Rafa Burgos (Santa Coloma de Gramanet, 1972) és guia turístic, professió que compagina amb el periodisme d’investigació. Després de relatar la cara més amarga i fètida del poder a casa nostra, ara ha publicat L’orgia diplomàtica. Ambaixadors i cònsols al descobert (Edicions Pol·len). Un llibre que retrata les malifetes i connivències del cos consular de Barcelona: el tercer més gran del món.

Burgos ens rep en una cafeteria prop del mercat d’Hostafrancs. Somriu i entre les mans té un exemplar de la seva obra. La conversa de seguida ens trasllada de Sants a l’Europa de l’est o l’Àfrica. També ens recorda els rostres de prohoms del país com Joan Gaspart o les famílies Pujol i Sumarroca. El llibre conté gairebé 1500 referències, però ell amb prou feines consulta l’índex onomàstic. Són dos anys de feina i han deixat pòsit.

Barcelona és la tercera ciutat, no capital d’estat, amb més representació diplomàtica. Què la fa tan llaminera per a la diplomàcia?
—A la ciutat hi han noranta-quatre consolats, però poden anar variant, segons si hi ha baixes o no. Ara mateix només la superen Nova York i Hong Kong. La importància de Barcelona per a la diplomàcia té moltes arestes. Una és el turisme. Barcelona atreu milions de persones cada any i alguns també fan el pas d’instal·lar-s’hi. Hem d’entendre que els consolats destaquen per facilitar tràmits administratius: visats, passaports, convalidació de títols, etc. Una altra és la potència econòmica. Pensem sobretot en el port i l’aeroport, dos dels principals punts de connexió d’Europa. I una tercera pota és la situació geostratègica. Barcelona fa de pont amb tota la Mediterrània occidental, i també del nord d’Àfrica amb el centre d’Europa. Això ha pres encara més importància arran del gihadisme, que té molt controlat el consolat dels Estats Units i que ha obert una oficina especialitzada. Això ho sabem gràcies a les filtracions de cables diplomàtics de WikiLeaks.

Però qui són aquests cònsols?
—La majoria de consolats de Barcelona són honoraris, és a dir, els regenta una persona, normalment un empresari o un advocat local, en aquest cas català, que no ha passat per l’escola diplomàtica: no és un representant de carrera. Això també passa en algunes ambaixades, on es fan nomenaments polítics. Podríem citar casos com el de Federico Trillo o Joan Clos. Fins i tot Fraga, durant el franquisme. Evidentment, això genera recel i malestar entre els diplomàtics de carrera. Però tornant als cònsols honoraris, no són representacions entre governs, per això queden una mica més apartats, fora del radar. No cal que tinguin seu específica i acostumen a compartir adreça amb l’empresa o l’oficina el cònsol. El fet que realment sorprèn és que és una funció no remunerada. És una versió de la diplomàcia més econòmica, per dir-ho d’alguna manera.

—Sense sou?
—Sí, és el més sospitós i on rau gran part del problema. Gent molt ocupada, sense temps, que accepta un càrrec com aquest. I comences a estirar del fil i ho entens. Interessos econòmics, portes giratòries… Molts dels empresaris que exerceixen com a cònsols al mateix temps fan negocis milionaris amb els països que representen. No es pot generalitzar, però passa. En el cas dels advocats, per exemple, alguns es dediquen a accelerar tràmits administratius a canvi d’un plus. Dins del cos, en off de record, molts cònsols reconeixen que faria falta una neteja immediata i un replantejament. Aixecar catifes i obrir finestres.

Però com són escollits?
—Els ha de proposar el país en qüestió i la tria s’acostuma a fer per afinitat o interessos. La persona escollida normalment ja té una relació prèvia amb el país, sobretot empresarial. En aquests casos, el títol consolar, com en les empreses, acaben passant de pares a fills. Però també es nomenen alguns cònsols perquè són coneguts, mediàtics i tenen ressò. Un exemple és Hristo Stòitxkov, que va representar a Bulgària. Després, l’estat, en aquest cas l’espanyol, ha de donar-hi el vist-i-plau, que tècnicament s’anomena exequàtur. Generalment és un tràmit i no s’hi posen traves. Un cop concedit, només es retira en casos molt excepcionals.

—Com ha passat recentment a Xavier Vinyals.
—Correcte. Vinyals era fins fa poc cònsol de Letònia i li van retirar l’exequàtur per haver penjat presumptament una estelada a la façana de la seu consolar durant la Diada de l’any passat. Ell es defensa dient que la bandera no estava a la delegació diplomàtica, sinó un pis més amunt. I mentre passava això, Israel va nomenar José Antonio Sánchez Molina com a cònsol. És simptomàtic que ell, que va participar amb membres de Fuerza Nueva en una agressió a joves socialistes, no tingués cap problema per a rebre el vist-i-plau. També és flagrant el cas de Javier Nart, que exercia com a cònsol del Txad, un país complicat i que està involucrat amb el tràfic d’armament, malgrat la seva significació política: eurodiputat de Ciutadans. Tampoc no li ha passat factura haver heretat un compte corrent a Suïssa del seu pare i haver col·laborat amb els serveis secrets, com ell mateix ha reconegut, de l’època de Narcís Serra, actualment encausat pel cas de l’antiga Caixa Catalunya.

—Els interessos passen per sobre de tot, perquè la tria no és gens curosa…
—Els governs no tenen la lupa a sobre dels seus representants. Hi ha certa deixadesa, sí. A més, molta informació és accessible a Google o registres com el BORME. És fàcil de saber que Joan Gaspart, amb la seva empresa Husa, és un dels màxims deutors de la hisenda pública o que Juan de Dios Dexeus i Trias de Bes sortia a la llista Falciani. Ell era cònsol de Luxemburg; d’ençà de la seva mort, el càrrec l’ocupa la seva néta. Són coses que costen d’entendre, però parlem que en la majoria dels casos representen dictadures africanes o paradisos fiscals. Tampoc no interessa aclarir coses. La diplomàcia és un món molt opac i hipòcrita, que funciona al marge de la resta. Les influències es mouen millor entre les ombres.

—Un personatge curiós, Joan Gaspart.
—Poca gent sap que és cònsol de les illes Seychelles, un paradís fiscal, des de 1980 i és un dels representants més antics. De fet, el podríem haver tingut fins i tot de president de la Generalitat, perquè Jorge Verstrynge, antic secretari general d’Alianza Popular –quines voltes que fa el món, eh?– el va proposar com a candidat. Però ell va dir que no. Gaspart és certament polèmic. Ara ha fet aproximacions al món sobiranista, però anys enrere havia permès que la Fundación Francisco Franco es reunís en els seus hotels de Madrid. A més, en l’època del judici de Javier de la Rosa, que el va portar a la presó, es van filtrar uns documents de Quail, la seva empresa, on s’explicava que Husa li oferia una comissió de 200 milions de pessetes si aconseguia vendre dues de les joies de la corona de l’imperi hoteler: el Princesa Sofía i el Ritz, que ara s’anomena Palace.

—Gaspart, Stòitxkov… Es podria escriure un llibre sencer sobre el Barça?
—Estires del fil i trobes polítics, interessos econòmics… i el Barça també acostuma a treure el cap. A part dels mencionats, podem parlar de Ramon Palou, cònsol de Guinea Bissau i membre d’una junta anterior del Barça, que va regularitzar diners d’un compte que tenia a la Banca Privada d’Andorra. També podem parlar d’Aleix Buxeres, antic cònsol de Costa Rica i ex-tresorer de l’entitat, que va haver de renunciar al títol consolar després de ser condemnat per falsedat documental i apropiació indeguda pels seus tripijocs a la borsa. I, més recentment, podem citar Carles Vilarrubí, actual vice-president del Barça i encausat per un cas relacionat amb Jordi Pujol fill. La seva dona, Sol Daurella, és cònsol d’Islàndia, i ell va ser un dels candidats per a ocupar la vacant d’Israel. Lluís Bassat, dues vegades candidat a la presidència, també hi optava. I encara hi ha més coses per a explicar…

—Acabeu de citar Jordi Pujol fill. En el llibre expliqueu que va tenir una relació intensa amb el Gabon.
—Ell, com que és un dinamitzador –no m’ho invento jo, és com es defineix– ha fet negocis en molts països, sobretot a Mèxic. Però també a molts països africans, com ara el Gabon. Hi ha fet negoci amb l’electrificació mitjançant Isolux Corsán, que també està enredada en temes de comissions i casos de corrupció. I d’altra banda, va participar en la creació de la lliga de futbol del Gabon, en què també participava Jaume Roures amb una filial de Mediapro. La família Bongo, que governa amb mà de ferro el país, acostuma a visitar la ciutat de Barcelona. El pare de l’actual dictador, Omar Bongo, va morir a la clínica Quiron. Abans de la seva mort, quan venia algun representant governamental, s’allotjava a la mansió de Jordi Pujol fill a Pedralbes, que es troba en un carrer una mica irònic: el carrer Moneders.

—I volia ser cònsol del Gabon, oi?
—Jordi Pujol fill es va interessar per comprar el càrrec del cònsol honorari per uns 100.000 euros, segons uns correus electrònics que es van filtrar durant la investigació del cas Pujol.

En canvi de què?
—Aquesta és la pregunta que ens hem de fer. La targeta de cònsol vesteix molt i obre portes, però el tema llaminer és la balisa diplomàtica, que és inviolable segons la convenció de Viena. D’ençà de l’intent de compra, el consolat està vacant.

—Per què es va frustrar?
—No se sap del cert. Suposo que el tema dels Pujol ja començava a surar.

—Un bon amic seu sí que va aconseguir un consolat.
—Sí, Jordi Sumarroca, que era cònsol honorari de Lituània. Les empreses de la seva família han fet negocis multimilionaris amb el país, sobretot en tema de ferrocarrils i carreteres. Arran del cas 3%, que esquitxa la seva empresa Teyco, el consolat ha quedat vacant. A tall d’anècdota, no sé si recordes la polèmica que es va generar quan l’ex-ministre Wert va ser enviat a París com a representant de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. Un d’aquells nomenaments polítics que dèiem abans. Doncs bé, les oficines de l’organisme comparteixen jardins amb l’ambaixada espanyola. El manteniment té un cost de 300.000 euros anuals pel govern espanyol i Comsa, una empresa on participen els Sumarroca, en té la concessió.

—L’escàndol més recent esquitxa Mèxic. Què va passar amb Fidel Herrera?
—Fa quatre dies va haver de marxar cames ajudeu-me. No ha durat ni un any i mig. Herrera ja va arribar amb mala maror perquè se’l relacionava amb els càrtels del narcotràfic quan governava l’estat de Veracruz. El nomenament no va agradar gens la comunitat mexicana de la ciutat. A més, el seu fill era un maldecap constant. Era baralla dia sí dia també, i consum, presumptament, de substàncies delicades. El govern mexicà l’ha tret del focus i l’ha col·locat al consolat de Vancouver. Tornant a Fidel Herrera, el motiu de la renúncia és que una publicació americana el va relacionar amb la venda de medicaments falsejats que s’utilitzaven per a guarir el càncer infantil. Un tema realment delicat. Sembla que alguns caso, contenien aigua i poca cosa més. El cas és feridor perquè Mèxic fa més d’un segle que té representació consular a Barcelona i sempre ha tingut molt bona sintonia amb la comunitat catalana. El país va rebre amb els braços oberts tots els exiliats catalans durant la guerra civil i el govern no va reconèixer mai la dictadura franquista. I és clar, ara veus això…

—En el llibre no parleu només de Barcelona, també feu algunes pinzellades d’altres indrets, com ara Alacant. Qui és Coronatti Bolaños?
—El cònsol honorari del Kazhkstan a Alacant. Un home que ha fet política amb Unió Valenciana i que ha comerciat amb el país a través de diverses empreses. Algunes de les societats les compartia, com a conseller o administrador, amb un empresari que era propietari de molts prostíbuls d’Espanya, entre els quals, els famosos Riviera de Castelldefels. Presumptament, haurien emblanquit diners amb el sector de la construcció al Kazakhstan. Quan va esclatar la bombolla immobiliària, molts homes de negocis van intentar obrir-se mercat al Marroc, Romania, Brasil –pel Mundial i els Jocs Olímpics– i el Kazakhstan, que és on es farà la propera exposició universal. Un país fosc on el president guanya les eleccions a la búlgara.

—Precisament Kazakhstan és el país que va donar peu al llibre.
—Vaig publicar un article en un diari de Santa Coloma relacionat amb el regidor Antoni Fogué (PSC) i ex-president de la diputació de Barcelona. Segons les dades que ens van arribar, i que vam confirmar, Fogué deixava l’ajuntament i passava a treballar per la diputació en un càrrec remunerat amb 90.000 euros, el triple que al consistori. Era l’època en què Núria Parlon començava a postular-se per a rellevar a Miquel Iceta. Evidentment, no va agradar. En paral·lel, vaig anar sol·licitant dades sobre les concessions a dos gimnasos de l’empresa Duet Sports. I em vaig trobar que un dels accionistes de l’empresa era Josep Singla, encausat pel cas Pretòria, i que va ser un dels iniciadors de la cambra de comerç de Kazakhstan. La seva empresa, Proinosa, que es va arruïnar arran de la bombolla immobiliària, compartia adreça amb el consolat del país. És allò que vas veient coses rares, i vaig decidir posar el focus i tirar del fil. La història sencera s’explica en el capítol ‘De Santa Coloma a Kazakhstan’.

—El llibre té unes 1.500 referències. Com es treballa tot això des del vessant periodístic?
—En Jesús Rodríguez, periodista de la Directa i autor del pròleg, diu que se m’imaginava al menjador de casa meva, com a les pel·lícules, amb fotografies, fletxes, esquemes, etc. Però no és així. Tinc un arxiu amb carpetes amb mil i una històries dels últims anys que m’han servit per escriure L’orgia diplomàtica, però també Crema catalana i La casta, que també tracten la connivència entre el poder i la corrupció. Quan hi ha tanta informació, has de ser metòdic i dedicar-hi molta estona, perquè si no, t’hi perds, en aquesta teranyina.

Sou crític amb el periodisme d’investigació a casa nostra. Per què?
—No m’agrada massa parlar d’això, perquè ens deprimiríem. Algú que vulgui investigar, sigui per a un llibre o un article, necessita temps, i això ara no es té. Si et dediques a la informació del dia a dia, no pots aprofundir en certs temes. Els mitjans de comunicació d’avui, i valgui la redundància, no tenen els mitjans per dedicar un equip a fer periodisme d’investigació. Un grup que durant dies o mesos faci entrevistes, contacti fonts, llegeixi un munt de BOE –cosa que no recomano a ningú–, visiti arxius, consulti llibres, etcètera, per publicar un tema. Per sort, les xarxes en certa manera han facilitat algunes tasques feixugues i també permeten que els quatre de sempre no controlin la informació. En el cas del llibre, tot i ser un món molt sucós, em va sorprendre que ningú hi hagués posat el focus abans. Que ningú l’hagués burxat. Mentre hi treballava, mirant documents i repassant noms d’empreses, pensava: ‘M’estic tornant boig i veig coses on no hi ha res’. L’orgia parla sobretot de Barcelona, però a Madrid, amb totes les ambaixades, no em puc ni imaginar què trobaríem. Tant de bo serveixi per a obrir una mica el món diplomàtic. De la mateixa manera que ha esclatat la bombolla immobiliària també hauria de rebentar la diplomàtica.

—Teniu algun altre projecte entre mans?
—Ara no. Amb L’orgia diplomàtica he tancat una trilogia sobre el poder i la corrupció. Però et diré quin llibre m’agradaria llegir: una investigació amb cara i ulls sobre Guinea Equatorial, l’ex-colònia espanyola. Les relacions entre els Obiang amb el govern espanyol, el petroli, la fusta… Allà hi ha molta cosa per a explicar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb