Qui no dialoga és perquè no vol

Dos no es barallen si un no vol. Recordo que la meua àvia repetia tot sovint aquesta sentència. D’uns mesos ençà em torna tot sovint al cap. Però, ara me n’adono, em torna deformada, i ben deformada. Com si en fos un revers. Dos no dialoguen si un no vol, em sento dir. Per barallar-se no sé si en calen dos o amb un sovint n’hi ha prou, però sí que sé que dos no dialoguen si un no vol.

I aquí és on som. Encara que ens diguin el contrari. Encara que el qui nega sistemàticament el diàleg ho faci emparant-se en una crida inconsistent, ves per on, a un vaporós ‘diàleg’. Operació diàleg, n’han dit. Quina frivolitat, la dels dirigents espanyols. Quina frivolitat i quin cinisme.

O bé quina sinceritat. Perquè, què deuen imaginar-se aquests dirigents quan declinen la paraula ‘diàleg’? Què deuen esperar-ne, del seu interlocutor? Vist que hi posen condicions. Vist que decideixen de què no es pot parlar. Vist que no veuen en l’altre un igual. Què entenen, doncs, que és el diàleg? Senzillament: un acte de submissió. D’acatament. De rendició. I aquí és on som.

Feu memòria, si no, i recordeu cada vegada que Millo, el ministre de torn, Sáenz de Santamaría o Rajoy mateix han parlat aquestes últimes setmanes de ‘diàleg’. Que, per reblar-ho, n’han parlat sempre com si nosaltres el defugíssim. Diàleg: seure entre els presidents de les comunitats autònomes i dir sí senyor quan toqui dir-ho. Diàleg: empassar-se la nova proposta, encara inexistent, de finançament autonòmic, que s’hauria d’haver negociat fa dos o tres anys, i encara donar-ne les gràcies. Diàleg: no pretendre ni tan sols posar sobre la taula cap qüestió que es pugui considerar que ultrapassa el marc legal, naturalment segons la interpretació del marc legal que fan ells. Diàleg: callar, acatar, rendir-se. I encara donar-ne les gràcies.

Doncs no. Dialoguem. I això vol dir que has d’escoltar el que tinc per dir-te. Encara que no t’agradi. Encara que preferiries no saber-ho. Encara que no hi tinguis resposta prèvia. Escoltar. I, després, ja hi diràs la teva. Ho espero. I te la discutiré. Encara que no t’agradi. Encara que això et faci trontollar les certeses. Encara que aleshores hagis de canviar per força, i precisament per això. No és això, el diàleg? Doncs no, això és el que les institucions espanyoles i els polítics que les ocupen no estan disposats a acceptar a cap preu. I aquí és on som.

No. Som un pas més enllà, ja. D’aquí a quatre dies arribarà el mes de febrer i de seguida, el primer dilluns, serà dia 6. I el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau seran cridats a declarar. L’estat espanyol començarà a jutjar-los. Tots sabem per què. Espero que no els tremoli la veu quan responguin a les preguntes que els farà el tribunal. I que hi responguin una vegada i una altra, incansables, amb una única argumentació.

Ens jutgeu per haver posat unes urnes a l’abast dels ciutadans de Catalunya. Unes urnes de cartó que demostraven que l’expressió de la seva voluntat col·lectiva, sigui quina sigui, no hauria de fer por a ningú. Que aquesta expressió és una demanda tan general que cal atendre-la. Sense excuses, sobretot sense excuses juridicistes que no fan sinó negar la voluntat dels catalans. Autoritàriament. Menyspreant-nos i volent-nos humiliar. Però ja n’hi ha prou. Ara és l’hora del diàleg, del diàleg de debò.

I, a cada pregunta que els formulin, espero sentir com a rèplica, sempre, aquesta invitació al diàleg: digueu-me, jutge, fiscal, procurador, agutzil, bidell, o el que sigui que sigueu, per què no escolteu la demanda dels catalans? Per què no accepteu que aquesta situació només té una sortida raonable? Per què no renuncieu a la mascarada d’aquest judici i exigiu a qui correspon que accepti de posar les urnes? No hi ha res més de què parlar. A hores d’ara, ja no. I si creieu que condemnar-me ha de resoldre res, doncs condemneu-me. Que ja us ho trobareu. Perquè jo rai, no m’hi penso barallar més. Que dos no es barallen si un no vol.