Quim Arrufat, portaveu nacional de la CUP. Fotografia: Albert Salamé.

Els vagons de la muntanya russa de les hores decisives del procés cap a la independència han començat a moure’s. Tot sembla trontollar, però no trontolla res. Aquesta és la impressió que vol transmetre l’estat espanyol, amb una estratègia d’atac virulent que omple de querelles i amenaces els despatxos dels electes d’aquest país. Que caldria defensar les urnes amb el cos, ja ho havien dit els dirigents de la CUP fa mesos. I sembla que tenien raó. El moment ha arribat i ara en parlem amb el portaveu del secretariat de la CUP, Quim Arrufat, que ens explica quina repressió esperen i també com ho hem de fer per arribar a l’1 d’octubre amb possibilitat de votar. Arrufat proposa la tàctica de fer l’orni per poder acabar votant.

Us sorprèn la virulència de l’estat aquestes últimes hores?
—Mentiria si digués que no ens ha sorprès. Sempre ens l’havíem imaginat. Sempre havíem previst escenaris apocalíptics. En l’imaginari col·lectiu popular, sempre hi ha els tancs entrant per la Diagonal. Però era una referència molt ambigua i molt abstracta. En canvi, la concreció de la concatenació de mesures que intenten aplicar, encara que no se’n surtin, sorprèn. Sí. No deixa de sorprendre. No sabem mai què passarà l’endemà.

I quin efecte pot tenir? Pot espantar gent?
—Efectivament. La por funciona. Per molts discursos que fem contra la por i per molt d’humor que hi posem, la por acaba funcionant. No funciona entre la gent que més parla i surt de casa, però pot funcionar entre els qui no diuen res, no es mobilitzen habitualment i viuen en silenci aquest moment polític. La por és una bona manera de suscitar dubtes. La nostra funció és donar coratge i seguretat a la gent. I llevar importància a la repressió. No perquè no sigui greu, sinó perquè ens hi tornem amb somriures i alegria.

Com s’ha d’encarar la citació de més de set-cents batlles a declarar sota amenaça de ser detinguts si no hi van?
—En tota estratègia repressiva de l’estat, la primera mesura que hem de prendre nosaltres és fer el sord. I fer el sord és la manera com arribarem a l’1 d’octubre i votarem. Si comencem a dubtar per la repressió, si comencem a adoptar estratègies diferents és quan aconseguiran dividir-nos. Una vegada feta l’absurditat de citar set-cents dotze batlles a la fiscalia, l’estratègia principal ha de ser no anar-hi. Si hi anem, la següent acció repressiva ens suscitarà el mateix dubte. I així consecutivament. Acabarem anant a remolc de mesures absolutament absurdes de repressió tan sols imaginable per George Orwell o Aldous Huxley. Repressions absurdes que ja s’han escapat de la racionalitat d’una mesura punitiva i fugen pels descosits de l’estat per mirar de fer por. Si set-cents dotze batlles diuen que no van a declarar, és impossible de detenir-los tots.

I si els Mossos reben ordres de detenir-los, el govern hauria de fer el sord també? Ho pot fer? És realista?
—Diguem que és un dubte raonable. Òbviament, la resposta automàtica des de la CUP és dir que el govern ha de fer el sord en tot allò que depengui d’ell. Especialment, si les peticions de la fiscalia són tan absurdes. Si hi ha un procediment més o menys raonable de fons, potser es pot atendre alguna petició de la fiscalia. Però si es tracta d’anar a detenir set-cents dotze batlles, no s’ha d’atendre. Sobre què han d’anar a declarar? Si no fan cap mena de despesa pública ni poden fer malversació de cabals públics. No fan cap delicte. Els límits en què els Mossos d’Esquadra no ha d’actuar són aquests. Ara, si actuen, allò que no podem fer és cedir nosaltres. No podem caure en l’error d’anar a declarar tots per salvar la imatge dels Mossos. No podem acatar les ordres de la fiscalia per no perjudicar els Mossos. No té sentit.

S’ha esvaït la desconfiança que expressava la CUP amb el govern? Hi ha mecanismes de seguiment de la preparació del referèndum?
—Després d’haver posat tota la carn a la graella aprovant un pressupost que gairebé no es va ni negociar, la CUP va abocar-se en el suport i control de l’acció de govern. Al parlament ens hem coordinat molt bé i s’han aprovat les dues lleis. Però respecte del govern, donem ple suport a l’organització del referèndum i tenim confiança cega en la qüestió del referèndum, però no hi som. Per això s’han establert mecanismes de seguiment fins abans del decret de convocatòria. A partir d’aleshores, sense ser a l’executiu, no podem fer-hi res per la velocitat dels fets i de les decisions que s’han de prendre. No formem part de les reunions ni dels operatius del referèndum. Hi apostem al cent per cent, però la logística és cosa del govern.

I esteu tranquils pel què fa la logística?
—Els elements necessaris que han de permetre de fer un referèndum homologable a escala internacional, encara que l’estat el consideri il·legal, són apamats. La seqüència que va del dia d’avui al dia del referèndum amb tots els entrebancs que pugui posar l’estat espanyol posarà a prova la solidesa d’aquesta logística. Caldrà molta astúcia i molta intel·ligència i sempre triar la decisió bona. No sempre és la més resistencialista, però tampoc la més prudent.

Hi ha res que sigui a mans de l’estat espanyol que pugui fer perillar la votació?
—Hi ha moltes coses que pot fer l’estat.

Totes inclouen la força física?
—N’hi ha moltes. L’estat espanyol pot provar d’interceptar aquests elements que hi ha organitzats per a poder votar. Els elements necessaris per a fer el referèndum, des de les butlletes de votació fins als agents electorals, passant pel cens, podrien ser interceptats si l’estat tingués un bon servei d’intel·ligència. Podria haver fet seguiment de qui fa què al govern i quines són les estratègies que se seguiran en cada moment. D’aquesta manera, l’estat podria intentar interceptar aquests elements necessaris per a poder votar. Però crec que tot és prou ben preparat perquè l’estat no ho pugui interceptar. L’estratègia de la por global pot tenir impacte en el segon dels tres grans moments d’això que fem.

Quins són els tres moments?
—Són com s’arriba a l’1 d’octubre, quanta participació hi ha perquè sigui homologable a escala internacional i com s’aplica el resultat del referèndum. Són les tres grans qüestions. En el segon moment, el de la participació, poden incidir-hi per la via de la por i del desprestigi permanent d’un referèndum que acabi esdevenint més una barricada política en què la gent va a votar per resistència. Hi ha forces polítiques que miren també de desvirtuar les conseqüències del referèndum i l’aplicació del resultat. Sembla que alguns volen que, digui què digui la gent, la decisió ha de quedar en el marc de la negociació dels partits. Diuen que ‘el PP és molt dolent’, que ‘nosaltres ho fèiem diferent’, que es podrà fer un pacte de les regions i les nacionalitats de no sé què… És a dir, que tot quedi dins del mateix marc actual i que el referèndum no tingui conseqüències jurídiques. L’estat espanyol intenta desvirtuar-ho tot.

Què en penseu de les comparacions que es fan d’Espanya i Turquia aquests dies? Sou expert en el conflicte del Kurdistan i Turquia. És una exageració?
—No. Ahir em va escriure una dirigent del Partit Comunista de Turquia, minoritari però amb una llarga trajectòria i molta importància als seixanta i als setanta. Em va dir que l’estat espanyol feia exactament el mateix que fa Erdogan al seu país. ‘Intenten fer-vos igual que a nosaltres’, deia. Això ho diu una turca d’Ankara, no un kurd. És algú que s’ha cregut durant molts anys el kemalisme i la construcció de l’estat-nació turc. Allà també s’ha pogut observar com s’ataca la dissidència amb mesures aparentment jurídiques. Però que de jurídiques no ho són gens. Són decisions polítiques que posen els tribunals a disposició d’una ofensiva política i ideològica. Centenars de persones han passat per la comissaria; uns altres centenars han omplert les presons; han fet fora treballadors de la feina…

La diferència serà el volum?
—A aquest nivell de repressió de Turquia no hi pot arribar l’estat espanyol, però es van posant les bases del concepte. És difícil d’imaginar que puguin arribar a una repressió tan indiscriminada, però la qualitat del concepte ja funciona. És allò que s’anomena el dret de l’enemic. Consisteix a reservar per a un col·lectiu concret, enemic dels interessos de l’estat, un dret a part de la resta dels ciutadans. El principi del dret és que és universal. Si fas una llei, ha de ser igual per a tothom. Quan es fa una llei que, per la seva casuística, tan sols és aplicable a un col·lectiu concret per raons de raça, d’ideologia, opció política, etc., s’aplica el dret de l’enemic. L’estat espanyol aplica a Catalunya l’anomenat dret d’enemic.

Un conseller del govern em deia aquesta setmana que l’objectiu de l’estat era acabar tancant-los a la presó. Us ho podeu imaginar?
—No ho podem endevinar. Però fixem-nos que l’estat espanyol no s’ha atrevit mai a fer una gran iniciativa política a través dels tribunals que tombés la situació. Sempre ha tingut una actuació reactiva –o que simulava ser reactiva– que no ha estat prou sonada per acabar trencant la situació. Són plenament conscients que som en el tram final de la pugna entre la legitimitat democràtica i el règim del 78. L’estat espanyol té por d’excedir-se i provocar l’enfonsament del règim del 78 abans no guanyem nosaltres la llibertat. Aquestes setmanes, l’histerisme creixerà.

Així us deu sorprendre que grups denominats de l’esquerra transformadora no facin costat als qui volen votar.
—Hi ha una qüestió prèvia: no es tomba un règim sense que hi hagi soroll. El soroll que vam sentir al parlament era el soroll d’aquesta pugna entre la legitimitat democràtica i l’estat demofòbic. L’estat demofòbic i el règim del 78 no cauran sense intentar sobreviure, dividir els seus adversaris. Hi ha una certa esquerra que no ho havia entès així. El clàssic ‘si tu no hi vas ells tornen’. Han anat reduint posicions i s’han oblidat de l’inici de tot plegat, quan es va identificar molt clarament quins eren els poders econòmics i els poders polítics que havien tingut controlat aquest país des del franquisme, que se’ls va identificar com a ‘règim del 78’.

I quina havia de ser l’estratègia?
—L’estratègia central no havia de ser sumar forces per derrotar el PP, sinó que s’enfonsés tot el règim i construir un nou procés constituent o processos constituents sobirans al conjunt de l’estat. Una part de la gent d’aquest espai polític que s’anomena dels comuns o de Podem ha identificat allò que tothom havia advertit, que era confondre la ruptura amb el recanvi d’elits: ‘Com que jo ja sóc a les institucions, les institucions ja són diferents.’ I no és cert: el règim no ha canviat, els poders que governen aquestes institucions per darrere no han canviat, l’estructura, la relació de poder econòmica i política entre població i règim no ha canviat. Simplement hi ets tu a les institucions, però això no vol dir que s’hagi enderrocat cap règim ni n’hagi nascut un de nou. Jo crec que ara mateix hi ha una enorme confusió de termes i de conceptes en aquest espai polític entorn d’això.

Parleu de Coscubiela?
—No, no, Coscubiela no. Jo parlo de gent que té confusions, gent que té debats. Coscubiela és règim, ell no té cap mena de confusió, no dubta, no va creure’s el procés constituent i ara no identifica la república catalana amb aquest procés. Coscubiela forma part de les estructures del règim del 78, concretament de les de l’esquerra, és a dir, que això li dóna un cert valor. Però la mentalitat, el que vol preservar, el terreny de joc que li agrada és el règim del 78. I defensarà aquest terreny de joc, ell ha lluitat molt per construir-lo, se’l creu. No sé si té gaire experiència a guanyar moltes batalles, però sempre guanyen els mateixos. És un tauler de joc on les classes populars no guanyem mai i anem perdent drets civils, polítics, democràtics, socials, laborals. És un tauler de joc trucat. I l’alternativa popular és tombar-lo i construir-ne un altre que tingui unes regles de joc on el debat democràtic i sobirà de la gent passi per sobre d’un monopoli del poder polític i del poder econòmic en mans de les mateixes famílies. Coscubiela és fora d’aquella reflexió, perquè és règim.

Agafem un altre nom. Ada Colau diria: ‘Jo sóc el canvi’.
—Ada Colau, en canvi, forma part d’aquest debat que té aquest espai polític. Bé, tot això són observacions des de fora.

En tot cas, el canvi, per ells, consisteix a ocupar ells les institucions?
—Una part. Jo crec que hi ha una part de reflexió que gira entorn d’això. No crec que sigui ni el cent per cent de gent ni, en cada persona, el cent per cent d’ella mateixa. Però hi ha una part de confusió en el ‘jo sóc al poder, doncs el poder ja és diferent’. També hi ha una part de veritat, és clar, si hi ha un govern o un altre és diferent.

Algun canvi hi ha…
—Però substantivament no ho és tant. Hi ha aquesta creença que com que els altres feien tan poc, quan nosaltres pugem al poder podrem fer molt. Però tard o d’hora troba els límits. Hi ha uns topalls institucionals i legislatius i uns poders fàctics que ho limiten tot, que no et permeten moure gairebé gens. És igual què voti la gent, que el dret a l’autodeterminació no el tindràs mai. És igual què voti la gent que la banca no la nacionalitzaràs mai. És igual què digui la gent que no podràs obrir ni banca cooperativa. Aquest és el motiu principal, denunciar el conjunt del règim, no denunciar només el PP. Si no hauríem sortit tots a protestar contra el PP i hauríem dit ‘Visca el PSOE!’. Hauríem basculat i hauríem fet el pèndol una altra vegada.

Us veig una mica liberal amb aquesta crítica a l’excés de regulació. Que tot és marcat i per tant no és la política…
—No, parlo de manca de sobirania. A Europa, la lluita de classes, aquesta pugna entre el poder financer i econòmic i el benestar de la gent, té una traducció política ara: el debat de sobiranies. Quan Grècia vota Syriza, es mou en massa al carrer, va fins el referèndum, després li falla el govern perquè no havia calculat aquesta estratègia de desobediència i el poble li passa per sobre: tot això era una lluita per la sobirania del poble grec. Per les sobiranies populars, per la sobirania de la gent. És a dir, tenim la capacitat de decidir què ens passarà en el futur? Tenim cap control per decidir què ens passa com a col·lectivitat? O tot es fia a decisions dels mercats, de les agències de risc? Tothom pren decisions sobre nosaltres i nosaltres, a tot estirar, podem sancionar o no el govern que tenim a sobre.

I com es trasllada això, a Catalunya?
—A tot Europa hi ha un dèficit democràtic molt gran. I la gent diu: ‘Si només podem decidir això, qui ens diu que aquesta gent no es torna boja, ens arruïna, ens crea un 23% d’atur, ens fa una altra bombolla immobiliària, liquida les pensions?’ Per tant, la pugna és per la sobirania popular. I el naixement de la república catalana s’insereix de ple en aquesta lluita democràtica i lluita de classes a Europa per la recuperació de les sobiranies. Involuntàriament potser, però s’hi insereix perfectament, igual que ho va ser la mobilització grega, igual que ho va ser el 15-M a l’estat espanyol. Són lluites populars per la recuperació de les sobiranies.

Carles Puigdemont és règim del 78 que vol canviar-lo des de dins?
—Puigdemont i el conjunt del que era Convergència i ara el PDECat és una força política del règim que es veu empesa i forçada per molts esdeveniments. Per una massa popular que li reclama uns compromisos polítics que no tenia pensat d’adquirir en el seu moment. També per una situació del partit que ha fet el que ha fet els últims anys: és a dir, tots els casos de corrupció que travessen algunes famílies de Convergència però que afecten tota l’antiga Convergència. I després hi ha un règim polític i econòmic a l’estat espanyol que fa molts any que va decidir que prou de cooperar amb Barcelona. I, per tant, que li pren finançament, li pren competències, li pren prebendes, talla les ales a una certa burgesia catalana i la fa empobrir, cosa que força el replegament de certa part de la burgesia catalana cap a un procés de ruptura amb l’estat espanyol. Per tant, per pura competència o per pur despit amb la burgesia espanyola o amb l’oligarquia espanyola, la burgesia catalana puja al carro de l’independentisme i el fa seu. Inconscientment participen en aquesta caiguda del règim i en l’obertura d’un procés constituent que intentaran controlar en la mesura que puguin. I, òbviament i legítimament, nosaltres intentarem que el controlin com menys millor i que el controli el màxim possible la gent dins uns paràmetres acordats. Que sigui exemple de redistribució de la riquesa, de moviment cooperatiu, d’economia arrelada al territori, de drets de totes les persones, de respecte a la diversitat cultural i lingüística, que sigui mirall i exemple referent al conjunt d’Europa de la via justament oposada a la via dels xovinismes i dels nacionalismes racismes que creixen al conjunt d’Europa com a resposta popular a la crisi.

Xavier Sala i Martín deia en una entrevista a VilaWeb que fins el dia de la independència Junqueras i David Fernàndez serien els seus amics. No sé si caldrà que sigueu amics durant més temps…
—Si el referèndum té una validesa homologable internacionalment, és a dir, es poden derivar conseqüències polítiques i jurídiques del seu resultat, té aquestes conseqüències polítiques i jurídiques, hi ha un marc de relacions entre els partidaris de la república que s’ha de mantenir. I després hi ha un marc de divergència que s’ha d’acordar. Amb això s’ha de ser molt lleial també. No s’hi val dir que en virtut de la defensa de la república jo us imposo el programa polític d’aquesta república durant vint anys. Perquè aleshores tindrà un problema, que cada vegada serà menys creïble per al conjunt de la població. La nova república haurà de cercar molts suports i guanyar-se molt la confiança de la població. No s’hi val a fer el llest, el viu i aprofitar l’avinentesa per dir: ‘Hem de liberalitzar el port, l’aeroport i tot plegat s’ha de vendre a empreses de fora i ara no ho podem discutir.’ La república ha de representar tothom. Perquè si no la gent confondrà la república, que és un marc de drets, amb un projecte polític d’uns quants i per tant voldrà unes eleccions per canviar aquest projecte polític. I això seria la cosa pitjor que podria passar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]