Rajoy, el somnàmbul

«El govern de Madrid continua encastellat en la tesi que a fora ningú no farà cas de Catalunya malgrat que les proves es van acumulant sobre la taula»

Vicent Partal
Vicent Partal
22.06.2017 - 11:59
Actualització: 22.06.2017 - 13:59
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ahir The Irish Times publicà un duríssim editorial sobre la independència de Catalunya, en què acusava el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, de ‘caminar com un somnàmbul cap a una crisi existencial que fa deu anys no s’hauria imaginat ningú’.

La descripció és bastant encertada, molt plàstica. L’editorialista irlandès avisa Rajoy que encara és a temps de rectificar, però que cada vegada en té menys, de temps. Ho expressa amb un cert escepticisme, que el mena a dir: ‘Sembla determinat a no canviar res, de manera que potser aviat es trobarà amb canvis més substancials molt ràpidament.’

És evident que a Rajoy tant li fa l’opinió del principal diari de Dublín, un diari, per cert, molt ben connectat històricament amb el seu govern. L’executiu de Madrid continua encastellat en la tesi que a fora ningú no farà cas de Catalunya, malgrat que es van acumulant damunt la taula les proves que indiquen que no serà així.

Quan Margallo va pronunciar aquelles paraules sobre allò de vagar per l’espai sideral, la recepció del cas català en l’opinió pública europea era molt pitjor que no avui. No solament en el terreny informatiu, sinó també en el polític. Madrid confia molt en els socis comunitaris, però sovint tinc la impressió que ja sap que no pot aturar la independència i juga una única carta: que no siga reconeguda internacionalment. Tanmateix, aquest joc té un risc enorme. Per a ells. Perquè una volta arribe el primer reconeixement ja no hi haurà cap possibilitat de marxa enrere. És una jugada a tot o res.

Ignore si en el govern espanyol ningú mira la realitat més enllà de les consignes, però si hi ha ningú que ho faça, i concretament a Dublín, estic segur que ahir sí que va prendre bona nota del gest significatiu del Times, un diari, recordem-ho, considerat moderat en termes editorials i progressista en termes polítics i que té entre els responsables de marcar la seua línia editorial algun dels ex-primers ministres més coneguts i respectats de l’illa.


[Bon Dia] –Com ja sabeu, cada dia ací a sota podeu trobar els comentaris que els lectors de VilaWeb fan sobre l’editorial. Ells el reben normalment cap a les nou del vespre i poden deixar-hi l’opinió i debatre’l fins a la matinada. Sempre són comentaris interessants i apropiats, però avui us he de recomanar molt especialment el que fa Amadeu Abril i Abril, cervell de la primera independència moderna (la conquesta del .cat) i home savi com ben pocs en tenim. Només heu de baixar una mica més avall.

Ahir va ser un dia important per a aquesta casa, perquè es va presentar VilaWeb Paper, la  XarxaVW i l’històric de portades, tres projectes nous amb què completem la dotzena, ja, de serveis que reben els subscriptors. De tots, ja podeu suposar que VilaWeb Paper és el que ens fa més il·lusió. Amb aquest projecte volem reivindicar el periodisme de cocció lenta, el context i el gust per la qualitat. Creiem que avui es pot fer un diari de paper sense paper, tal com s’entén el paper avui dia, és a dir, sense quiosc. Esperem que us agrade. (En aquest vídeo us expliquem què serà, a partir del dia 29, VilaWeb Paper.)

–La presentació de VilaWeb Paper es va fer ahir durant la conversa que dos-cents quaranta subscriptors van tenir amb la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Aquest matí us oferirem el vídeo complet del debat.

–Ah! I si encara no sou subscriptors de VilaWeb i en voleu ser, aneu ací.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
21.06.2017  ·  22:42

A Madrid, als cercles de poder, sembla haver una certesa. Algunes coses mai canvien. Perquè no ho poden fer. Lògicament, aquesta certesa és falsa. No hi ha res etern. Ni a Madrid ni enlloc de l’Univers. I es veu que, quan s’aveïna algun canvi important però que desagrada al poder, el millor és no esmentar-lo. Perquè si s’avisa, el més fàcil és que el missatger prenga mal. De manera que tots els qui s’ho veuen vindre, allà, callen. Amb les honorables excepcions de Ramon Cotarelo i de García Margallo (que jo conega). La resta, continuen encensant la hipòtesi fonamental. A saber: la independència de Catalunya és impossible (per llei). I no tan sols s’adonen que, a poc a poc, la van havent de canviar. Ara ja és “ningú la reconeixerà”. I no és el mateix. Per cert. Una data interessant. Ahir, a les 6h 24 (hora espanyola) va començar l’estiu. I avui resten, exactament, 100 dies per al final de setembre.

jaume vall
jaume vall
21.06.2017  ·  23:54

En aquesta fase de la pel·lícula a mi m’agradaria veure i sentir en el relat força més mala llet , més contundència irònica més agressivitat formal. Òbviament sense traspassar la línia de l’ètica, ni arribar a l’insult, ni a la mentida. Però és que no ens cal. Només cal agafar els fets, i exposar-los. I mostrar la contradicció entre el que “ells” diuen i el que fan.

I, en la rèplica sobre les formes de Rufián, per exemple, ¿no seria molt disruptiu, i per tant molt eficaç, explicar que no es titlla el ministre de miserable, sinó que es defineix així la seva actuació? És a dir, no hi ha un insult personal, sinó una descripció -adjectivable- del seu comportament.
Per exemple, aprofitant que Aznar va titllar la societat basca de no estar madura per acceptar la victòria del seu PP amb el Mayor Oreja de candidat, ¿no caldria explicitar que potser la societat espanyola que vota el PP no està prou madura per entendre el repte democràtic que els ve de Catalunya?
Per exemple, sobre el Rajoy. Utilitzar la ironia de consolar-lo en veu alta pel fet de no haver gestionat bé la qüestió catalana, amb allò de que “ningú no és perfecte” , i que no es preocupi que la societat espanyola ja el recordarà per altres gestions, per exemple…. bé, per exemple… “bueno” alguna en sortirà. Jo que sé, la revalorització de les pensions (0,5%), o l’ajut a les iniciatives ecològiques ( decret fiscalitzant les energies renovables, la neteja de les platges del Prestige) , la pau social al carrer (la llei mordassa), la memòria històrica (que paradoxalment la fa el Parlament) ?
O bé vincular el madridisme de Rajoy tot recordant que “Mariano, contigo no solo empezó todo ( recollida firmes 2005 contra l’Estatut), sinó que “contigo continuó todo” (recurs al TC, i sentència 2010, i finalment “contigo acabará todo” ( 1/O/17) ?
Està clar que si no aconseguim posar urnes i votar i guanyar ens haurem d’empassar les paraules, però si posem urnes, votem i guanyem, haurem quedat ben descansats. (I els haurem refregat la veritat , res més que la veritat, per la seva cara).

Si us plau, tirem d’hemeroteca, que hi ha mil casos. Però ara cal ser tan contundent com en Rufián… i posar més ironia / sarcasme que insult.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
22.06.2017  ·  00:46

Els del PP estan tant encantats posant querelles i agredint judicialment Catalunya que no se n’adonen de la opinió pública mundial. Encara la Soraya s’atreveix a dir que a la Conselleria d’Assumptes Exteriors (espero que no em denunciïn per posar aquest nom), no ha tingut cap repercussió a fora . Si això fos veritat, perquè anul·lar una denominació si no serveix per a res. La veritat és que saben que des d’aquest àmbit s’està fent molt bon feina i el món coneix perfectament el que està passat aquí i és evident que el dia que el primer estat ens reconegui tota aquest cançó canviarà de cop.

Tampoc es pot dir que el PP no fa res. Aparentment sembla immòbil, però té tot un exèrcit intern dedicat a conspirar contra Catalunya i per això van caient totes les demandes i els vetos del TC sense deixar-ne passar ni una. Però nosaltres a la nostra, sense fer-ne cas , fins que no eliminin l’autonomia i els consellers i parlamentaris siguin inhabilitats o empresonats. El cas curiós és que no saben, o no volen reconèixer, que facin el que facin el sentiment independentista no s’esborrarà i per tant quan en caigui un se n’hi posarà un altre perquè sabem que les persones concretes es poden substituir per tal que l’objectiu de la secessió acabi executant-se. Després del dia 1 o 2 d’octubre, ja eliminaren totes les i habilitacions i traurem els presos de les presons si és el cas, i farem un procés constituent per bastir la República.

Ramon Perera
Ramon Perera
22.06.2017  ·  00:47

Per a mi, el poder a Espanya és un enigma. Encara que Rajoy en sigui la personificació, en costa creure que sigui ell sol qui porta la direcció. Tots són com ell? Tots ignoren la realitat que no els agrada? Els poders fàctics, els que siguin, s’abstenen d’intervenir quan el timoner mena la nau directament als esculls?

Montserrat Pàmies
Montserrat Pàmies
22.06.2017  ·  00:47

Tot aixó molt bé. Ara només ens cal arribar al 1-O sense massa trencadissa (inhabilitacions, acosos, joc brut, detencions, etc. etc.) i amb gran força de gent al carrer en cada cas. Saltar pel damunt de tots els obstacles sense cansar-nos, anar a votar de forma massiva el dia que toqui,esquivar tots els espanyolistes i “fuerzas del orden” que potser decidiran tirar tomàquets podrits, o pitjor, als votants als diferents indrets, procurar que no hi hagi trampa en el compte dels vots i moltes més coses que no se m’acudeixen ara. Després esperar amb candeletes el compte final i, finalment, exhalar un gran sospir d’alleujament i procurar que la joia d’haver guanyat no ens obri el pit en canal.

Després de tot aixó podrem dir… gràcies pel vostre suport Irish Times i ara ajudeu-nos a guanyar el reconeixement internacional.

Amadeu Abril
Amadeu Abril
22.06.2017  ·  00:48

Crec que el tema del reconeixement (formal) d’un nou Estat independnent està molt sobrevalorat. En el cas català, per ambdues bandes. El reconeixement (formal) és un procés lent que poc tè a veure amb el “suport” o no a una determinada situació. Entenguem-nos: Kosovo només té, encara 111 reconeixements de membres de lONU. Menys que Palestina (136). I la República Ârab Sahrauí Democràtica n’ha arribat a tenir 84, mentre que Taiwan en té 19. I encara avui 31 no han reconegut Israel.

Ara pensem en les enormes diferències que tenen sobre control del territori, població, recursos ordre jurídic… La sobirania és això. El reconeixement diplomàtic ves després, i és molt menys rellevant que el reconeixement real. Ningú no pesarà que Taiwan exporta només a 19 països, o que no s’hi pot volar des de pràcticament enlloc, ni que els seus ciutadans no poden accedir a les Universitats o llocs de treball arreu del món.

No fem tot això pel reconeixement. Ho fem per la sobirania (per la llibertat), i, si la tenim, ja se’ns reconeixerà. Encara que sigui poc a poc.

Jaume Calsapeu
Jaume Calsapeu
22.06.2017  ·  02:29

Un dels camins que pot ajudar al reconeixement internacional de la Independència de Catalunya, apart de la celebració referèndum i de la molt problable vitòria del Sí, és que s’assebentin de l’abast i la profunditat de la guerra bruta que ha estat dirigida pel govern de l’estat espanyol contra els adversaris polítcs, crec que s’hauria preparar una denuncia ben documentada contra el Govern espanyol davant de les Institucions Europees.
Aquesta actuació completament il.legal d’un govern estatal contra persones escollides democràticament només perquè tenen opcions poilítiques divergents és sinónim a un règim ademocràtic que no hauria de tenir lloc a Europa.
Les intitucions europees si tenen autoestima ho haurien de denunciar activament, lluitar en contra i sancionar, això no és només una qüestió interna d’un estat, és una qüestió d’esència democràtica en la que Europa s’hi ha de fonamentar, sinó s’anirà corroen com ja ho està l’estat espanyol i s’esfondrà com ja s’enfonsa l’estat espanyol.

Josep Segura
Josep Segura
22.06.2017  ·  08:37

Estic d’acord amb en Jaume Vall sobre la necessitat d’apujar el to i de situar-lo més a un nivell de “rauxa” per a que el missatge sigui més contundent i arribi a més orelles. Per a mi, l’exemple més il·lustratiu i que mereix ser emmarcat és el discurs d’en Joan Tardà ahir al Congrés. El problema és que l’hemicicle era pràcticament buit i els mitjans no l’han pràcticament difós. Fins i tot Vilaweb l’ha relegat ràpidament a un segon terme, destacant més els improperis d’en Rufián que la dialèctica fulminant, categòrica i sense complexos del seu company. Algunes cares dels pocs assistents eren tot un poema. Aquí teniu l’enllaç: http://www.vilaweb.cat/noticies/joan-tarda-hi-pot-haver-presos-politics-un-altre-cop-a-lestat-espanyol/

Victor Serra
Victor Serra
22.06.2017  ·  11:23

Espanya no té en compte una cosa molt important, perquè ni se la planteja. L’independència de Catalunya, certament no importa gaire a nivell internacional. Però la unitat d’Espanya tampoc. Si aconseguim una majoria independentista demostrable en un referèndum, o en qualsevol elecció, i aconseguim posar en risc la capacitat d’Espanya de pagar el seu deute, veureu el poc que els importa la unitat d’Espanya a tots els grans actors internacionals. El que voldran és garantir-se el cobrament del deute, i amb això haurem de ser generosos i ens pot costar algún caler. Fa temps que dic que un cop aconseguida la majoria, haurem de comprar la independència. Un preu que valdrà la pena de pagar.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
22.06.2017  ·  13:09

Rajoy veu que no utilitzem, per fomentar el reconeixement internacional, la qüestió que apuntava V Partal fa tres dies : la Constitució espanyola és va redactar segons la voluntat dels militars (sempre la força i imposició). Per això està més tranquil del que molts es pensen.

Si utilitzéssim l’argument del part antidemocràtic de la Llei magna, totalment il·legítima, franquista i borbònica, Rajoy estaria mooolt més nerviós i preocupat.
¿Hi ha algú que ens està prohibint parlar de força bruta espanyola? ¿Tenim por de represàlies si parlem de genocidi de segles? Doncs anem malament. Tenim el reconeixement molt complicat.
Proposo denunciar tots els abusos a partit de, ja, ara mateix.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
22.06.2017  ·  13:58

Rajoy personifica la degeneració de la II Restauració Borbònica en el caos polític, econòmic i cultural. La personifica, però en realitat és tot un sistema el que ha causat tot això. Com va escriure l’historiador Peter Padfield, es poden aprendre moltes coses sobre els sistemes polítics per com se’n van avall. I crec important remarcar que Rajoy dirigeix ara tot el sistema, però que el seu ascens polític i la seva ascensió a la presidència de l’estat espanyol no haurien estat possibles sense que el sistema polític espanyol estigués construït i orientat d’una determinada manera. Rajoy és la guspira final que ho fa saltar tot enlaire, però és un símptoma d’un mal molt més profund, mal que ens retrotreu a 1975, a 1936 i potser fins i tot a 1909, 1875 o més enrera encara. És un sistema on hi poden haver intervingut milers de persones al llarg del temps, i ara sabem que porta anys condemnat. El que ocorre ara mateix, i nosaltres hi tenim un paper crucial, és l’inici de la fi d’un país, Espanya. No serà perquè no s’ho hagin buscat.

jaume vall
jaume vall
22.06.2017  ·  16:23

Josep Segura, acabo de veure el video que adjuntes de la intervenció de Joan Tardà. Exactament és això el que volem dir. Parlar clar, sense improperis que provoquen soroll, i en canvi, amb tota la rigorositat del món, encarar-los amb les seves pròpies mentides, contradiccions, il·legitimitats.

Albert Miret
Albert Miret
26.06.2017  ·  09:10

Em resulta rar que tant en els articles com en els comentaris corresponents es tracti al senyor Rajoy com a lider d’un sistema polític o fins i tot d’un país. Desenganyeu-vos. Aquest senyor és actualment un cadàver polític. Qui realment mana en aquest país, i per tant, els autors de tanta agresió, tants insults i tanta guerra bruta com estem patint continuament, no provenen d’ell, sinó que ell n’és només l’altaveu dels que realment manen a cal veí.
Algú creu que els que l’han situat a la presidència del país, encara l’hi poden donar algun crèdit a aquest espanta-ocells? Els que en realitat tenen el poder, no son tan deficients com ell i n’esperaven com a mínim que sabes mantenir la “pau” que va heretar. Havent endeutat el país fins a límits sense tornada, havent perdut totes les posicions de poder a Europa, havent malgastat el poc crèdit democràtic que tenia al món, fent el ridícul més hilarant cada vegada que parla en un forum internacional, havent destruït els arrels més bàsics de l’economia del país situant-lo entre els més corruptes del món, creieu que encara interessa als poders fàctics?
Actualment aquest home és un cadàver polític que els esta fent més nosa que una pedra a la sabata, però que es nega a marxar d’allà on és, per que te pànic del que li pugui passar en una futura justícia real que un dia o altre haurà d’aflorar.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies