La radiografia de Santa Llúcia

  • La novel·la és el que més interessa, els joves no guanyen premis, les dones en guanyen pocs, la poesia i la literatura infantil són les menys valorades

Tina Vallès
15.12.2022 - 21:40
Actualització: 16.12.2022 - 09:55
VilaWeb
Santa Llúcia a punt de fer-se una radiografia.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Cada any tinc la mateixa sensació amb la Nit de Santa Llúcia: és com si anéssim a fer-nos la revisió mèdica i es veiés com hem maltractat el nostre cos durant l’any. El cos és la literatura catalana, i abans que ho digui algú altre: sí, hi ha literatura catalana més enllà dels premis d’Òmnium, més enllà dels premis en general, hi ha literatura catalana pertot, als marges i més enllà dels marges, però l’endemà de Santa Llúcia diria que som uns quants els que fem una mena de jornada de reflexió per intentar treure conclusions a partir d’un palmarès que a més s’atorga en una gala televisada just abans de les notícies del vespre.

Són els únics premis literaris que es televisen i això als del meu gremi, el gremi de la lletra, ens posa nerviosos per uns quants motius, m’aventuro a dir: perquè no hi estem avesats, a sortir en pantalla, que a la tele la literatura hi té un paper residual i si a més és literatura catalana el raconet que ens deixen encara s’encongeix més, però també, i sobretot, perquè molta gent que normalment no està al cas de la literatura catalana aquell dia, gràcies o per culpa de la gala televisada, hi fa una petita incursió, se la mira durant una estona. Voldríem que en veiessin la millor cara, la més atractiva, la més literària, la més de tot, com si ens hi juguéssim el balanç de l’any, en aquells seixanta minuts en què es donen cinc premis literaris. I perquè l’endemà en parlen tots els diaris, d’aquests premis –aquí caldrien molts matisos, però del ressò que se’n fan els mitjans de la literatura infantil i juvenil ja vaig rondinar fa poc.

Escric aquestes línies perquè conec força de primera mà la Nit de Santa Llúcia: el 2012 vaig guanyar el premi Mercè Rodoreda de contes, el 2020 vaig guanyar el premi Folch i Torres de literatura infantil, i he sigut jurat del premi Ruyra (2013), del Rodoreda (2018) i del Folch i Torres (2021 i 2022). He viscut en primera persona els premis d’Òmnium des de les dues bandes, i si en surts guardonada l’endemà descobreixes la gran quantitat de gent que n’està al cas: “Ei, t’han esmentat a la ràdio, què diu que has guanyat?”, “T’he vist a la tele dient un discurs”, “Nena, sis mil euros, el Rodoreda, molt bé, no? De què va la novel·la?”, “Però és un llibre per a nens, no?”, etc.

Si algú es mira la gala des d’un punt de vista crematístic, en traurà una primera radiografia (i aquí no puc evitar aturar-me un moment per enyorar les interessants sessions d’anatomia de la literatura catalana que organitzava la UOC (Lletra) amb la Institució de les Lletres Catalanes fa uns anys cada desembre a la Reial Acadèmia de Medicina): premi Carles Riba de poesia, dotació de 5.000 euros; premi Mercè Rodoreda de conte, 6.000 euros; premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, 6.000 euros; premi Folch i Torres de literatura infantil, 4.000 euros, i premi Sant Jordi de Novel·la: 60.000 euros. Jo crec que no cal que digui res, després de recitar aquestes xifres: quantitats escadusseres si tenim en compte que per escriure un bon llibre de poesia, de contes, etc., necessites com a mínim uns quants mesos de feina. Només fixem-nos que una novel·la rep deu vegades més diners que un llibre de contes o una novel·la juvenil, dotze vegades més que un llibre de poesia i quinze vegades més que una novel·la infantil. Aquest és el missatge que donem.

Aquest any han sobrat 4.000 euros, a més. El premi Folch i Torres ha quedat desert. Us ho puc explicar perquè jo formava part del jurat. Vam rebre pocs originals en comparació amb altres anys, però això no impedeix que un d’aquests pugui ser bo (o més d’un). L’any anterior va ser el Ruyra el que es va declarar desert (i havia rebut una trentena d’originals). Què passa i per què, no ho sé, però diria que millorant les dotacions hi podria haver canvis. A més, no em vull ficar on no em demanen, però amb la manera que es va anunciar que havia quedat desert el Folch i Torres, no sé si se’n va assabentar gaire ningú. Ja quan el guanya algú costa que se’n parli, perquè ja sabem com es valora la literatura infantil i juvenil des dels mitjans, però l’escena que va donar pas a la lectura del veredicte del jurat no hi va ajudar, no. D’altra banda, l’any passat, amb el Ruyra, l’absència de reaccions va ser semblant. Diria que quan un jurat decideix declarar desert un premi, no ho fa per perdonar la vida a ningú, sinó per fer un toc d’atenció. Sóc partidària de deixar premis deserts si la qualitat no és suficient. Però si anem acumulant premis deserts i no hi ha reflexió posterior o intent d’esmena, no sé si anirem enlloc.

Més. Si em fixo en la mitjana d’edat dels premiats d’ahir, em torno a amoïnar pel futur de la literatura catalana, perquè diria que no hi havia cap guardonat que tingués menys de quaranta anys, i aquí tornaria a demanar que si us plau pensem en els creadors joves, que cal fer alguna cosa perquè els menors de trenta anys puguin escriure i publicar. Enguany el premi Documenta, per a narradors de menys de trenta-cinc anys, ha quedat desert. Hi hem de pensar, en això. Potser seria interessant saber quants autors menors de trenta anys es van presentar a cadascun dels premis d’Òmnium.

Encara més. Si em fixo en el gènere, de quatre premiats, només una dona. Sí, per fi el Sant Jordi el guanya una dona, després de dinou anys seguits d’homes, però aquesta dona ha de sortir a fer un discurs feminista i a reivindicar-se i reivindicar-nos perquè queda molta feina per fer, els homes guardonats van poder reivindicar altres coses o parlar de la seva infantesa o del que els vingués de gust, ella va fer el que tothom esperava que fes, i no l’hi retrec, imagino que jo hauria fet el mateix al seu lloc. Però si tornem a la idea de la radiografia, el missatge és que ja ho hem resolt? Ja està, ja tenim una dona al Sant Jordi, ja som un país normal? No. Com a jurat us asseguro que en els premis on he estat hem llegit tots els originals amb la plica tancada fins al final, quan s’ha decidit qui guanyava: el problema no s’ha de plantejar com un les-dones-no-guanyen-prou-premis, sinó com un les-dones-no-es-presenten-prou-a-premis. Jo no puc donar dades, perquè no en tinc, però seria interessant saber quants homes i quantes dones s’han presentat a cada premi, posaria la mà al foc que la proporció és de 25%-75% a favor dels homes, i si m’equivoco, us convido a tots a torró de crema cremada.

Ja tenim uns quants missatges: la novel·la és el que més interessa, els joves no guanyen premis, les dones en guanyen pocs, la poesia i la literatura infantil són les menys valorades. I hauria d’anar acabant perquè això m’està quedant llarg i perquè crec que ja m’he complicat prou la vida. Si escric tot això no és per enfonsar la barca sinó per ajudar a remar. Crec que estem en un moment de crisi en molts aspectes i valdria la pena pensar i repensar coses: des dels mitjans, des de les editorials, des de les institucions culturals, des de tot arreu on es pugui. No em preocupen els premis, em preocupa la literatura catalana. Em preocupa el futur de la literatura catalana: vull que tingui futur i que tingui tots els gèneres (literaris i de vida), vull que s’escrigui en català i que qui ho faci se senti ben pagat (ja no dic que s’hi guanyi la vida). La radiografia de la Nit de Santa Llúcia ens hauria de fer pensar, i això és el que he començat a fer en aquest article, amb ànim de sacsejar, si pot ser, una mica el cos mig estabornit de la literatura catalana.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes