Qui perd els orígens perd la llibertat

La Fundació Reeixida ret homenatge als passadors catalans que travessaven els Pirineus amb les Rutes de la Llibertat

Martí Estruch Axmacher
13.06.2022 - 21:40
VilaWeb
Militants del FNC (fotografia: Fundació Reeixida)

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Gràcies a Raimon, sabem què li passa, a qui perd els orígens o no els vetlla prou: que la identitat se’n va a prendre vent. Si bades, déu no ho vulgui, fins i tot pots acabar assimilat pel país veí, que com a antic imperi colonial que és, hi té la mà trencada, en això d’apropiar-se de coses que no són seves, per maldestre que sigui. O encara et pot passar una cosa gairebé pitjor: que et converteixis en suposat ciutadà del món, que sona bé però a la pràctica vol dir que no entens res de res i odies tot allò que t’envolta.

Poca broma amb els orígens, doncs. Cal descobrir-los, estudiar-los, difondre’ls, servar-los, publicar-los… En el cas de Catalunya, recuperar la memòria històrica és imprescindible, perquè tothom sap que la història l’escriuen els vencedors i que als catalans, fins ara, ens ha tocat perdre. Si no volem que ens diguin que la nostra història és la seva, o que no en tenim –per continuar amb Raimon–, hem de tenir clara quina és la nostra història. Com amb tantes altres coses, allò que els ciutadans d’altres països tenen de manera automàtica, nosaltres ens ho hem de treballar (i pagar) a banda.

Però aquests darrers anys s’ha fet molta feina, i molt bona, en aquest àmbit. Qui vulgui veure el got mig buit, el veurà, perquè en queda molta més per fer. Però el camp ja no és erm. Vegem-ne alguns exemples. El 25 de maig, la regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona i els amicals de Mauthausen i Ravensbrück van col·locar tres llambordes (les famoses stolpersteine) en record de Francesc Boix Campo, Carme Boatell Teixidó i José Alcubierre Pérez, deportats pel règim nazi a camps de concentració i extermini. A més, els alumnes d’un institut de secundària del barri van participar en el projecte de record i memòria i tot això que hauran après.

Divendres passat, al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera, Remei Oliva va  explicar les seves vivències al camp d’Argelers i a la maternitat d’Elna, on va néixer el seu fill, en la presentació del seu llibre, La noia de la capsa de fils. El testimoni únic i necessari d’una supervivent de 103 anys que perdurarà. Fa dos dies, Joan Borràs i Benaiges, republicà deportat a Mauthausen i mort a Gusen el 1941, va ser soterrat finalment a casa seva, a Ginestar d’Ebre, 81 anys després. Perquè, com deia Neus Català i recorda David Fernàndez, la memòria no és venjança, sinó justícia.

Són només alguns exemples dels darrers dies. A vegades, són les institucions les que van al capdavant, com el Memorial Democràtic, que en pocs anys ha construït projectes i espais de memòria, ha posat en marxa exposicions i publicacions i ha aplegat dades i informació. Però, molt sovint, també són ciutadans anònims i exemplars els qui empenyen aquestes mateixes institucions a actuar, com Heike Keilhofer, que de Colònia estant va lluitar fins a aconseguir que la llamborda dedicada a Lluís Companys quedés instal·lada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Deixo per al final un altre exemple fantàstic de recuperació de la memòria nacional, la posada en marxa de les Rutes de la Llibertat que ha presentat fa poc la Fundació Reeixida. És un projecte complementari a les Rutes de l’Exili del MUME, però centrada específicament en els camins que independentistes catalans, sobretot militants del Front Nacional de Catalunya que col·laboraven amb la resistència francesa, van fer servir durant la Segona Guerra Mundial per ajudar jueus, aviadors nord-americans i britànics, integrants del govern polonès i polítics belgues i francesos, ministres de la guerra inclosos, a escapar dels nazis. Es calcula que unes 80.000 persones van travessar els Pirineus de nord a sud entre 1939 i 1945, aconseguien documentació falsa a Barcelona i continuaven la ruta cap a Portugal. En l’altra direcció van ser molts més, és clar, mig milió, aproximadament.

Les quatre rutes porten els noms dels passadors que les utilitzaven i travessen la frontera per l’Albera, la Cerdanya i el Vallespir: Gregori Font Cativiela, Octavi Viladrosa i Josa, Joan Olibó, Manuel Valls de Gomis, Jaume Cornudella Olivé, Joan Sardà Verdier, Jaume Martínez Vendrell, Enric Pagès i Montagut, i Manuel Viusà i Camps. De moment, s’han traçat les rutes amb Wikiloc i s’han geolocalitzat i situat en un mapa-web que permet de resseguir les biografies dels seus protagonistes, però la idea és aconseguir de senyalitzar-les físicament i convertir-les en un espai de memòria.

Recomanació final per a independentistes desorientats, o cansats, o decebuts: feu quatre clics a la web de la Fundació Reeixida, veureu quina feinada fan mentre altres perden el temps clavant punyals a l’esquena de teòrics companys de viatge i potser us inspirarà o decidireu que hi voleu col·laborar. L’equip capitanejat per Oriol Falguera és també únic i imprescindible, tossut i pencaire, dels que hi van, hi van i hi van.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes