrelada a la realitat.

Avui Comorera seria dels comuns sector independentista, perfil Jaume Asens, o militaria a banda?
―El món d’en Comorera era molt diferent de l’actual. No sabem quina postura prendria avui. Ell no va formular mai una proposta de separació de Catalunya respecte d’Espanya, però sí una proposta de sobirania plena del PSUC i de Catalunya. Per Comorera, les relacions entre la Generalitat i el govern d’Espanya havien de ser d’igual a igual, no pas de sotmetiment ni de desconsideració. Comorera sempre parla de Catalunya conjuntament amb els altres pobles d’Espanya, té una visió federal on Catalunya, des de la seva sobirania, decidirà vincular-se lliurement a altres nacions hispàniques, una manera de veure la qüestió nacional molt propera a la del president Companys. Però el seu federalisme és actiu, no pas de saló ni per quedar bé. No obstant això, el descoratjament, el desànim que algunes vegades sentia en veure el tracte que rebia Catalunya d’Espanya, sovint dels seus mateixos camarades espanyols, va fer que en certs moments dubtés, defallís en la seva defensa d’una via federal. Només el seu pragmatisme, la consciència de la dificultat de la solució independentista, el va fer continuar optant pel federalisme.

―Per què som un país que tendeix a oblidar els seus grans personatges?
―Aquesta és la pregunta més difícil de l’entrevista! Potser té a veure amb alguna mena de complex d’inferioritat, de no valorar allò que tenim al costat, i a vegades, també d’enveja. El cas de Comorera és clar, la seva figura suscita incomoditat encara avui en alguns sectors, un oblit intencionat perquè fusionava en un mateix projecte l’alliberament social i el nacional. Espero que després de tants anys, la seva figura s’engrandeixi i acabi guanyant el combat de la història. O, si més no, que es converteixi en una mena de fantasma de Hamlet que recordi el crim que alguns encara desitgen oblidar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any